A Salt, què tenim? Què necessitem?

La necessitat d’un o més centres cívics a Salt és una qüestió que fa anys que apareix i s’expressa des de diferents sectors i espais de participació, tant des de l’àmbit professional (educació, atenció a les persones, programes inclusió, joves, etc.) com des de l’àmbit associatiu.

Text: Judit Font i Agnès Cabezas
Fotos: 1-Agnès Cabezas / resta- Narcís Ribas Noguer

Salt és un municipi amb una rica vida associativa i amb multiplicitat d’iniciatives per part de les diferents entitats. No obstant això, pel que fa a equipaments de proximitat i comunitaris adreçats, no només a entitats, sinó també a les persones, trobem un important buit, una mancança històrica.

L’omnipresència de la Coma Cros sovint ha desviat el debat sobre aquesta necessitat i ha justificat les accions en matèria d’espais per a entitats, activitats, projectes concrets. Presentant-se com el macro projecte municipal de Centre Cultural, deixa sense resoldre, però, la necessitat d’espais i equipaments amb serveis i recursos oberts i accessibles per a les persones, no només entitats. Precisament, no s’ha plantejat en cap cas un procés participatiu a Salt per a consolidar un pla d’usos, a banda de la cessió d’espais a entitats i centres formatius.

Els diferents governs municipals han constatat aquesta necessitat, però encara no s’ha construït cap centre cívic. Ni el Mas Mota, que aspirava a ser-ho tímidament, com un petit equipament, no ha passat de ser un edifici d’oficines i serveis de l’Ajuntament. Així, els barris i carrers de Salt segueixen necessitant aquests tipus d’equipaments: centres cívics, casals de barri… tant és el nom o la fórmula. La manca d’espais de trobada per a la realització d’activitats o formació a Salt és una realitat. En canvi, ciutats com Girona, disposa de 7 centres cívics, un per cada 13.000 habitants, aproximadament.

 

La Coma Cros, el temple misteriós

La Coma Cros s’erigeix com un temple enorme a prop de la zona verda de Salt, les Deveses. Situada a prop de la sèquia Monar, aquesta antiga indústria tèxtil és avui anomenada Factoria Cultural i es troba encara amb alguna part per rehabilitar. Es tracta d’un espai enorme que seria un regal per a qualsevol població i que, en canvi, no acaba d’arribar a la societat saltenca. A banda de la biblioteca, un equipament de gran valor i utilitat per a tothom, la resta d’espais no han acabat d’obrir-se als ciutadans.

Tot i que el Reglament d’ús del 2004 anuncia que “L’Ajuntament de Salt està en fase de rehabilitació de l’antiga fàbrica tèxtil Coma-Cros per a convertir-la en equipament cultural i dotar la població d’una sèrie de serveis socioculturals bàsics”; la seva utilització ha quedat restringida a empreses de titularitat privada (ERAM o UOC) o, en el millor cas, entitats de la vila. L’objectiu ha estat el de crear equipaments supramunicipals que atreguin persones d’altres llocs i nivells adquisitius, però provoca un moviment de gent purament instrumental, sense que s’enriqueixi realment la població.

Pel que fa a les entitats, el mateix Reglament d’ús es centra bàsicament en aquest perfil de ciutadà, com especifica de la següent manera: “Una de les línies d’actuació prioritàries del projecte, per tal de donar servei a l’àmplia i dinàmica activitat de les associacions culturals saltenques, és l’establiment de l’edifici de l’Ateneu d’Entitats”. Però resta encara molt espai que podria gestionar-se de manera que s’obrís als ciutadans no vinculats a entitats.

Existeixen espais polivalents com l’auditori (1) i altres sales que es poden demanar i utilitzar, però no hi ha un projecte de gestió que arribi a més persones. Actualment hi trobem l’Espai Jove la Fàbrica, però aquest marxarà pròximament. Per això es pot considerar que la Coma Cros no és de moment un centre cultural viu i actiu, ja que només s’hi pot accedir amb una clau o previ permís municipal. No hi ha un pla d’ús públic, ni uns criteris clars de cessió d’espais, fet que provoca perill d’arbitrarietat. Tot plegat fa pensar que es tracta de l’espai més infrautilitzat del municipi i s’obren molts dubtes de cara al seu futur.

