Aquell havia estat un dia força atrafegat. Ja feia estona que la Muna havia desconnectat del que explicava la seva professora. Pensava què podria fer aquella tarda, ja que les seves dues millors amigues estarien ocupades. El timbre va sonar i tothom va aixecar-se per anar cap a fer fila, baixar les escales i deixar enrere l’escola.

Llavors es va decidir: aniria a fer un volt pel Parc Monar, a veure si trobava alguna cosa original per pintar. Feia dos anys que havia après belles arts i li encantava manejar el carbonet per sobre el full de paper. Després d’una passejada tranquil·la d’uns deu minutets, va enfilar cap a un camí que semblava portar a les Deveses. I vet aquí la seva primera sorpresa! Què era aquella construcció? Estava en bon estat però es podia veure clarament que es tractava d’alguna cosa força antiga, ja que els fonaments eren fets de pedra. La Muna va asseure’s damunt dels crecs de les fulles seques que ja havien començat a caure i va decidir dibuixar aquell safareig al seu bloc. S’hi estava bé allà: se sentien ocells piulant, l’aigua d’un rierol fent remor entre les herbes… Després que passessin dues o tres persones fent fúting i alguna bicicleta, va notar el morro humit d’un gosset que li llepava la cama. “Fosc! Vine cap aquí!”, va dir una dona d’uns seixanta anys, molt eixerida. “Alça, tu! Que dibuixes el Safareig de les Dones?” va preguntar a la Muna. “Sí, passava per aquí i m’hi he aturat. Sóc la Muna”, va respondre-li. “Jo em dic Maria. Aquí, quan jo era més o menys de la teva edat hi havia molta vida. Encara me’n recordo quan acompanyava la meva mare a netejar la nostra roba… Allà on ara hi ha aquella aigua verdosa, amb aquell sifó, hi fèiem la bugada. Ella m’explicava moltes històries del safareig, d’abans que jo nasqués: per exemple, la de l’aiguat del 1940, que el va destrossar completament!” explicava la dona gran. Van parlar durant una estoneta de com es rentava la roba a mà, com aconseguien aigua calenta en aquella època… Finalment la Muna es va acomiadar: “Doncs miri senyora, jo avui, de vostè, he après moltes coses!” “Me n’alegro!, Ah!, per cert, t’ha quedat molt maco el dibuix! Que passis una bona tarda.” “Adéu, Maria”. I la Muna, després de recollir els estris de dibuix, també va enfilar cap a casa seva. A partir de llavors, cada vegada que la Muna veiés girar una rentadora segur que li vindria al cap la Maria i el Safareig de les Dones.

Guillem Gispert Bronsoms

Guillem Gispert (foto i muntatge) i Ariadna Gispert (dibuixos)