Judit Font
Sociòloga i veïna de Salt.

……………..

Fa de mal dir, però els fets de Salt del mes de gener, desencadenats arran de la mort d’un jove perseguit per la policia, em recorden la pel·lícula francesa La Haine. Fil per randa es reprodueix la història de quan la tragèdia arriba als més vulnerables, fràgils i de la manera més absurda i injusta. I aleshores sorgeix la ràbia, el dolor, la frustració continguda, de tantes altres coses.

Sense caure en paral·lelismes francesos, Salt és model perifèria, creix al voltant de la ciutat capital, amb una important identitat pròpia, de la gent de tota la vida i de la gent que ha anat arribant en diferents moments i circumstàncies, sempre persones treballadores, humils, amb somnis de vida millor. Però creix a remolc d’un altre centre (marcat pels anys del franquisme, quan era un barri més de Girona), és a dir, urbanisme de concentració, mancat d’equipaments propis, de recursos, patint els embats dels cicles econòmics i immobiliaris.

Situacions com les viscudes a principi d’any ens han de fer pensar més enllà dels fets. Des de fa anys, diferents persones que vivim i treballem a Salt en diferents àmbits, educatius, socials, d’inserció laboral, de barri, hem anat veient com s’han anat coent els ingredients “de manual”, que poden propiciar esclats d’aquest tipus: augment de la població sense un augment proporcional de recursos i serveis, escoles públiques massificades, joves que no graduen després de l’ESO, absència d’espais físics associatius, casal de joves, centres cívics… increment progressiu de l’atur, situacions d’endeutament i, com a conseqüència, augment de la pobresa, de la degradació dels habitatges i dels barris, i finalment, absència de referents i oportunitats per als joves, d’espais i opcions de creació i organització…; per a alguns, només carrer. Ara, amb el pas del temps, ens toca viure allò que pressentíem i, malauradament, de molt a prop.

Aquest Salt convuls és també conseqüència de l’acció o la inacció política dels darrers governs locals, més preocupats pels costos electorals de determinades decisions que no pas per encarar de manera valenta i ferma una nova realitat local des de la seva complexitat i amb voluntat inclusiva. Així doncs, hi ha hagut una certa distància entre les polítiques de prioritats impulsades i les necessitats reals de poble: ocupació, habitatge, desenvolupament local, equipaments de proximitat, espais comunitaris (centres cívics…), opcions per als joves, formació, cultura i festes populars.

En moments com aquests, cal anar més enllà dels fets per trobar les causes estructurals, les de fons, les que apel·len a la responsabilitat política i de gestió, i on mai s’hi vol arribar. En els dies que va durar l’interès mediàtic, ni els mitjans de comunicació ni els discursos polítics no van anar més enllà, perquè aleshores caldria parlar de responsables, d’aquells que amb la seva acció o inacció han generat un determinat context social, de desigualtat, de pobresa, de frustració i de dolor. Res no és casual ni atzarós.

Indigna, que encara avui, mitjans de comunicació i partits polítics, segueixin en el cercle tendenciós de seguretat-immigració-policia, que no mostra el poble de Salt real, que engreixa la tensió i la ràbia, i que cada dia entristeix més a la gent que ens estimem Salt, tal i com és, i treballem perquè cada dia sigui un poble més just i digne dels qui hi viuen.

En aquest nou episodi electoral, Salt ha estat escenari de discursos racistes i excloents, així com d’articles periodístics alarmistes, tendenciosos i irresponsables. Sense mesurar les conseqüències de tota aquesta irresponsabilitat, quan toqui, quan torni a passar, es parlarà de delinqüents, i d’inseguretat. Tanquem el tema, molt còmode.

Però fins que no s’incideixi i s’inverteixi en els temes de fons: joves, frustració col·lectiva, manca d’expectatives, política educativa, escoles, espais comuns i comunitaris, centres cívics, opcions fomatives, lúdiques, laborals… només caldrà esperar un nou episodi de tragèdia injusta.

Impossible trobar una semblança més trista i macabra, el film comença i acaba amb un acudit: “Un tipo está cayendo desde una azotea y piensa: – Por ahora todo va bien… por ahora todo va bien…- Pero tarde o temprano alcanzará el suelo, y eso es lo peor” .

Fins ara, realment, tot va bé? Finalment, hem arribat a terra? Caldrà que ens aixequem.