 

Què són els equipaments de proximitat i comunitaris: casals, centres cívics…

Els equipaments de proximitat, ja siguin casals de barri o centres cívics, s’han revelat com a veritables eines vertebradores del territori i creadores de vincle social i de pertinença amb l’entorn, d’identificació col·lectiva. Es tracta d’espais que actuen com a punt de trobada, d’acció i d’organització dels agents socials i culturals del barri. Són espais de creació i difusió de cultura compartida, de relació social –sigui associada o no-, de formació i aprenentatge i de foment de la inclusió social. Tots aquests factors alhora contribueixen a incidir en la millora de la qualitat de vida de les persones i en el seu capital social.

Existeixen diferents models i referents pel que fa a objectius i fórmules de gestió d’aquests equipaments. Cada municipi o territori ha traçat el seu propi camí en aquest sentit i per tant, a Salt, tenim l’oportunitat d’iniciar-lo.

Pel que fa als objectius, trobem diferents projectes; des d’espais que han centrat la seva activitat en un punt d’interès (teatre, circ, arts escèniques) i han desenvolupant, paral·lelament, un conjunt de propostes de cohesió al territori; d’altres treballen en la generació d’un oferta completa i diversa d’activitats, ja siguin culturals, formatives, lúdiques; d’altres han posat el pes en la participació, el foment de la vida associativa i en la creació de vincles; altres han fomentat els processos d’expressió individual i/o col·lectiva, aportant recursos i afavorint les iniciatives socials. Finalment, en la majoria dels casos, es combinen tots aquests elements.

Respecte de les fórmules de gestió, trobem diferents models: majoritàriament, aquests equipaments són gestionats per les administracions públiques, amb participació social. No obstant això, es coneixen algunes experiències de gestió ciutadana, passant per fórmules intermèdies de cogestió o gestió compartida. Fins i tot, en una mateixa ciutat, es poden donar models diferents.

 

 

Girona i el model de la Xarxa de Centres Cívics

Girona, en aquest sentit, és un bon referent pel que fa a la creació i consolidació d’una xarxa de centres cívics sòlida i integrada, gestionada des de l’Administració, distribuïda territorialment, amb projecte i visió de proximitat.

Amb 7 centres cívics en els diferents barris de la ciutat, la Xarxa de Centres Cívics treballa amb un sol model integrat de gestió unificada, que podem trobar definit en un extens i complet document: el Programa Marc de la Xarxa de Centres Cívics. Cohesió social, cultura, capital social, participació, població i territori, relacions socials, xarxa, interculturalitat i treball comunitari són els conceptes claus que es prenen per a la missió que es proposen: contribuir a la cohesió social i a la promoció de col·lectius i individus mitjançant la cultura, la participació i les relacions socials. Aquesta és la tasca i la responsabilitat dels centres cívics, segons el director de la Xarxa, Amadeu Mora.

I és que els centres cívics, com a equipaments de proximitat, segons Amadeu Mora: “són part i instrument bàsic de la política social de proximitat: faciliten les relacions socials, l’espai de trobada i la interacció, etc. Unes relacions socials que, sense la presència d’aquests espais formals, podrien donar-se només en contextos o en casos de conflicte”.

No obstant això, com afirma Amadeu Mora: “si bé existeix un programa marc, cada centre cívic és un món i s’ha de gestionar la singularitat que li aporta el territori. Això té efectes pel que fa a horaris, població destinatària dels projectes, etc., de manera que els serveis, quan arriben al territori, es transformen i s’adapten, i per tant, són diferents segons cada equipament”. Per exemple, alguns serveis que s’ofereixen des dels centres cívics són: l’Oficina d’Informació Ciutadana, Serveis Bàsics d’Atenció Social, Servei de Proximitat de la Policia Municipal, servei de bar, aules de formació d’adults, espais d’internet, etc. A banda de la programació d’activitats pròpies on participen, a més, les entitats de cada barri.

