Sóc la segona africana que va arribar a Salt

Kadidjatou Soumareh presumeix de ser la primera gambianaque va arribar a Salt i, amb un somriure d’orella a orella, reviu uns temps molt diferents al Salt dels nostres dies.

Text i Foto:
Sònia Cervià i Seikhou Diao


Kadidjatou Soumareh es va instal·lar al poble a finals de 1990, després de deixar Gàmbia i d’entrar a Europa per França. Com molts dels seus conciutadans, ella i el seu home van viure una temporada al Maresme, a Malgrat de Mar, atrets pel somni de trobar feina i una vida millor.

Jo tenia 16 anys quan vaig sortir de Gàmbia. Vaig venir a Europa perquè el meu marit hi treballava. En aquella època, no hi havia el que avui és diu “reagrupament familiar”. No calia. Un cop a França, amb el visat, vaig agafar l’autobús i vaig arribar aquí.

Has tornat a Gàmbia?
Des que vaig venir, només hi he estat un cop: el 2004, durant un mes. Així que ja no conec massa bé el país. Ara m’agrada estar aquí. Però quan vaig arribar no em va agradar gens.

Per què?
Perquè m’aixecava i no veia a ningú: tothom era a treballar; no coneixia l’idioma, no sabia on havia d’anar, no m’agradava el menjar perquè era diferent al d’allà… No sabia ni com havia de cuinar! Era tan jove! (Riu)

Però això ha canviat, ara tens una sastreria al carrer Torres i Bages…
Sí, des de fa quatre anys. La meva àvia i la meva mare ja cosien. Jo vaig treballar a la Levi-Strauss, a Bonmatí, i també en una empresa que cosia roba per als interiors dels cotxes, aquí al polígon de Bescanó. Així que quan vaig perdre la feina, vaig decidir provar sort.

I com era el Salt que vas trobar quan vas arribar?
En aquella època no hi havia immigrats. Jo vaig ser la segona dona africana que va arribar a Salt. Així que ella venia a casa meva, i jo anava a la seva. Ens ajudàvem mútuament. Quan vaig tenir el meu primer fill i vaig haver d’anar a l’hospital, no podia explicar què li passava al nen! I el meu marit no em podia acompanyar perquè hagués perdut la feina. Així que els pediatres em van ajudar molt. Llavors van anar arribant més persones immigrades, més nens i nenes, i els metges van dir : “això no pot ser!”. Volien que estudiéssim l’idioma, és clar. Quan van començar a arribar més i més immigrats, el personal mèdic va impulsar una escola perquè aprenguéssim la llengua. Deien que no podia ser que no ens entenguéssim!

La gent africana sol parlar molts idiomes. Quins en parles tu?
Castellà, una mica català, sarahule, francès, sonninké i lingala, un dels molts idiomes que hi ha a la RD del Congo. Però ara, per a un gambià que arribi aquí, és molt més fàcil. Llavors no hi havia escoles per aprendre català. De fet, primer vam estudiar castellà. Tothom em parlava en castellà, i no en català! A l’escola, a les botigues…Només em parlaven en castellà i els immigrats, entre nosaltres, parlem en castellà.

Ha canviat la relació amb la gent de Salt amb l’arribada de més immigració?
Ui, sí, moltíssim! Era molt diferent, abans. Com que érem pocs, els immigrats, era molt diferent: venia gent espanyola a visitar-me a casa, els dissabtes i diumenges sortíem amb gent d’aquí…

Vas tenir algun tipus d’ajuda per part de l’Ajuntament?
Els serveis socials em van ajudar molt. Amb l’ajuda de l’assistent social, vaig poder dur el nen a la guarderia. Jo era molt jove i no sabia ben bé què s’havia de fer… A aquella edat és molt difícil ser mare! I quan va començar a l’escola, el vaig poder deixar al menjador.

Ha canviat també la manera d’organitzar-se de la comunitat gambiana de Salt?
No hi ha la mateixa relació perquè ara som molts. Però quan algú té problemes, tothom se n’assabenta perquè som una pinya. Encara que estiguin a Blanes!

Si arriba, doncs, un gambià sense res a Salt, què fa la comunitat per a ell?
Ara no es pot ajudar tant per la crisi. Abans, sí: un et deixava estar a casa, sense ni conèixer-lo ..Gàmbia és molt petit i gairebé tots som família…Sigui com sigui pots trobar algú que et coneix. Llavors, vius amb ells, vas a buscar feina, i fins que en trobes.

Quines associacions gambianes hi ha a Salt?
Jo conec l’Associació d’Ajuda Humanitària per Gàmbia i Jamary Kafo. Jo sóc de Jamary Kafo. En aquesta entitat treballem contra la mutilació genital femenina (MGF) i contra els maltractaments de les dones. Fem formació, xerrades… I tenim contacte amb gent africana que ve aquí i treballem junts. Jamary Kafo és la primera associació d’immigrants que hi va haver a Salt. Es va formar amb metges, assistents socials i dones africanes. Els metges van saber de les MGF i van dir que calia treballar-ho per frenar-ho.

Què et preocupa de Salt?
A Salt tenim problemes de convivència, de respecte a les diverses cultures i d’educació. La gent està molt preocupada, també, per la crisi. El que treballa, ho fa amb por perquè no sap quan el tiraran al carrer o si tancaran la fàbrica. I em preocupa l’escola. Moltes mares em comenten que els seus fills i filles, quan comencen a primer d’ESO, tenen problemes de comportament que no tenen a casa. Hi ha algú a classe que no té ganes d’estudiar, fa el ximple, els professors se’n desentenen, els envien a casa, estan al carrer, deixen d’estudiar, i al final en fan treure les ganes als altres. No hi ha bona comunicació escola-pares. I en el tema de la convivència, crec que falten espais per a la celebració de les nostres tradicions. Com que no hi ha un local polivalent o un centre cívic, s’acaben fent les festes als pisos i acaben havent-hi problemes greus amb els veïns.

Has anat a votar el 22 de maig?
Jo no voto mai.

Tampoc ho faràs el setembre, a les eleccions de Gàmbia?
No. El govern de Gàmbia és una dictadura. Allà no hi ha llibertat. Encara que voti, el que hi ha allà es queda igual.

Per acabar, com definiries el tarannà gambià?
Som gent a qui agrada el respecte i molt solidària amb la seva comunitat…som molt religiosos, units i tradicionals.

 

GÀMBIA

Capital: Banjul
Població: 1.688.000 hab. (2007)
Àrea geogràfica: 10.380 km2 (el país mes petit de l’Àfrica continental)
Clima: tropical (una estació de pluja a l’any)
IDH (índex de desenvolupament humà): 151 de los 169 paisos
Esperança de vida en néixer (anys): 54 anys
Anys esperats d’instrucció per un nen (anys): 8.6
Població analfabeta: 60 %
Idiomes: anglès (oficial), soninké, mandinga, wólof, diola…
Regim Polític: república demòcratica amb restriccions a la llibertat (de premsa per exemple)
Independència del Regne Unit: 1965
Moneda: dalasi (GMD)
Economia: basada en l’exportació del cacauet i el turisme
Usuaris d’Internet (per cada 100 persones): 6.9