La majoria coneixem l’Eddy, sigui per ser una de les primeres persones negres que es van instal·lar a Salt, sigui pel seu pentinat, sigui perquè sempre va enganxat a la seva càmera de fotos. S’ha passat gairebé 20 anys voltant per tot arreu i oferint a mitjans de comunicació portades i reportatges. 

foto: Agnès Cabezas

Text: Laure Duplay i Agnès Cabezas
Fotos: Eddy kelele

El talent, la constància i,ell mateix diu que, per parlar català, l’han fet conegut per a tots. Però ara, a més, com a autor del llibre d’en Mas, el seu nom s’ha fet sentir per tot Catalunya. Contradiccions de la vida, aquest èxit ha coincidit amb el tancament de la seva agència Click Art que ha funcionat 12 anys. Ell segueix, però, darrere la càmera i oferint la particular mirada d’un saltenc fotoperiodista.

Primer de tot, com estàs, en general?
Ara, a veure-les venir, directament… perquè sense l’agència de fotos i anant per lliure, és una altra cosa; no tinc la mateixa sensació de suport, però amb molta il·lusió, també, de fer coses. Van sortint projectes, a veure si es formalitzen, que és el més complicat, perquè estem en un moment que costa. Enlloc hi ha diners per fer res. Però a poc a poc van sortint cosetes.

Com a mínim aquí tothom et coneix. Però ets de Salt de tota la vida?
No sóc fill de Salt, vaig néixer a Barcelona l’any 1971 i vaig arribar a Salt amb 12 anys. Però em considero saltenc total. Quan vaig arribar, la meva mare i jo érem els únics negres que hi havia. Recordo que venien nens i em miraven amb cara de sorpresos, em tocaven i es miraven el dit! No havien vist en sa vida un negre! I la gent se sorprenia, es girava pel carrer… era com un bitxo raro…

Com és que vau decidir venir a Salt?
La meva mare, en part per feina, en part per amor, va acabar venint cap aquí. Tampoc no vaig tenir problemes per fer amics, jo mai he tingut problemes en aquest sentit, però sí que recordo la sorpresa de la gent. A més, parlava català i la gent se sorprenia moltíssim. Em parlaven a poc a poc i en castellà: oye, me entiendes, eh? Clar que t’entenc!

Don és la teva mare, d’origen?
De Guinea Equatorial, que havia sigut colònia espanyola. Teníem família a Barcelona, per això va venir cap aquí. Tot i que, de fet, ella se n’anava a estudiar a Londres, però com que és molt fredeluga, com a bona africana que és, finalment es va quedar a Barcelona.

Com recordes el Salt de quan vas arribar?
El recordo molt, molt poble. Com a nen, no et mous gaire, però recordo que anava a l’escola Silvestre Santaló i havia de passar pel manicomi i tot al seu voltant eren camps. Amb la bici, anar al col·legi era com una excursioneta perquè quedava als afores de tot el poble; era molt xulo. Tothom es coneixia.

Com has viscut els canvis de Salt?
El canvi més radical que vaig viure, no el vaig viure… M’explico, el 90 vaig anar a la mili a Ceuta i quan vaig tornar, un any després, vaig trobar un canvi absolut i radical a Salt. Van arribar moltes persones negres, també marroquins, que ja se’n veien abans alguns, però subsaharians, de cop, n’hi havia molts. Recordo que, al principi, ens saludàvem pel carrer… els de la meva colla em preguntàvem: però el coneixes?, per què el saludes? Coi, perquè és negre, jo també, ens saludem! Ara ja no saludes ningú…

Resulta un avantatge haver arribat abans que la immigració massiva?
Jo sempre he dit, tinc la sort de fer el que he fet i el suport que he tingut, per la llengua. Si jo, en lloc de català hagués parlat castellà, tot hagués estat una altra història, ho tinc claríssim. Vaig fer una xerrada aquí al Pla i els ho vaig dir a tots els nens. Les mestres em van dir que, després de mi, els nens havien fet un esforç per parlar català i me n’alegro molt.

Sí? Encara passa això?
Sí, la gent se sorprèn moltíssim. Això em va passar sobretot quan vaig començar a buscar pis, cap allà el 93. Ja era fotògraf i vaig decidir que era moment de fer la meva i marxar de casa. Hi havia molta oferta de pisos, aleshores. Trucava i em deien per anar-lo a veure i quan em veien em deien que no. Al principi, il·lús de mi, em creia les excuses que donaven:” no, ja està llogat, ho sentim… però al tercer cop ja vaig començar a adonar-meque era discriminació racial, absolutament. . Al final vaig tenir la sort d’anar a parar a un pis del barri vell d’un home que era advocat a Barcelona i cap problema.

