Els dos Salvadors Sunyers, pare i fill, no necessiten gaire presentació al nostre poble. Salvador Sunyer i Aimeric, el pare, va ser el primer alcalde de Salt de la democràcia, entre moltes altres coses. Salvador Sunyer i Bover, el fill, és el director del festival Temporada Alta, entre moltes altres coses. 

Text: Luciana Glogowski i Agnès Cabezas
Fotos: Gerard Canadell

 

L’ENTREVISTA 

La cultura s’aprèn per contacte

Hem tingut el plaer de compartir una agradable conversa amb aquesta família que, tot i que podria semblar que porten la cultura als gens, ens han assegurat que aquesta es transmet sobretot per contacte.

17190 univerSalt (U): Comencen amb una valoració de les últimes eleccions?

Salvador pare (P): Les esquerres van fer un pas a favor de la gent humil i ara en farem dos endarrere.

Salvador fill (F): Demostren bàsicament que tot és empitjorable.

P: Sí, no és que els que hi havia ho fessin bé, que quedi clar, claríssim. Però, durant el temps que l’esquerra ha regit, hem avançat en drets socials. I de drets nacionals, si no en teníem pràcticament cap, trauran el mínim que hi havia. S’oposaran a avançar en aquest camí, descaradament.

F: Això, que aparentment és negatiu, a la llarga va bé. Perquè cohesiona el país, dóna una altra visió i, a la llarga o a la mitja, uneix, dóna força i treu aquesta apatia absurda que no porta enlloc.

U: De fet, els resultats electorals han estat molt nacionalistes, tant aquí com a Euskadi.

P: A Euskadi, però, tenen des de bon començament una excepció que no vam poder tenir nosaltres: ells es governen i s’administren. Aquí, la contribució se la gasten i només ens en tornen algun dels que hi hem posat. Pel problema d’ETA se’ls van concedir uns drets però, a nosaltres, ni parlar-ne. Ho sé perquè jo hi era com a senador.

F: Amb la qüestió nacional ens equivoquem tots. Si hi ha un 40% independentista, i jo ho sóc, i només fem que menjar-nos el cap entre nosaltres, no anem enlloc. És obvi que la majoria no ho vol. De manera que la primera feina que tenim és la d’arribar a ser el 60%. Ara, cal tenir esperança: els països àrabs, amb els sistemes dictatorials que hi havia, han aconseguit canviar les coses; fet que aquí no vam aconseguir mai amb en Franco, perquè la qüestió de fons era que no hi havia aquesta majoria a Espanya, a Catalunya sí.

U: Hi ha una alternativa política per a la situació actual?

P: L’actuació dels polítics actuals aconseguirà generar malestar a la gent, que potser es mobilitzarà; els primers, els nacionalistes. És molt preocupant la manca de líders.

F: Només hi ha revolucions quan la situació és bastant catastròfica i encara no ho és. Ni tan sols a Grècia, que estan pitjor que aquí, no ho és. A Europa, una revolució és bastant imprevisible quan un 50% de la població té cases en propietat, no se n’han vist mai d’aquests, revolucionaris. Jo puc tenir una idea de país, però no sóc polític i no sé com s’ha de fer, però penso que el que sí que es pot fer és crear estructures com les mancomunitats de la primera dècada del segle passat que, sense tant pes polític, van aconseguir crear institucions com l’Institut d’Estudis Catalans, tot el sistema d’estudis que era modèlic a Europa, escoles de belles arts, formació professional…

 

U: En relació a l’àmbit local, com valoreu les transformacions que ha patit el poble els últims anys?

P: A això ja hi estem una mica acostumats. La primera gran massa de gent que va venir aquí eren de la resta d’Espanya, que van ocupar els mateixos pisos i carrers en què ara viu la nova immigració. Però ara és un fenomen molt nombrós i potser ara ens és més difícil entendre’ns. La convivència no està ben lligada encara, són com blocs separats del poble que, a vegades, només es troben a Càrites. És un procés llarg, però abans almenys hi havia feina, hi havia fàbriques. Ara no hi ha feina, o sigui que suposo que a la llarga la gent també es mourà a llocs on trobi feina.

U: Com s’hauria d’encarar una alcaldia avui en dia? 

P: El que s’ha de fer és atendre a tots els ciutadans, siguin del color que siguin, i que hi hagi una avinença amb els que conviuen aquí. L’escola hi fa una gran feina, quan la generació que ve hagi passat per l’escola, com la que va venir del sud d’Espanya, això canviarà molt.

F: La primera immigració, que tu [al pare] n’ets, va ser la de l’entorn. Aquests tenien la mateixa llengua, mateixos hàbits, mateixa cultura, mateixos codis. La segona immigració tenia la mateixa religió, cultura i una llengua diferent però, a diferència de la primera, va ser massiva, això vol dir que ja va costar més assumir-la. Però és que la tercera no té la mateixa llengua, no té la mateixa cultura, no té ni la mateixa religió en molts casos. Però jo crec que a la llarga Salt se’n sortirà però s’hauria de ser més atrevit amb les accions que es fan.

