Jordi Nadal
Periodista

 

Un estudi de la Universitat de Girona, elaborat fa aproximadament un any, situava la manca de teixit social com una de les causes principals dels problemes que, de tant en tant, han sorgit a Salt els darrers anys.

L’estudi proposava, entre altres mesures, crear aquest teixit, fet que comportaria un major coneixement entre les diferents comunitats que viuen al municipi. Més enllà d’aquesta consideració hi ha una evidència palpable: no hi ha un coneixement prou profund entre els saltencs d’orígens culturals diferents. En general, els nouvinguts no coneixen prou bé els autòctons, ni tampoc es coneixen entre ells; com tampoc els que tenen les arrels al municipi coneixen prou els que acaben d’arribar. Aquest desconeixement provoca temors; i els temors, recels.

A Salt hi ha diverses iniciatives que intenten promoure les relacions interpersonals entre les diverses comunitats culturals, en un intent de crear una autèntica cohesió social. Cal dir, però, que de moment l’èxit és molt relatiu. Hi ha qui crea l’oportunitat, però el conjunt dels ciutadans no acaben de recollir el guant, i les oportunitats no s’aprofiten com caldria.

Una de les iniciatives més destacables és la de la colla castellera dels Marrecs, que sovint fa les seves actuacions amb l’associació senegalesa Oudiodial. Aquesta col·laboració ha ajudat al mutu coneixement de les dues entitats culturals. Col·laboren, actuen conjuntament, però no s’ha aconseguit una autèntica retroalimentació entre uns i altres en les seves respectives activitats (més enllà de casos puntuals).

Un altre exemple és la participació d’associacions de nouvinguts al carnaval. Però, durant la darrera celebració, es va poder constatar que les colles continuen essent, en gran mesura, uniètniques i uniculturals. Desfilen plegades en el mateix acte, unes darrere les altres, però la interacció és menor que la que podria haver-hi. El comportament és semblant al de l’oli i l’aigua: poden compartir un envàs, un entorn, però la barreja no és real.

Aquestes i altres iniciatives nascudes de la societat civil pateixen d’una manca d’implicació activa dels ciutadans, si es pretén que representin autèntics punts d’inflexió en la creació d’un teixit social que uneixi comunitats culturals diverses. La cohesió reclama conèixer-se, però també cal entesa i respecte per les necessitats dels altres i, alhora, que les pròpies necessitats siguin també enteses i respectades. Molta gent percep aquesta interacció cultural des de la por, tement que suposi una renúncia total o parcial a les pròpies tradicions, i aquest fet pesa més per a ells que l’hipotètic enriquiment social i humà que podria suposar.

Hi ha àmbits on la convivència multicultural està més naturalitzada, entre els quals destaquen els que tenen a veure amb els joves. Un cas serien els centres educatius. La situació a les escoles de Salt no és senzilla, gens senzilla. Però pel que fa al tema que ens ocupa és, segurament, l’àmbit on la interacció entre persones d’orígens culturals familiars molt diversos està més normalitzada. Ens ho explicava l’exdirector de l’institut Vallvera, Josep Maria Rodríguez, quan encara exercia el càrrec: “A l’institut els joves es barregen, tant els fa el color de la pell o l’origen cultural. Ho viuen amb total normalitat”. Una de les raons principals pot ser que els joves reinventen la cultura, aquí i arreu. Tenen les arrels que tenen, però el seu món està en formació, els seus referents culturals són actuals, vius i en constant evolució. I, sobretot, no arrosseguen les motxilles de prejudicis i apriorismes que molts adults arrosseguen.

Un altre àmbit en què es dóna aquesta convivència és en el futbol. Fa poques setmanes, una selecció formada per jugadors del Salt i la Coma Cros va participar en el torneig internacional de futbol MIC (Mediterranean International Cup). En l’equip saltenc hi havia nois de vuit orígens diferents. En els terrenys de joc, durant els entrenaments, o en els vestidors, s’hi estableixen relacions personals que fomenten també el coneixement mutu entre aquells que tenen orígens familiars culturals diversos.

L’escola, els casals i els locals socials són espais comuns que permeten aquesta relació interpersonal. Un darrer exemple el trobem a La Fàbrica, un equipament de lleure per a joves que el govern va tancar a mitjan abril per canviar l’empresa que el gestiona i que, van assegurar, reobriran en breu. Aquests espais uneixen nois i noies que comparteixen les inquietuds de l’edat, els interessos i faciliten (a vegades sense que se n’adonin) els intercanvis culturals. La creació d’aquests espais comuns depenen sovint del govern de torn, però la generació d’oportunitats està també en alguns casos en mans de les entitats. L’aprofitament de les oportunitats depèn dels ciutadans.