Com serà el Salt del futur?
S’hauria de fer una feina important de canvi de concepte. Caldria dinamitzar el centre ja que els punts que atrauen gent que podria ser reticent a venir a Salt, com és l’Espai Gironès, per on està situat, fa que el nucli, la població, no es nodreixi d’aquest moviment. Amb Click Art havíem presentat propostes de fer fotografies de gran format per penjar, fer xerrades, fer venir fotògrafs… Tenim la Coma Cros, que és un espai importantíssim, però que també cal acabar de dinamitzari sembla que va lent.

Com va començar el teu interès per la fotografia?
Vaig arribar a la fotografia per nostàlgia. Canviava molt de pis i d’escola, aleshores les fotos per mi eren importants. A més, quan devia fer 8è de bàsica, a les Fires de Girona, vaig guanyar una càmera i ja va estar. Des d’aquell dia vaig descobrir que hi havia una manera de congelar els moments i que no es perdessin mai més. Des d’aquell moment vaig començar a ser el pesat de les fotos. Però ara tinc la història de la colla en imatges i allò és el nostre tòtem.

Però quan decideixes ser fotògraf professional?
Sóc de la fornada postolímpica, sempre ho he dit. És un moment que el tinc gravat a la memòria. Mirava les Olimpíades del 92 a Barcelona i recordo que em fixava més amb els fotògrafs que amb els esportistes; per mi era un somni. Just després va obrir aquí a Girona el 9 Diari, que tenia edició a Barcelona, Lleida, Reus i Tarragona. Em van agafar de prova i després vaig entrar a la plantilla.

“Vaig descobrir que hi havia una manera de congelar els moments i que no es perdessin mai més”

I el  93 ja estaves treballant?
Sí, va ser la providència. No sé què va veure el director, ho diré una i mil vegades, perquè fotogràficament era dolentíssim! Encara guardo el plec d’unes 50 fotos, de mida 10×15, fotos d’una floreta, un gos passant per una bassa, unes que havia fet als paralímpics des de la grada… Suposo que el director va veure un noi jove, amb entusiasme, i em va donar una oportunitat que vaig aprofitar, això per descomptat. Cobrava molt menys que el que cobrava fent de pintor, que és el que feia llavors, però vaig dir: “Aquest és el meu somni”.

Però el 9 Diari va durar poc… què vas fer després?
Sí, va durar 10 mesos. Però per mi va ser una explosió de tot, posar-me dins el món de premsa, viure experiències brutals, en només 10 mesos. Érem tres fotògrafs: el cap, un que no tenia cotxe i jo. O sigui que em tocava fer 7 o 8 temes diaris. En un any vaig aprendre el que molts fotògrafs aprenen en 5 o 6. Desprésvaig ser el substitut dels corresponsals d’aquí de La Vanguardia, El Periódico, etc. Quan el corresponsal volia fer festa, em trucaven, al fix, que en aquell moment no hi havia mòbils. També substituïa molt un fotògraf del Diari de Girona on em van acabar agafant i hi vaig estar 7 anys.

Quan et vas decidir a muntar la teva empresa?
Això va ser el 99. Amb el temps havia fet una cartera de clients important que he tingut durant molts anys. Quan tenia molta feina no podia assumir-la tota, treballava cada dia i a totes hores, finalment vaig decidir que si volia tirar endavant havia d’ajuntar-me amb algú. En aquell moment, el meu exsoci acabava de perdre la feina al Diari de Girona i aleshores li vaig proposar. Va acceptar i hem treballat junts 12 anys.

La crisi o la fotografia digital han colpejat els professionals?
Hem passat per diverses etapes; primer, la de “benvinguts al món digital”, en què tothom es comprava una càmera i s’ho volien fer tot Després també va passar en premsa. El Punt va ser el primer mitjà que va comprar càmeres compactes als redactors perquè fessin les fotos. Petites empreses, institucions, ja no contracten fotògrafs, sinó que s’ho fan ells mateixos. Fins que es van adonar que la qualitat no arribava als mínims. Per això, després es van tornar a contractar professionals i així s’ha anat treballant fins que arriba el principi de la crisi en què la frase habitual és ‘tenim el pressupost tancat’. També fa que avui dia tothom s’autodenomina fotògraf. Per mi, per poder dir que ets fotògraf has de dur uns 20 anys de carrera. Jo en porto 19!

Tu, dintre del perfil de fotoògraf, sempre has tirat cap al fotoperiodisme?
El fotoperiodisme coincideix amb el que et deia de la nostàlgia. Deixes constància d’un fet en un moment donat per a la història i allà queda a les hemeroteques. A part de l’experiència que m’ha donat com a feina, el que he viscut amb el fotoperiodisme no podria haver-ho viscut amb cap altra feina.

