Text: Enric Rubio

 

Smoking Bambino

Old Stones

Aquest és l’últim recull de cançons de l’Esteve Saguer, àlies Bambino.

Pot ser que algú de vosaltres l’hagueu vist al capdavant dels Dirty Club, que és l’altra banda de la qual l’Esteve també és el cantant i té 3 discs (molt recomanables) editats: o pot ser és la primera vegada que sabeu de la seva existència.

Smoking Bambino és el projecte en solitari de l’Esteve, amb el qual porta 4 anys fent bolos i quilòmetres, molts quilòmetres….En els últims anys han fet tours que els han portat a tocar fins a Finlàndia i força vegades a França on han tocat tant en cafès per a 50 persones com en teatres per a 500 ( van fer de teloners de la Susheela Raaman a Lyon).

Acompanyat de l’Aniol Casadevall a les percussions i efectes sonors, les cançons d’Smoking Bambino, tot i que et recordaran a estones tant a blues, folk o potser a la New Wave anglesa, tenen quelcom d’avantguarda, d’original. La taula índia i percussions fan que les cançons creïn una atmosfera especial, embriagadora. Els seus concerts són per seure, escoltar i deixar-se emportar pel clima i l’ambient del moment, sempre diferent, com les seves cançons que, depenent de la gent i del lloc, sonen també diferents. Potser el disc d’Smoking Bambino no és el que et posaràs el dissabte a la nit al cotxe abans d’anar de festa, però potser t’enganxaràs a escoltar-lo a casa, en la intimitat del dia dia.

Smoking Bambino té 3 discs publicats: Lost and found,Let me play you another song i Old Stones. D’aquest últim jo em quedo amb les cançons Troubles i Next round.

www.smokingbambino.com

 

 

Tiken Jah Fakoly

African Revolution

A hores d’ara ja podem dir que Tiken Jah Fakoly és un dels grans de la música reggae. Si fa uns anys Alfa Blondie era a nivell africà el “rei” del reagge, Tiken Jah Fakoly ha traspassat fronteres i s’està convertint, disc a disc (aquest és el que fa 10!), en un referent mundial per als seguidors dels ritmes jamaicans i la filosofia rasta. Lletres carregades de continguts i missatge, música reggae de tall clàssic, però cada vegada més africanitzada, aquest rastaman s’està convertint en una referència del gènere. Tal i com va demostrar a La Mirona de Salt, aquest ivorià carregat de vitalitat és capaç de fer vibrar tota una multitud (no havia vist mai La Mirona tan plena) i generar un ambient festiu com pocs.

Tornant al disc, African Revolution és un disc rodó; totes les cançons estan fetes per agradar, no n’hi ha cap per emplenar. Dels seus 10 discs, potser aquest és el que sona més africà, però 100% reggae, això sí!, el balafon, la kora i els djembés fan que aquest treball soni més africà que jamaicà i, la veritat, s’agraeix que busqui en cada disc una sonoritat que el faci especial.

Les lletres, com sempre, inconformistes i de lluita, si és que Tiken Jah no pot ni vol callar. Exiliat de la seva terra natal (Costa d’Ivori) quan va patir un intent d’assassinat, aquest cantant  és un referent de la lluita contra la corrupció i l’abús de les multinacionals al continent africà.

És dificil destacar alguna cançó, però per a mi les 2 cançons que enceten el disc Je dis non i African Revolution són ja uns himnes després de cantar-les amb milers de persones a La Mirona.

http://tikenjahfakoly.artiste.universalmusic.fr

 

 

Rumba Amazigha

Com és que aquest grup no està sonant per tot arreu? Com és que aquest disc m’ha arribat a les mans quasi per casualitat?.

Alguna cosa passa quan un grup com Rumba Amazigha no reben un tractament mediàtic a l’altura de la qualitat de la seva música. I és que aquest és un grup que hauria d’estar sol·licitat per tots els programadors de festes populars, tant per la seva qualitat (indiscutible) com pel que significa d’espai de trobada entre les cultures catalana i amaziga, tot un símbol del nostre temps.

El grup va néixer en el Taller de Músics de Barcelona, on es van conèixer els artistes i on descobriren les semblances entre els ritmes de les dues músiques. Va ser en aquest moment que van començar a fer els primers assajos i concerts, l’any 2007.

La part rumbera del projecte està formada per fills i néts dels històrics del gènere, membres del grup Rumba Vella.  Però es una fusió i, a diferència de la rumba pura i dura, aquesta és una rumba hipnòtica, sobretot pels ritmes gnawa i amazic, que fan que el ball sigui, a estones, encara més frenètic que en un concert de rumba tradicional. Resulta festiva i alegre, els seus són concerts per ballar.

El resultat d’aquesta trobada és un còctel on els ingredients musicals i idiomàtics (tamazic, català i castellà) s’hi barregen d’una forma sorprenent, gens forçada. Les cançons agafen una sonoritat totalment nova d’una frescor poc usual en grups de nova formació. El disc té 12 temes, però es fa difícil destacar alguna de les cançons. Potser la versió de l’arxiconeguda “Achilipu” és la que d’entrada ens farà més gràcia, però jo particularment em quedo amb “Àfrica” o “Diga-li amb aquet senyor”, pel meu gust més trepidants!

www.rumbamazigha.com