El diàleg d’aquest número reuneix la Sílvia i l’Alhagie, tots dos llevadors apassionats per la seva feina. Els proposem parlar junts i callem durant dues hores! Els hem reunit al Santa Caterina, on treballen actualment els dos. La Sílvia Molina Naves és llevadora en aquest centre i l’Alhagie Kebba Marena, llevador a Gàmbia, està de pràctiques durant 9 mesos al mateix hospital. 

Text: Neus Ferràs i Laure Duplay
Fotos: Georgia Sandberg

El punt de partida que llancem a l’aire és parlar de la seva feina com a llevadors en cada una de les seves cultures, allò que els sembla més important i tot el que els vingui de gust comentar. Gràcies a la mediadora Diariatou Diallo, que fa la traducció del mandinga al català, us deixem escoltar-los.

Alhagie: Gràcies per voler compartir les meves experiències amb les vostres. La meva feina se centra en dones embarassades i nens petits. He vist que aquí la feina està concentrada en les dones, però com que a l’Àfrica hi falten metges, els infermers fan de tot. Fan tant de metges de família com de pediatres, atenent tant a dones com a nens. I també treballen en la comunitat. Fan un mica de tot.

Sílvia: Aquí la feina està molt concentrada en la sala de part, l’educació maternal i el control d’embaràs, però també engloba moltes altres tasques. Per exemple, durant el primer any de vida del bebè, moltes vegades la llevadora pot fer un seguiment. Fem grups postpart per veure com va tot. Es fa seguiment i assessorament dels joves en temes d’anticoncepció. També es fan grups de dones en període de menopausa.

A: Jo, com a llevador, tinc alguns dies concrets per anar als poblats més precaris a formar la gent, per tal que puguin identificar què els passa i com han de gestionar la menstruació o la menopausa. Els donem informació perquè, d’entrada, no vindrien per dir-nos “jo tinc un problema”. Per tant, la meva feina és fer una mica d’educació.

 

S:  Per què et vas dedicar a fer de llevador?

A: No vaig optar primer per ser llevador. Era infermer d’oftalmologia, però vaig veure que en el meu país hi ha pocs problemes de vista i que, en canvi, falta atenció a les dones i als nens de menys de 5 anys. No hi ha equilibri, hi ha massa gent per a pocs professionals. Per exemple, a l’hospital on estic, només som dos llevadors per atendre 67 pobles. I en cada poble, com a mínim, hi ha 200 persones. Això és el que em va motivar a fer-me llevador.

 

S:  Per mi va ser com un impuls. I el que em va ajudar a acabar-me de decidir va ser quan vaig ser mare. Ajudar les mares, que visquin la maternitat, que la sentin molt profundament, perquè és un moment molt maco de la seva vida. Ara penso que és el que sempre he volgut fer, que he nascut per a això, per ser llevadora.

 

A: Els països en vies de desenvolupament i els països desenvolupats tenen els mateixos objectius però els camins són diferents. Aquí, els camins son més curtets perquè hi ha mitjans. Allà, sobre tot, lluitem molt perquè la mortalitat infantil i de les dones és molt alta. Ara estem treballant en això tant llevadors com infermers o gent de la comunitat. Tenim motos i anem als poblats per intentar fer un diagnòstic, per intentar valorar quin és el problema. Per què aquesta mortalitat tan elevada? Quins desconeixements hi ha?

 

S:  Vull fer-te una altra pregunta. Què consideres que és el més important de la teva feina?

A: Per a mi, tot el que faig és important però destacaria dues coses. Un dia a la setmana sortim a fora per atendre les dones embarassades que no poden accedir al CAP. Tenim aquesta estona per ajudar-les i sobre tot per vacunar els nens. Treballem molt, anem a buscar els nens a casa seva per vacunar-los i prevenir-los de malalties. Els nens són la població de demà. I això és com si estiguessis col·laborant amb el teu país.