P: L’ajuntament no hi va massa al davant d’aquestes coses, diguem-ne. Va fent, deixa fer… ara que tampoc té massa armes, s’ha de dir tot, també. I si hi hagués feina, les coses serien més fàcils.

F: D’entrada perquè, si hi ha feina, són vuit hores en què la gent s’està integrant. L’únic que pot cohesionar Salt són els saltencs. Un nexe ha de ser d’associacions potents, capaces d’entendre què passa. L’altre ha de ser la llengua, perquè una llengua comuna, en les relacions, ho és gairebé tot. Una altra cosa que no entenc, que és absurda, és que els immigrants no votin. Si tu formes part d’una comunitat, has de poder votar. I a vegades voten coses que no ens agraden gens, però és el que hi ha.


U: Parlem d’educació. El 2011 es va aprovar que el SES de Salt porti el seu nom. L’ha visitat?

P: Sí, ja ho crec, ja hi havia anat abans a fer una xerrada amb mares, dic mares perquè en aquestes coses ja hi ha algun pare, però la majoria són tots mares. I els nanos enraonen com nosaltres, no hi havia pas cap diferència. Això és un bon camí, però lent. A les escoles de primària això està clar i arreglat, i funciona.

F: Quan surtin de l’institut estaran plenament integrats, amb alguna excepció molt petita. En canvi, qui hagi deixat els estudis o hagi hagut d’anar a no sé on, farà el seu grup petit i no travarà relacions socials transversals, que és el que cal, perquè si tothom només es fa amb els seus, o per color, per raça, per religió o per riquesa, tant se val, llavors malament.

 

U:  El SES són barracons. Què li sembla això? 

P: De barracons, en tenim a tots nivells, i si tinguéssim universitat també en tindríem. Mira, això amb el temps i una canya… ara rai que hi haurà diners… Això s’arreglarà a poc a poc, tenim aquests edificis però, què hi farem, tu… però l’escola fa un bon treball en aquest sentit i el pots palpar.

F: L’escola, el que necessita, més que edificis, són mestres. És molt millor un bon mestre en un barracó que no pas la gran escola i un mestre que passa de tot.

 

U: Després de lluitar tant pel català. Com valoreu la situació actual?

P: Ara tot és molt millor, abans ni es podia parlar d’aquest tema, era pecat! La llengua està en bon camí. Tenim tots els Salts que vulguis, però la generació que vindrà es relacionarà amb la gent d’aquí, es voldran casar amb una noia i el sogre li dirà “Tu, si vols festejar amb la meva noia potser que ens entenguem!”. Les criatures sortiran d’un altre color i molt bé.

F: Si no toquen això de la immersió, que jo crec que no ho tocaran, prou bé. Perquè tocar això és declarar la guerra, és anar en contra de la possibilitat d’integració. Perquè si demanes que uns facin la classe en castellà, aquí poden demanar que se’ls faci en àrab, no? Aquí hi ha una llengua en comú que és aquesta, l’altra, s’aprèn. I sobretot caldria posar més èmfasi amb les llengües estrangeres: anglès, francès, etc. Ara, en general, el pare és molt més optimista que jo…

P: No la veiem en perill de mort, això no vol pas dir que estigui del tot content de com l’escriuen.

 

U: Perquè potser falta una mica més de cultura? Vosaltres, com a família, porteu la cultura als gens? 

F: No, és molt fàcil d’explicar això. Quan nosaltres érem petits, teníem cinc, sis, set anys, el pare treballava d’auxiliar a la farmàcia, a la plaça Marquès de Camps. I anava i venia a peu els quatre viatges. A més de fer classes de català, quan venia ens asseiem tots de costat (els cinc germans) i ens llegia en veu alta, a tots, trossos de poesia, novel·la, teatre…

P: El meu pare només tenia tres llibres i també ens llegia, i ens feia traduir del català al castellà i del castellà al català. Cada dia al vespre després de sopar: llibres que tenia ell, d’històries… semblaven un missal.

F: A nosaltres de tot, trossos de Tirant lo blanc, alguna vegada el Quixot… Mira que en fa d’anys d’això, més de cinquanta, i ho recordes com aquella cosa… tots plegats. I l’altra cosa que hi fa molt amb els nanos és que et vegin llegir. Si et veuen llegir, llegiran; si et veuen mirant pel·lícules, en miraran; si et veuen anar al teatre, hi aniran. La cultura és una cosa que essencialment es viu a casa, més que en grans campanyes.

P: És una qüestió de contacte.