En aque

sta direcció, al barri de Santa Eugènia de Girona, s’ha iniciat un procés de debat al voltant de la cogestió del Centre Cívic Can Ninetes, entre l’Ajuntament i les entitats veïnals del barri, constituïdes en una mancomunitat d’associacions. Després d’una forta demanda per part dels veïns pel que fa a la gestió de Can Ninetes, s’ha iniciat un important i ric procés de reflexió entorn del paper de l’Administració de vetllar pels interessos col·lectius, del paper de les entitats com a dinamitzadores del territori, que finalment haurà de desembocar en l’establiment de marcs de gestió compartida; com poden ser els pressupostos, l’ús dels espais, la programació, etc.

En definitiva, però, aquest model unitari i integrat de Xarxa de Centres Cívics té sentit, sobretot, quan hi ha una política pública de proximitat, cosa que fa que centres cívics i equipaments esdevinguin un instrument, una eina. L’existència d’una política de proximitat és, per tant, el reconeixement d’una responsabilitat pública en la generació d’espais de trobada, referencials, bases des d’on treballar el coneixement mutu, el respecte, l’afinitat d’interessos, les relacions socials i l’articulació de demandes i projectes col·lectius.

Per tant, si no hi ha una política pública en aquesta direcció, ni sentit de responsabilitat, és quan la comunitat, les persones i les entitats han exigit espais o, fins i tot, se n’han pogut ocupar.

 

La gestió ciutadana

La gestió ciutadana d’equipaments públics té certa trajectòria a ciutats com Barcelona, on l’Ajuntament ha cedit la gestió d’equipaments i serveis municipals a entitats cíviques, emparades en diferents formulacions jurídiques depenent del tipus d’equipament i/o servei. De fet, en ocasió del 2n Congrés d’Associacions de Barcelona, s’ha gestat un document que pretén assentar les bases del que ha de ser la gestió ciutadana: “un equipament o projecte sociocultural de proximitat necessita que la seva programació i activitats tingui un alt grau de sintonia amb el territori on fa l’acció o en el sector en el qual actua i reforcin les inèrcies pròpies de les associacions.”

Per aquest motiu, es fa pertinent i possible que les entitats d’un territori gestionin els equipaments, com a coneixedores de les realitats dels barris i per evitar que l’equipament sigui un espai estrany. La gestió ciutadana o compartida aporta aquest valor afegit respecte d’altres fórmules de concessió a empreses privades.

Si l’equipament és de titularitat pública, l’Ajuntament del municipi i el teixit associatiu han d’acordar la fórmula de gestió específica segons la qual una o més entitats es fan càrrec de la gestió de l’equipament o projecte d’interès general. Segons la Plataforma d’Entitats per la Gestió Cívica, en relació amb l’Ajuntament de Barcelona, la gestió ciutadana es caracteritza per:

  • La necessitat que la ciutadania participi en l’objecte de l’equipament.
  • Una entitat gestora (conjunt d’entitats), sense afany de lucre, legitimada, representativa i implicada en el seu territori o sector.
  • L’existència d’un projecte de gestió, compartit en els valors i consensuat amb l’Administració local.
  • Un acord explícit entre l’entitat i l’Ajuntament titular de l’equipament, formalitzat en un conveni.
  • El compromís de promoure canals de participació oberts i transparents en la presa de decisions i la realització d’activitats.
  • L’empara jurídica en les normes reguladores del propi municipi.

Segons aquest mateix document, els valors de la gestió ciutadana han de ser: la participació, l’autonomia, la transparència, la responsabilitat, l’eficiència i l’eficàcia, juntament amb la voluntat de millora de l’entorn social i la cohesió social del territori en qüestió.