S:  Aquí les necessitats són completament diferents. Les vacunacions i el seguiment de l’embaràs estan molt controlats i és molt difícil que s’escapi alguna cosa, però hem perdut una mica la nostra part més primitiva, de sentir, de gaudir d’allò que representa ser mare. Vull despertar això, que les dones connectin amb la maternitat i amb allò que representa, amb el seu fill durant l’embaràs i en el procés del part, que ho visquin d’una manera intensa. També que sàpiguen que elles estan preparades per a això, que ningú els ha d’ensenyar res, que el seu cos ja sap què ha de fer. Aquí, moltes dones treballem i anem amb moltes coses al cap. És la meva principal feina: que les dones puguin compatibilitzar, que ho gaudeixin perquè és molt important com creixen els nens i com els cries i condiciona com seran aquests nens en un futur, com se sentiran, com viuran, com es desenvoluparan, si seran feliços o no. La maternitat és un do que tenim les dones, l’hem d’aprofitar i no el podem oblidar.

 

Diariatou (mediadora): Nosaltres, aquest problema no el tenim, perquè les dones pareixen, tenen els nens a casa, estan tot el dia amb el nen, mentre que aquí, ja el primer mes d’embarassada, comences a buscar la guarderia!

 

S:  És completament diferent! Aquí hi ha molts estereotips: “no agafeu el nen, no el poseu al llit amb vosaltres…” I, en canvi, vosaltres teniu una cosa molt bona: esteu tot el dia amb el bebè enganxat. Així els nens no ploren, són feliços, i és molt important. En la nostra societat això s’ha perdut molt i s’ha de recuperar perquè és primordial per les mares, pels bebès i pel bon funcionament del món.

 

A: Jo tinc dos exemples, com a llevador, de situacions a l’Àfrica on el nen pot perdre la vida. El primer exemple és en el moment del part, quan el cordó umbilical surt primer, embolicat al coll. Hi ha un percentatge molt alt que el nen es mori. Vaig poder salvar un nen, fent la transferència d’una dona fins al quiròfan de l’hospital per tal que li fessin cesària. L’altre exemple és el d’un nen prematur que tenia un problema de respiració. No érem en un hospital gran i teníem la necessitat de portar-lo en un altre hospital. Vaig estar en l’ambulància tot el viatge donant-li aire fins que arribéssim a l’hospital i, allà, es pogués salvar. Ara, sovint, aquesta mare em porta el nen perquè el vegi. Com si la seva vida depengués de mi. Cada cop que el veig em dona més ànim per tirar endavant i per fer molt més.

 

S:  A mi, les coses que m’omplen especialment són, sobretot, quan veig que les dones pareixen de veritat: ho viuen, ho senten, estan en el procés. Veus que és una entrega tan gran en aquell moment i la parella l’acompanya, és com un moment màgic. Hi ha parts, els quals tens la sort d’acompanyar, on veus que ells ho fan tot. Tu ets un espectador, simplement estàs allà, observes, mires però no intervens gaire. De vegades tens la sensació de molestar, et dius “ostres, amb quina plenitud aquesta dona està portant aquesta vida al món, com està naixent aquesta criatura! Com és rebut aquest nen! Amb estima, amb amor, amb afecte”. Un altre moment que, per a mi, també és molt màgic és quan estic a l’educació maternal, quan estic en grup i veig aquesta energia femenina que es mou a dintre del grup. I veus que tu, amb aquestes coses que dius, que expresses, moltes vegades pots despertar inquietuds en aquella persona i pot arribar a canviar completament la idea de part i criança que tenia en un principi.

 

A: Per a nosaltres, quan la dona ha de parir l‘home no entra! Diariatou: Diuen que són coses de dones.

S:  I què en penses sobre que els homes no acompanyin les dones?

A: Hi ha raons de cultura i de mitjans. Per exemple, aquí pots tenir una habitació per a una dona i sí que pot entrar el seu home però, en canvi, allà tenim una sala gran, on hi pot haver 3 o 4 dones parint. Per cultura, sí que pots assistir a tot el que fa la teva dona, però assistir al part d’una altra o veure una altra dona íntimament no es fa. I aquesta situació fa que no entrin els homes encara que hi hagi dones que volen que el seu home hi sigui. S:  I si no hi ha l’home, hi ha alguna dona que acompanyi aquella dona, o està sola?

