A mitjan abril em dirigeixo per primer cop a fer un dinar amb una amiga redactora de la revista i altres membres de la redacció. És un dia plujós i arribo tard… Hem quedat al Cafè Bar El Passeig. Just al bell mig del passeig de Salt, així que és ben fàcil localitzar-lo. La meva amiga m’ha ofert la possibilitat de col·laborar en la revista i avui és lameva presentació oficial a la resta de companys!

Text: Eva Bacardí

Entro i, al final del local, on acaba la barra que queda a mà dreta, em trobo amb un grup de persones que em reben amb cares amigues, tot i la meva impuntualitat. Avui aprofiten per posar-se al dia de les últimes novetats en el treball de la revista… i m’expliquen que continuen “en ruta!”. El local on ens reunim és ampli i pot acollir grups nombrosos. És un espai acollidor i, tot i la seva decoració senzilla, es desprèn una personalitat pròpia. Avui, com us he dit, fa mal temps, però tenen una magnífica terrassa que és una excel·lent opció quan brilla el sol.

Fetes les presentacions i com que ja és hora d’omplir la panxa, demanem al cambrer que ens porti la carta del menú. No hi ha carta pròpiament dita, però sí una pissarra verda al bell mig del bar amb tots els plats que ofereixen apuntats amb guix blanc!

Us els presento: “tacos, enchiladas, pupusas, baleadas, plátano frito, plato típico, tajaditas, catrachas, fajitas, alitas de pollo i pan con frijoles y quesos”.

Tots són plats típics hondurenys on les tortillas de maiz acompanyen gran varietat de verdures, fruites com l’alvocat o el plàtan, diferents tipus de carn com la d’au, formatges, els indispensables frijoles, espècies com el coriandre o el chile dolç i diferents condiments, tots combinats entre sí i que es transformen en els protagonistes dels diferents plats.

Decidim, aconsellats pel cambrer, agafar un ració de cada, ja que pràcticament en surt un plat per cap i així provem la diversitat de la cuina que preparen!

És estrany, però alhora deliciós, descobrir un lloc nou, trobar-te amb gent nova i compartir i degustar menjars nous.

A la taula em trobo amb un grup de persones amb un munt d’idees que expressen, aporten, contrasten, suggereixen, comparteixen… Quan arriba el nostre dinar la dinàmica no s’atura… el menjar entra pels ulls (diversitat de colors)… i per l’olfacte (barreja d’olors)… i pel gust (saborosos i un xic picants) i pel tacte (cal treballar amb les mans, si es dóna el cas)… i per l’oïda (l’acompanyament perfecte per a tanta varietat és el xivarri d’un grup de gent gaudint del menjar i del seu projecte comú). Per als valents amb estómac de ferro ofereixen l’opció d’afegir més picant a les racions.

Els plats volen entre els comensals perquè tothom provi de tot… igual que volen les seves idees…

Podria descriure-us detalladament quins ingredients formen cada ració, però us perdríeu el plaer de descobrir-ho per vosaltres mateixos! Amb aquesta fórmula compartida, l’àpat ens surt a 7 € per cap!

Sense adonar-nos passa el dinar i després d’un bon cafè tots hem de tornar a les nostres rutines… Agraïm el tracte rebut per part del cambrer i la seva hospitalitat i marxem sabent que hi tornarem. Potser coincidirem la propera vegada!