CRÍTICA DE DISCOS per:
DAVID POBLETE
Musicòleg i director d’Espai Jazz per l’estudi & Interpretació / www.espaijazz.com

 

Miles Davis, Kind of blue

Els trets dels grans artistes

Amb només 5 temes, Miles Davis i el seu seguici d’autèntics portents del jazz, Coltrane, Chambers, Adderley, Cobb i Evans va aconseguir fer-se un lloc inamovible en la història, no només del jazz, sinó de la musica en general. Quan diem ‘només 5 temes’ es podria pensar en una mena de miracle artístic, una il·luminació sobtada. Evidentment no és el cas, o almenys la revelació no va sortir del no res. Una metàfora potser servirà per aclarir-ho. Un tret diferencial de la cuina francesa és la seva inclinació a la reducció. Una quantitat, generalment de salsa, que al cap d’hores al foc ens regala en aromes i gustos tot el que ens ha tret en quantitat. El que sentim a Kind of blue (1959) és el concentrat, l’essència, l’aroma fonamental de tota una trajectòria creativa prèvia que, sotmesa a una reducció musical, ens deixa l’esquelet, el més evocador i contundent de la música. Aquí Miles (o Evans, ja que n’hi ha que diuen que el cervell creatiu potser hagi estat més Evans que no Davis) exhibeix els trets dels grans, grans artistes: la renúncia al show off, a la platea i la tornada a la intimitat, la humilitat i nuesa del procés creatiu. La popularitat que han assolit alguns dels temes, per exemple All blues, revelen que en la senzillesa hi ha grandiositat. So What i el seu set d’acords i l’escapada cap a espais de llibertat en la improvisació més allunyats del model clàssic de tema i variacions configuren nous esquemes musicals i obren un nou camí. D’altra banda, temes no tan coneguts com Flamenco sketches ens regalen una profunditat especial on es percep clarament la influència d’Evans i el que seran les seves posteriors exploracions en temes com Peace piece harmònicament calcat a Flamenco sketches. Sentir Kind of blue en la tranquil·litat de la nit, per exemple, és acostar-se mitjançant la música a l’espiritualitat, a la reflexió més profunda, allà on molt pocs són capaços de portar-nos de la mà, sens entrebancs.

Dades d’interès:
Documental sobre la gravació: http://www.youtube.com/watch?v=pBpLKm8vw4M


 

Esperanza Spalding: Junjo (2006)

La gestió del talent

El talent no és innocu. Qui el té ha de decidir, ha de fer ‘alguna cosa’ amb ell. El talent mobilitza, en una direcció o en una altra, però una cosa és segura: no es pot estar quiet, la immobilitat li és aliena. Esperanza Spalding (1984) és un exemple de talent pur. Amb escassos 22 anys va debutar amb el disc Junjo (2006) iva acaparar ràpidament l’atenció dels mitjans i el públic, particularment procliu als “prodigis” musicals. Dit això, Junjo hauria de ser un disc valuós en si mateix, tant si Spalding l’hagués gravat amb 10 o 40 anys. El problema (ja hi som, però és que el talent és així…) és que Junjo i el fenomen Spalding en general és atractiu, és a dir, és comercial, potser més per la nota biogràfica referent a la seva edat o potser pel fet que és cantant i contrabaixista negra, o perquè alguns la troben maca o una combinació de totes les anteriors. En aquest sentit, el crític ho té més fàcil per valorar el treball d’un músic lleig, bavós, desconegut, gran, etc, és a dir, un músic normal. Resulta més fàcil mantenir la concentració enmig del soroll de fons.Si aconseguim deixar de banda tot aquest contingut ‘extramusical’, podem sentir un disc molt, i subratllo, molt correcte, amb interpretacions modernes d’absoluta qualitat, tant per part d’Spalding, com del piano d’Aruan Ortiz (sòlid, modern i creatiu) i la bateria de Francisco Mela (subtil, al servei de la música, i enèrgic quan la situació ho demana). Es troba a faltar, però, un cert fil conductor del disc, que a estones sembla un recull arbitrari de temes sense vincles entre ells. D’altra banda, les exploracions d’Spalding en el cant, en general revelen bona voluntat, però serien perfectament prescindibles.

Val la pena veure quins camins explora aquesta jove contrabaixista i cantant, i cap a on la portarà el seu do indiscutible: una jazzista amb totes les de la llei que es vol menjar el món. La podrem veure a l’Auditori de Girona, en el context del Black Music Festival el proper dissabte 9 d’abril, on presentarà el seu nou disc Chamber Music Society.

Dades d’interès:
The peacocks en Youtube:
http://www.youtube.com/watch?v=j6YUS5X45e4&feature=fvw
Album disponible en Spotify