 

A: La dona que ve a parir a l’hospital sempre ve acompanyada d’una dona per ajudar-la en tot el que necessiti. Pot ser una germana, una cunyada, una amiga, però ha de ser una dona. L’home està esperant a fora. Als poblats, les dones tenen en la comunitat una o dues dones, les quals són escollides pel poble, perquè les ajudin a parir si no arriben a l’hospital. Ara, el govern els dóna una formació bàsica sobre com atendre un part. Per les dones que tenen problemes o bé, per aquelles que és el primer part, s’ha de fer tot el possible per portar-les a l’hospital; però en el cas de les mares que estan parint el tercer, quart o cinquè fill i no tenen cap problema de salut, el part pot ser assistit per aquestes dones. Aproximadament un 50% dels parts són a casa.

 

S: Aquí, el part a casa és una decisió que pren la dona. Hi ha un sector molt petitó de dones que diuen: “No! Jo vull parir a casa i no vull anar a l’hospital!” i, aleshores, busquen els serveis d’una llevadora privada, que treballa de forma independent, perquè pugui assistir el part a casa.

 

A: Nosaltres anem a la comunitat a formar les dones. Els diem que vinguin quan estiguin embarassades o creguin que ho poden estar, sobretot que no passi dels tres mesos, però ens trobem que vénen més tard. Una dona que ho té tot normal farà quatre visites en total durant l’embaràs. Però si hi ha problemes de salut s’afegeixen més visites. Les visites aquí, quantes són?

 

S: Aquí el control d’embaràs es comparteix entre el ginecòleg i les llevadores. Si és un embaràs normal i no hi ha cap tipus de problema, fem més seguiment nosaltres i, si és un embaràs en què hi ha algun tipus de risc, els ginecòlegs fan més controls. Són unes deu visites en total. A això s’han d’afegir tres ecografies, tres analítiques…, hi ha molts controls! En comparació amb les vostres quatre visites, és molt! Diariatou: Quan jo vaig començar a treballar aquí, hi havia moltes dones que no venien a les visites. I tothom: “I per què no vénen?”, i les dones deien: “I per què haig de venir? Si jo estic bé! Em sento bé, estic embarassada però no estic malalta!” Als professionals sanitaris, jo els deia: “Em penso que això és una cosa que hem de pensar. Elles viuen l’embaràs d’una altra manera.” Si se senten bé i tot està bé, no vindran! Per exemple, si tenen una festa, no vindran a la visita, aniran a la festa!!! (riu).

S: És clar! (riu). Jo trobo que hi ha una cosa bona: aquí es fa el control així perquè s’ha vist que és una manera de reduir riscos, però potser crea una mena de “necessito anar al metge perquè em digui que tot està bé!”. El bebè, quan es mou, t’està dient: “Mama, estic bé!” Aquí es perd una mica aquesta part de sentir-te més a tu sobre què és el que t’està passant. Les dones gambianes, en canvi, com que s’han d’adaptar al que hi ha, doncs s’escolten més, oi?

 

A: Sí. S: I elles estan tranquil·les si el bebè es mou i elles es troben bé, mentre que aquí es crea una mica aquesta dependència. Les visites que hi ha són les que hi ha, s’ha demostrat que amb aquestes nombre de visites evitem molts riscos i molts problemes, i s’han de fer. Però trobo que les dones no han de perdre aquesta sensibilitat, allò de sentir i d’escoltar-se.

 

A: A Gàmbia tenim el greu problema de la malària. A partir dels quatre mesos d’embaràs, les dones s’han de vacunar però no poden dir-te exactament la data de l’última menstruació. Aleshores, la pregunta concreta que se’ls fa és si el nen es mou. Si diuen que sí, en aquest moment reben la primera dosi.

Laure: M’han dit que aquí, al Santa Caterina, gràcies a les dones de l’Àfrica negra han introduït una cadira per parir, és veritat?

