La família Porquet vivia molt feliç, molt. El pare i la mare Porquet havien treballat dur anys i panys per garantir que, ni a ells ni als seus fills, no els faltés mai de res. El pare era metge; la mare, enginyera. Tenien dos bons sous i van poder pagar els estudis als seus tres fills: en Pepet Porquet era advocat; en Peret, músic i, en Pauet, mestre.

Vivien en una casa fantàstica que els havia venut un amic de tota la vida de la família, l’Abraham Llop, l’home de negocis més ric del poble. Era pelut, popular, banquer, constructor i molt amic de l’alcalde. Els Porquet encara pagaven la hipoteca, però no tenien problemes per arribar a final de mes. “Vivim massa bé, no et sembla?”, li preguntava tot sovint en Pasqual, el pare Porquet, a la mare, la Pepa. “Per què ho preguntes tu això, ara?” li acostumava a respondre la bona bèstia. “I si un dia les coses es compliquen?”.

Tres mesos després que en Pasqual deixés anar aquella pregunta, les coses es van complicar, i molt, moltíssim. El pare Porquet es va posar malalt. Va perdre la salut, la feina i el bon humor. Resulta que hi va haver una passa molt virulenta de pesta porcina i mig poble va acabar al llit. El dispensari no donava l’abast mentre els porcs –rics, rucs, trempats, treballadors, ganduls, de seny i beneits— anaven caient. Entre ells, l’amo de la fàbrica on treballava la Pepa Porquet. Això va precipitar el tancament de l’empresa, deixant una vintena de treballadors fora. La Pepa també va rebre i va perdre la feina en el pitjor moment possible: quan no n’hi havia enlloc i tothom en buscava.

“Ja t’ho deia jo, que les coses ens anaven massa bé!”, va dir-li en Pascual a la truja afable minuts abans d’estirar la pota. La pobra, quan el seu marit va tancar els ulls, va posar-se a plorar desconsoladament, maleint la pesta, la feina, el poble, els porcs, les porques i la mare d’en Tano quan era gitano. Els tres fills, trastornats per la mort del pare, intentaven consolar la pobra Pepa com podien.

L’endemà de l’enterrament a base de calç viva, l’amic de tota la vida de la família, l’Abraham Llop, va anar a veure’ls. “Us acompanyo el sentiment”, va dir-los. “I ara hem de parlar de números”.

Els Porquet devien una desena de sacs de gra a en Llop. No era un deute massa gran, però si no li pagaven el mala bèstia de l’amic de l’ànima es quedaria la casa. I no només això, els va avisar: “si no em pagueu aviat, els interessos del deute els hauran de pagar els teus fills i, si cal, els fills dels teus fills, d’acord?”. La porca, mig plorant, va preguntar-li “com és possible que ens facis això?”. El depredador ni es va immutar a l’hora de respondre que “els sacs de gra, són sacs de gra. I jo, un llop. I si tot aquest temps heu viscut per sobre de les vostres possibilitats no és problema meu. Ja us espavilareu”.

En poques setmanes el paradís dels Porquet es va convertir en el purgatori. El llop va instal·lar un campament provisional a l’entrada de la finca i d’allà no pensava moure’s fins que cobrés el deute. El que no sabien ni la mare ni els fills Porquet, ni ningú del poble, era que la pesta havia començat perquè en Llop, unes setmanes enrere, havia ventat queixalada a un verro malalt. Ell duia el virus amunt i avall. Ell va infestar el poble. Ell va enviar en Pasqual Porquet a l’hospital, primer, i al cementiri, després. I ell era allà per cobrar fins l’últim sac de gra que li devien.

Un vespre, en un atac de desesperació absoluta, la Pepa va reunir els tres fills a la cuina. Els va donar un sac de gra a cadascú, no en tenia més. I els va dir: “agafeu això i fugiu per la porta del darrera ben lluny d’aquest animal de l’Abraham”. Marxarien quan fos ben fosc, sense fer soroll, mentre en Llop dormia.

Va arribar l’hora. La Pepa Porquet estava preparada per morir sola, allunyada dels fills que més estimava del món. Els va fer un petó a cadascú. L’un darrere l’altre, amb llàgrimes als ulls, van abandonar la casa en silenci. Passats cinc minuts ja eren prou lluny de la bèstia d’en Llop i la mare Porquet va poder respirar tranquil·la. Aquella nit va dormir molt bé, fins que la va despertar una sacsejada.

Era l’Abraham, que treia foc pels queixals. “Porca miserable! Porto tres setmanes dormint al ras esperant que em paguis el maleït deute! Si no em pagues et…”. La Pepa va mirar-lo als ulls: “ja em pots matar, si et ve de gust. De fet, els llops vàreu venir a aquest món a matar porquets com jo. Va, queixala’m d’una vegada, miserable!”.

La Pepa no havia acabat la frase i en Llop ja tenia els ullals enfonsats al seu coll rosat. Va estrènyer amb força i, en acabar, va escopir sang. “Puah! Quin mal gust que té!” va exclamar. I aleshores es va posar a buscar els tres germans per tota la casa. Va regirar el garatge, el soterrani, les habitacions, el menjador, el lavabo, el pati… Però els tres porquets no eren enlloc. No va ser fins que va sortir per la porta de la cuina que va veure les petjades i va entendre que els germans havien fugit ben lluny.

“Desgraciats! —va cridar— penseu que us escapareu de mi, l’Abraham Llop? No pararé fins que em pagueu el deute! No cal que us amagueu perquè us trobaré i bufaré, bufaré i bufaré fins que les vostres vides destruiré!”.

Hi havia una vegada tres porquets…

Autor: Pep Taberner