Sinó s’estableixen certs marcs pel que fa a objectius i funció d’aquests equipaments, la gestió ciutadana, però, té el perill d’acabar sectorialitzant espais, allunyant-los de les finalitats previstes, tancant-se a l’ús de determinades entitats particulars. Però, en canvi, davant les limitacions econòmiques de la política social actual, les fórmules de gestió ciutadana poden fer emergir les potencialitats i els recursos propis dels barris. Cal, doncs, establir bé el marc de la responsabilitat pública i els objectius i la missió dels equipaments de proximitat.

 

 

On no arriba l’administració:
la reapropiació dels espais, lluites i experiències

L’Ateneu Popular de 9 Barris i l’Escola de Circ: equipament cultural autogestionat

Foto color: Alex Ayaso
Foto b/n: Arxiu Ateneu de 9 Barris 

“Tots junts treballem per un fet artístic que faciliti el canvi social. Valorant l’acció de fer, crear, potenciant allò col·lectiu enfront de la individualitat”

Aquesta és una de les experiències pioneres i avui en dia més veteranes pel que fa a la reivindicació i apropiació d’un espai, que, 30 anys després, segueix essent gestionat per les entitats del barri.

L’any 1977, un miler de persones, agrupades en l’Associació de Veïns de Nou Barris, van ocupar i desmantellar una planta asfàltica en funcionament, entre els barris perifèrics de Verdum, Roquetes i Trinitat Nova de Barcelona. Després d’un any de lluita veïnal pel trasllat de la fàbrica d’asfalt situada massa prop dels habitatges, els veïns en assemblea van decidir ocupar-la i reivindicar-la com a equipament. Malgrat que en aquell moment l’Ajuntament de Barcelona va avaluar les pèrdues de l’acció en cinc milions de pessetes, no va tenir més remei que desmantellar definitivament la planta davant la fermesa veïnal.

Es va rehabilitar l’espai sota la fórmula d’Ateneu Popular per tal de recollir expressions culturals de totes les edats, ja que als barris mancaven espais per a joves i infants, així com espais per a la cultura en general.

Després d’anys d’activitats culturals, amb cafès concerts, als anys 90, l’Ajuntament de Barcelona va accedir a finançar obres d’adequació, durant les quals va funcionar l’Ateneu Itinerant, que feia les activitats al carrer i les places. L’Any 1994 es va tornar a l’espai inicial reformat.

Actualment l’Ateneu de 9 Barris és gestionat per una coordinadora d’entitats anomenada El Bidó de Nou Barris. I és alhora una Escola de Circ Social per a nois i noies del barri. Consta d’un bar i espai social, un teatre, un gimnàs per a les classes de circ i una extensa programació d’alta qualitat i a preus assequibles pel que fa a arts escèniques. Ha estat, a més, l’espai de creació i gestació del grup de diables, d’animació, teatre, etc.

http://blog.ateneu9b.net/

 

Can Batlló: després d’anys d’espera… una fàbrica per al barri
11 de juny de 2011

“Els veïns i veïnes del barri agrupats en la plataforma Recuperem Can Batlló estem lluitant des de fa molts anys perquè la transformació de Can Batlló sigui una realitat. A mitjans del 2009, cansats de veure com s’incomplia sistemàticament el calendari, vam anunciar a l’ajuntament que si el juny de 2011 les obres de transformació del recinte encara no havien començat, els veïns i veïnes del barri entraríem a Can Batlló per començar a construir nosaltres mateixes els equipaments que tant necessitem.

El passat 11 de juny, gràcies a la mobilització social, vam entrar a Can Batlló i vam aconseguir la cessió d’una nau: el Bloc 11, que des del mateix dia 11 funciona amb l’esforç voluntari dels veïns i veïnes organitzats assembleàriament, i que ja alberga, entre altres coses, la nova Biblioteca Popular Josep Pons.”