A:  A l’hospital on jo treballo, a Gàmbia, de totes les dones que vénen a parir el 90% pareixen estirades, com aquí. El que passa és que sempre et pots trobar alguna dona que vingui amb el seu gust i demani que vol seure…

S: Jo, si la cadireta de parts és gràcies a les dones africanes, no ho sé. El que sí que sé és que, històricament, les dones havien estat ateses per dones i que havien parit com elles havien volgut. Però de cop, no sé què va passar, es van posar a parir estirades. Aquí, en aquest hospital, tenim la sort que hi ha consciència sobre el part natural i, per tant, les dones poden parir a l’aigua, poden parir a la cadira, poden parir dretes, poden parir de costat, poden parir de quatre grapes… També hi ha una part important de dones que volen parir semiestirades, perquè ara ja no pareixen com abans, completament estirades i sense veure que s’està fent. Hi ha una mica de tot, no puc dir que es pareix més així, o es pareix més d’una altra manera. El que sí que trobo important és que els professionals intentem respectar al màxim com la dona vol parir, la posició que vol adoptar, que ella estigui còmoda. Però si hi ha un part que es complica i s’ha d’instrumentar, lògicament, la posició ha de ser semiestirada, perquè sinó no es pot instrumentar.

 

A: A Gàmbia no hi ha part a l’aigua… vull fer-te una pregunta: “Sílvia, si ajudes una dona a parir a l’aigua, al nen que vindrà al món, a la banyera… què li passarà? L’afectarà? No tindrà cap problema?”

S: El fet que les dones puguin estar a l’aigua està molt bé, perquè és una manera molt bona d’alleujar el dolor, i d’accelerar el part. Quan ja estem en la fase activa del part, quan les contraccions són molt seguides, fortes, regulars, quan hi ha una dilatació d’uns 4-5cm, i la dona entra a l’aigua, el dolor s’alleuja moltíssim i la dilatació és rapidíssima. S’ha de controlar el batec del bebè. Si tot està correcte i tot indica que la cosa flueix bé, la dona pot estar a la banyera i el bebè pot néixer dintre de l’aigua, no representa un risc afegit. I, simplement, la llevadora observa, va controlant, va mirant, però no toca, aleshores surt el cap i espera la següent contracció perquè acabin de sortir les espatlles. El bebè, a dintre de la panxa, està dintre de líquid i surt en un medi que també és líquid, per tant, no farà la primera respiració fins que el traiem fora de l’aigua.

 

S: Abans d’acabar jo voldria dir que, de la mateixa manera que vosaltres heu vingut aquí a aprendre coses que podreu fer servir a Gàmbia, trobo que vosaltres teniu moltes coses molt bones: no utilitzeu tants aparells, féu servir més les mans, etc. A nosaltres també ens aniria bé poder anar allà, a Gàmbia, i veure com treballeu, perquè segur que seria molt enriquidor.

 

A: A mi, el que més m’ha sobtat d’aquí, en les consultes, és que els professionals tenen més contacte amb l’ordinador que amb el pacient! Hauria de ser al contrari, escriure menys i parlar més amb la persona, però com que aquí ho teniu tot guardat a l’ordinador, doncs que no se li escapi res a l’ordinador! He fet el percentatge: 60% amb l’ordinador i 40% amb l’usuari… però és la modernitat! (riuen tots).

 

S: És veritat que la part d’informàtica t’absorbeix molt, però també hi ha professionals que intenten no estar tant per l’ordinador i parlar més amb els usuaris. A: Per una altra banda, aquí he après moltes coses, potser moltes no les  faré servir per manca de mitjans. Una cosa molt important, i aprofito per donar les gràcies aquí, és que he après a fer ecografies. A Gàmbia, només hi ha un o dos hospitals amb aparells per fer ecografies. Moltes dones, durant tot l’embaràs, no passen per cap ecografia. Els que tenen mitjans poden anar a la privada, pagar i fer-se-la, però els que no en tenen no se’n poden fer. En el meu hospital no tenim les màquines, però jo ja estic preparat per treballar-hi. Aquí m’heu ensenyat a fer ecografies per poder veure com està format el bebè, i això és una cosa que a mi em quedarà per sempre.