Maria Dolors
Carbó – Jutgessa de Pau de Salt
Lidia Portal – Antropòloga

………………….

Des de 2008 el número d’exhorts civils al nostre Jutjat de Pau va començar a créixer exponencialment. Aquesta paraula, tan estranya per a la majoria, fa referència als documents en relació a procediments oberts que s’entreguen a les persones que viuen a Salt. En el cas dels civils, es tracta normalment de demandes a causa de deutes amb una entitat privada.

D’aquests deutes el més significatiu, per la quantitat de diners i les seves conseqüències en cas d’impagament, és el del crèdit hipotecari. Acaba amb un desnonament i amb un deute restant, més costos i interessos, que marca les persones tota la seva vida.

Les sorprenents facilitats que van donar les entitats financeres per prestar enormes quantitats de diners, el nul fre i protecció entorn a l’habitatge que va posar l’Estat que, tot el contrari, va legislar de forma que afavoria l’especulació, i la manca d’un mercat assequible de lloguer, va dur molta gent del nostre poble a intentar adquirir un habitatge de propietat, malgrat els preus desorbitats. També les enganyoses primeres quotes sense interessos i els tripijocs de molts agents (considerats respectables) implicats van fer creure que la compra era l’opció més sensata per tenir un habitatge. També van fer que la majoria de les famílies invertissin gairebé tot el que tenien en una de les despeses més importants al llarg de llur vida, una despesa tan gran que fins i tot tenint feina els dos membres de la parella ja es feia difícil de suportar.

I va arribar el 2008 i tot l’esquema de creixement econòmic basat en la bombolla immobiliària es va desmuntar. Moltes persones es van quedar a l’atur i no van poder fer front al pagament de les quotes hipotecàries. Els bancs i caixes van començar a posar demandes i la qüestió es va mostrar més complexa i tràgica del que tothom es pensava ja que la llei hipotecària espanyola lligava el deute a la persona, no hi havia prou amb el pis per poder fer front al deute. Les entitats financeres se’ls quedaven però com que el preu s’havia devaluat, ho feien pel 50% (ara el 60%) del preu de taxació i continuaven reclamant la resta a les persones.

I continuen actuant en aquest sentit. Bancs i caixes s’han agafat fil per randa a un contracte econòmic, sense donar alternatives a les famílies econòmicament menys dotades i castigades per la crisi. Un contracte que fins ara els havia permès acumular i privatitzar beneficis ràpidament, amb el beneplàcit de les administracions públiques que van deixar de banda el seu deure de vetllar per un dret social tan bàsic com és la qualitat i l’accés a l’habitatge. Quan han començat a anar mal dades tots aquests poders fàctics s’han posat a socialitzar pèrdues i, per tant, la majoria de la població està veient rebaixada la seva qualitat de vida.

De moment, aquesta legalitat prima per sobre de la justícia i la pau socials. El contracte econòmic dels poderosos sobre el contracte social de tothom. Però cada cop són més les famílies afectades, sense casa i endeutades tota la vida, que reclamen solucions de cara a un problema provocat bàsicament per l’avarícia dels més rics, així com la societat en general, que no entén com, amb tants pisos buits i sense moviment, no es posen sobre la taula propostes i accions de gestió pública del parc de l’habitatge i canvis en la llei.

 

Il·lustració: Neus Garcia