Després d’anys d’espera per a la rehabilitació i construcció d’equipaments al recinte fabril de Can Batlló al barri de la Bordeta de Sants de Barcelona, i de la immobilitat de l’Ajuntament per complir els compromisos, els veïns i veïnes i entitats, agrupats en la Plataforma Recuperem Can Batlló, el passat mes de juliol van entrar a la fàbrica i van iniciar l’autogestió d’una de les seves naus, al mateix temps que plantejaven noves propostes al projecte inicial de l’Ajuntament: “Pensem un altre Can Batlló”.

http://canbatllo.wordpress.com/

 

Centre Social Okupat La Fabri-k

Text: Laia Gilabert
Fotos: Marcelo Aurelio i Fran Simó

Enmig d’un polígon industrial d’una ciutat treballadora de l’extraradi barceloní, un grup de gent utilitza una nau per fer programació social, una activitat ben diferent de la que duen les seves empreses veïnes.

El Centre Social Okupat La Fabri-k és un projecte que va començar a Rubí, ciutat del cinturó de Barcelona, ara fa uns tres anys. Després d’anys de mancances institucionals en l’àmbit social, sense espais per als joves, ni per als adults, amb molt poca programació cultural i d’oci, uns quants van començar a reivindicar la necessitat d’un oci alternatiu, no lligat al consumisme ni a les modes, i no haver de fugir sempre de la ciutat per gaudir del temps lliure.

D’allà va sorgir l’empenta d’ocupar la primera nau, la Fabri-k, en un espai abandonat, amb portes obertes i oblidat pels seus propietaris. D’aquell espai mort en va sorgir vida; un espai de trobada, la k-feta, amb ping-pong, taules reciclades i pintades, una barra improvisada, un gimnàs on entrenar circ i fer cabarets, una pista per jugar a futbol, un skatepark…l’espai era gran i donava per a tot.

L’experiència va ser enriquidora per a tothom, per als iniciadors del projecte, per als que s’hi van sumar i per a la població en general. En pocs mesos, gran part de la joventut de Rubí coneixia la Fabri-k i hi havia passat a fer alguna activitat, i els projectes que s’engegaven tenien ressò popular i mediàtic.

La Fabri-k ha seguit fins ara, només que ha canviat d’ubicació. De la primera van ser desallotjats després d’un any i mig i van tirar al terra les naus on feien les seves activitats. La segona ha seguit amb la línia de la primera, segueix amb pista de futbol, un espai de trobada estil bar cafeteria, gimnàs de circ on es fan cabarets i concerts que han aplegat  més de 500 persones. Ara, un cop més, està amenaçada pel desallotjament.

La Fabri-k funciona amb assemblees i autogestió, és a dir, les activitats financen les despeses del local i les decisions es prenen parlant i en grup. L’organització d’un projecte com aquest és complicada, i en aquest cas, poca gent participa de la seva gestió, tot i que el nucli que se sent part del centre social és molt més ampli.

Tirar endavant una iniciativa com la de la Fabri-k té la seva part feixuga, però també la seva part agradable. Es descobreix la dificultat de l’autogestió, de l’esforç i la dedicació sense més satisfacció que la de fer les coses ben fetes; tenir judicis i tirar endavant en moments difícils. Per altra banda, també significa un gran aprenentatge a nivell social i personal, i obre un camí al qual difícilment la gent que ha participat d’espais com aquests pot renunciar més endavant: tenir el control sobre l’oci personal, proposar tot allò que es vol fer, fer-ho sense traves i permisos, amb imaginació i sense diners, amb camaraderia…muntar activitats que, si es fessin a nivell institucional comportaria un entramat de requisits i passos que dificultarien enormement les programacions socials.

El passat dilluns 16 de gener la Fàbri-K2 va ser desallotjada amb un desplegament policial totalment desproporcionat. Una quinzena de persones es van concentrar pacíficament mentre més d’una trentena d’agents antiavalots repartits en 9 vehicles de la brigada móbil dels Mossos d’Esquadra s’encarregaven de portar a terme el desallotjament.