 

U: És cert que no pensaves viure del teatre, no hi havia alguna cosa ja de jovenet? (al fill)

F: A mi sempre m’ha agradat molt el teatre, però m’agrada més la literatura i la cuina que el teatre. La cuina és una forma d’integració també. No hagués pensat mai viure del teatre, sí que hi havia anat molt, i l’he seguit sempre moltíssim, però nosaltres vam crear Bitó per accident. Jo era director del Centre Cultural La Mercè quan ens vam trobar tres amics, en Josep Domènech, en Quim Masó, que ja és mort, pobrot, i jo, i vam dir: “Perquè no fem alguna cosa?, i ens vam dedicar a muntar precisament Temporada Alta. Ara fa vint anys ja. Jo no m’havia encarregat mai, de produccions, m’havia encarregat de coses d’editorials. D’alguna manera, això del teatre, és un fracàs (riuen). A la vida tot és un fracàs.

 

U: El teatre català encara és un malalt crònic?

F: El teatre català és un malalt crònic, jo ho sóc, sóc diabètic, i no hi ha qui els mati. El teatre català té una cosa única: té uns dramaturgs del mateix nivell o, en alguns casos, millors que els anglesos, els alemanys, els suecs o els danesos… És a dir, el nivell d’un miserable país com el nostre és el mateix que aquests. Jo vaig a París, al carrer que està davant del teatre L’Odéon, on són totes les llibreries de teatre, hi entro, i a la secció de novetats sempre trobo cinc o sis autors catalans; espanyols, un o dos comptant-hi els sud-americans. Ahir, sopant amb el Galceran , vaig preguntar-li a quants països s’estaven representant les seves obres i em va dir que a 38. I és un autor de 39 anys. El teatre català és viu i a fora cada vegada hi ha més gent a qui li interessa. Estem en una situació econòmica desastrosa, la cultura en aquest país és un desastre però el teatre té una salut de ferro.

 

U: I les retallades?

F: L’any passat el pressupost per cultura de la Generalitat va ser de 330 milions d’euros, el que va gastar en antidepressius va ser exactament la mateixa xifra, 330 milions d’euros.

P: En comptes de prendre antidepressius, aneu a teatre!

F: Sempre parlem de la sanitat i de l’ensenyament però, a Catalunya, només es gasta un 1% del pressupost en cultura, a França un 2,4% i això és molt estrany. En canvi, i això queda fatal dir-ho, és políticament incorrecte, Catalunya és on hi ha la millor sanitat, és on s’hi gasta més per habitant d’Europa. El problema és que la cultura no es considera un servei social com la resta i mai no se n’ha pujat el tant per cent, en el pressupost. Si anem a Estats Units, el primer motor econòmic és la indústria armamentística, el segon, la indústria cultural. Crec que en un país com el nostre, s’ha d’invertir en cultura, que és de les poques coses que tenen futur.

 

U: Entronca amb la teva proposta que Salt sigui un Berlin català?

F: No hi ha res tan integrador com la cultura, això és segur. La gent del món de la cultura és la gent que té més facilitat per tirar fils. Per això, jo proposava que s’instal·lessin artistes a algun dels blocs de pisos que s’han de tirar a terra, dels que estan buits, a baix cost. Sempre que no li costi res a Salt. És un sistema que ha funcionat molt bé als Països Baixos.

U: No és una mica contradictori que a Salt es facin espectacles de nivell internacional i que no hi hagi cap centre cívic a disposició, que moltes associacions se n’hagin d’anar a Can Ninetes, per exemple?

P: Haureu de posar-ho a la revista, que no n’hi ha!

F: Però a la Comacros hi ha 15 despatxos un al costat de l’altre, per alguna raó que jo no sé no s’hi pot accedir fàcilment. S’ha de tornar al que era fa trenta o quaranta anys, el centre cívic aquí era la Pastera, on hi ha el casal de jubilats, era de la parròquia que el deixava a la gent jove. Sense tants conserges, ni permisos. La gent jove ja n’era responsable i ja se’n fiaven. Quasi tota la moguda cultural gironina, no només de Salt, va sortir d’allà: es van fer els primers Espriu (premis) i va poder ser perquè un rector poc arquetípic ho va propiciar. En Miquel Berga, en Guillem Terribas i l’Oliveras eren aquí, i la gent de Girona venien aquí. El cost era zero, vull dir que, de vegades, no calen diners i papers, sinó les ganes i la il·lusió.

P: I que peti com ve, només cal algú que hi posi l’ànima i l’esperit.

F: Si hi ha uns espais i no se sap com gestionar-los, és tan fàcil com fer una crida ciutadana de 25 persones que dediquin una hora a la setmana a gestionar-los. No calen 10 funcionaris. Encara estem funcionant amb paràmetres de fa quatre o cinc anys. Això ho veig molt quan parlo amb gent de l’Argentina que, des de l’època del corralito, estan fent el millor teatre del món, junt amb Berlín, i et demostren que és una cosa més d’actitud que estrictament de recursos econòmics.

P: En aquell temps, amb la República, amb només 5000 habitants, Salt tenia cinc locals socials, on la gent anava a reunir-se, a fer festes, a ballar, a prendre alguna cosa, a sentir conferències, a fer teatre. Cada partit en tenia un. Això no ha tornat mai a Salt.