Més que un professor de llengua

“La cultura és per fer llaços entre dos móns, i això forma part de la meva feina”

Casat i pare de quatre fills, en Khaled va viure a Salt gairebé dos anys amb la seva família. Però la seva dona va tornar al Marroc amb els nens perquè enyorava el seu jardí, la seva casa, les seves veïnes… Ara, en Khaled porta gairebé 10 anys ensenyant aquí i cada dos mesos va uns dies a Alhoceima per estar amb la família. 

Text i fotos: Eva Bacardí i Neus Ferràs

Com vas arribar aquí?
Vaig arribar per un tema cultural el gener de 2003. Com que aquí hi ha molts marroquins, vàrem venir 50 professors de llengua i de cultura marroquina. Per a mi, aquest món és igual que el meu món d’allà, no he notat la diferència.

Allà també feies de mestre?
Sí, farà 23 anys i ja n’estic tip! (riem tots). Ensenyo àrab i de vegades, en associacions, també ensenyo amazic i francès. He treballat a l’escola La Farga, al Veïnat, al Vallvera, i també he estat a l’Escola Oficial d’Idiomes. Aquí l’escola és laica, allà, en canvi, és una barreja de laïcisme i de religió. Si no ets capaç d’ensenyar en una situació diferent, no ets mestre.

Per a mi, cada any és una nova experiència, sobretot de l’intercanvi cultural que es fa. Una anècdota: en una ocasió un alumne em va preguntar si fer-se un tatuatge era pecat i jo li vaig dir: “No! La meva àvia té tatuatges aquí i aquí” (assenyalant-se el front i la barbeta). “Profe! És que a mi m’han dit que no me’n deixen fer un perquè és pecat!” Vaig arribar a fer fotos de la meva àvia per ensenyar-li que no era pecat! És cultura, això! Aquests joves tenen dos móns diferents i la cultura és per arribar a fer llaços entre aquests dos móns. Això forma part de la meva feina.

És potser això el més complicat?
Sí, més que ensenyar! He treballat aquí, a Celrà… només a la província de Girona. És el lloc cèntric de la immigració, però penso que no seguirà essent un lloc cèntric. La gent sempre té aquest sentiment d’emigrar, de buscar feina. Catalunya sempre ha estat terra d’immigració, terra de pas. Ara la gent ja se’n va. No tenen feina, no tenen res. Amb aquest capitalisme no poden esperar, pateixen desnonaments… Qui estava nacionalitzat, se n’ha anat a Bèlgica,  a Holanda o  a França. I els altres, al seu país, si tenien un petit projecte a fer.

Aquests joves que ja han nascut aquí, com els veus tu, per la situació?
Jo veig que el pitjor dels temors és la ignorància. Aquests joves necessiten una ajuda per part dels responsables d’aquí. Mira els aldarulls que hi ha hagut últimament a França o a Holanda amb aquests joves que són marginats! Aquests joves estan pel carrer! La responsabilitat és nostra! Nosaltres formem els instituts, l’escola, l’ajuntament, la Generalitat… és fàcil absorbir això per una entitat d’esport, o d’estudi… Tinc una germana a Holanda que és responsable  d’un centre de joves. N’he vist la diferència! Però allà hi ha més calers que aquí. Els professors, els educadors i els alumnes estan junts. Fan una educació intensiva individualitzada que pot durar fins a dos anys. Allà, de delinqüència, també n’hi ha, però és diferent que la d’aquí. Aquí és per ignorància, allà per malaltia.

I tu com t’ubiques enmig d’aquest merder?
M’hi he acostumat. Imagina’t! A vegades em trobo en situacions que són delicades perquè et diuen: “Tu ets d’aquí o d’allà?” Haig de ser una mica diplomàtic, sinó et miren d’un altre ull. Jo sempre he sigut un ciutadà del món. El que he fet de bo aquí és guanyar un idioma, el català. Encara no el parlo bé (ens ho diu amb un català impecable!). Això és una riquesa. Al final la guerra serà guanyada per la cultura. Al cap i a la fi, només hi ha una raça, la raça humana.

Estàs aquí per molt de temps?
Vaig venir amb 2 anys de contracte. Ara ja fa 10 anys aproximadament que sóc aquí.  Vull marxar… ho trobo a faltar tot! Es diu que hi ha ciutats on vivim i, per altra banda, ciutats que viuen dins nostre. Jo sempre porto la meva ciutat a dins, allà hi tinc  la família, els nens… Tot! Això sí, aquí m’he enamorat del Barri Vell de Girona! Quan estic allà, estic a la meva ciutat.

Ja estic una mica cansat, tot i que és una experiència tan rica! Haver estat amb l’equip de les escoles, els professors… 

I quan estàs allà penses en aquí?
Trobo a faltar l’hort. Comparteixo un hort amb un amic i és el lloc que més trobo a faltar. Sempre vaig de l’institut directament a l’hort.

I hi ha coses d’allà que trobis a faltar aquí?
Els joves de la immigració saltenca viuen solament de Salt cap aquí, estan guetitzats. I quan hi ha un gueto, no hi ha una visió global i panoràmica del món. Aquesta és la diferència. Les associacions d’aquí es dediquen a una secció de joves, però de vegades el treball és ineficaç. El que cal és educació amb joves. S’ha de treballar amb ells perquè són els homes del futur. I sembrar el gra és fàcil, però cuidar-lo és difícil! Cal cuidar…

En Khaled se sorprèn quan donem per acabada l’entrevista, perquè té la sensació de no haver dit res. La conversa ha fluït sense artificis i nosaltres ens hem deixat endur per la cadència natural de la seva paraula i, al seu ritme, hem sobrevolat els seus dos móns. Quin viatge!

 

La llengua berber, llengua amaziga, amazic o tamazic és un conjunt de parlars del nord d’Àfrica, de la família afroasiàtica o camitosemites. La parlen uns dotze milions de persones (berbers), escampades pel Marroc, Mauritània, Mali, Txad, Níger, Burkina Faso, Algèria, Líbia, Tunísia i Egipte.

La paraula berber, que sovint s’usa per a referir-se a aquest poble, prové de la paraula llatina barbarus (bàrbar), mentre que el poble mateix s’autoanomena amazic (persona lliure, en plural imazighen).

 

MARROC

Capital:  Rabat
Població: 33.241.259 (38è mundial)
Àrea geogràfica: 446,650 km2
Clima: el clima presenta moltes varietats: al nord és mediterrani, a la costa atlàntica és sec, però suavitzat per la influència atlàntica i, a l’Atles, és continental.
IDH (índex desenvolupament humà): 130, d’un total de 185 països.
Esperança de vida en néixer: 69’6 anys
Anys esperats d’instrucció per a un nen:  10 anys
Població analfabeta: 50’4%
Idiomes oficials: àrab i berber (que existeix al Marroc en tres dialectes diferents: el tarifit, el taixelhit i el tamazic). El  francès s’ensenya universalment i s’estima que 20.000 marroquins del nord parlen el castellà com a segona llengua.
Règim polític: monarquia constitucional parlamentària
Independència de França: 2 de marc de 1956
Moneda: dirham marroquí
Economia: l’agricultura és la font de treball del 40% de la població. La indústria més gran és la mineria de fosfats. La segona font d’ingressos més gran són les remeses dels marroquins a l’estranger i, la tercera, és el turisme.
Usuaris d’internet (per cada 100 habitants): 49%