Deus tenir moltes anècdotes!
He tingut la sort de ser fotògraf de comarca, fotògraf nacional i fotògraf nacional d’Espanya, treballant pel Diari de Girona, l‘Avui, El Mundo, Siglo 21. I tinc la gran sort d’haver fet absolutament de tot. Però ara no t’encarreguen ni la quarta part del que t’encarregaven abans. Abans t’ho enviaven a cobrir absolutament tot. Ara es mor algú i igual ni t’ho demanen. Abans algú es feia mal i hi anaves!

Una cosa que t’hagi ensenyat la feina?
Primer de tot, a desmitificar: ja no mitifico absolutament ningú. Perquè he tractat amb persones que la gent té mitificades i dius;” però si aquest és un gilipollas integral!” O al revés… Tothom fa opinió de tothom sense conèixer ningú. He estat amb futbolistes i he sentit el que deien. Gairebé tots amb síndrome de Peter Pan multiplicat per la màxima potència. Són criatures que es passen tot el dia jugant i no tenen res més al cap que això. I són multimilionaris; la barreja és explosiva. M’agrada molt el futbol, però fora d’aquí…

En el fotoperiodisme importa molt la capacitat d’adaptació?
El fotoperiodisme és tot terreny. És molt exigent perquè t’obliga al 100% pràcticament sempre. No pots tornar a la redacció i dir (plorant): “No tinc cap foto…” Vagis on vagis has de trobar la millor imatge possible. Quan ho fas durant tant de temps, al final desenvolupes una capacitat visual i d’anàlisi de les coses que t’envolten diferent, més accentuada. Sobretot tracta de trobar-te a tu mateix davant d’allò que estàs fotografiant, sigui un objecte o una persona. Això no t’ho dóna cap escola.

Pots explicar-nos una mica l’experiència del llibre: Artur Mas…
Les fotos del llibre són el tipus de fotos que tenia al cap, de reportatges que havia vist, de fotografies dels anys 50, 60, sobretot dels Estats Units amb els presidents… i, davant de la situació, simplement fotografiar-la. Les fotos no tenen cap mena de mèrit, pràcticament no tenen res…

La mirada!
Això és. Vaig passar-m’hi dos mesos i en lloc d’acabar-ne fart, em va passar el contrari. El síndrome d’Estocolm, suposo. Però realment ningú que no conegui Mas pot imaginar quina persona hi ha darrere del polític. És molt recelósde mostrar-se. Jo l’he vist en moltes situacions i et diré: és un tio normal i sobretot molt tímid! Diferents són les polítiques que fa, que això ja és una altra cosa. No deixa de ser la dreta catalana.

Per què aquest projecte?
Va ser una aposta empresarial. Des de Click Art Foto veiem que molt probablement Mas seria president i vèiem que era un punt clau en la història de Catalunya [ensenya una foto d’en Mas amb en Pujol]. Després, el llibre és una cosa que no s’ha fet mai perquè estem en un país on els polítics són molt recelosos de la seva intimitat. Ho vaig veure, i al principi del reportatge vaig pensar: “aquí no faré res”. Havies de superar moltes barreres, no em deixava entrar enlloc! A poc a poc, parlant amb ell, guanyant-me’n la confiança, aquestes barreres van anar desapareixent.

“Tracta de trobar-te a tu mateix davant d’allò que estàs fotografiant, sigui un objecte o una persona”

Com va ser rebut el llibre?
Jo no tenia cap pretensió i, fins i tot a l’hora d’acabar el període de fotos, pensava que es podia haver fet alguna cosa més, si al principi no hagués tingut aquestes barreres. Però al final, el que ha quedat és una cosa que no s’havia fet mai aquí. I hi ha fotografies que són, fotoperiodísticament parlant, molt bones. Mas a la dutxa va ser portada d’El Periódico, que va treure un suplement. Va ser una bomba absoluta perquè va sortir el dia que el nomenaven president. Va guanyar els premis de Design ÑH en la categoria de millor reportatge de fotografia i portada de plata a Espanya i Portugal. I després l’European Newspaper Award, entre 127 diaris de 27 països, com a reportatge. Una passada!

I tots aquests premis van coincidir amb la crisis i el tancament de lempresa?
En el moment que vaig rebre els premis era l’última fuetada de l’agència. Em costava de creure: estic rebent premis i, per altra banda, no ens encarreguen gairebé res. Tenim deutes i amb el meu soci tampoc ja no funciona. Ha estat de les coses més bèsties que he viscut mai. No podia estar gaire alegre! (rient!)

Què et va portar el llibre?
La veritat és que ens ha costat diners, plors, penúries, llàgrimes i de tot. De l’editorial, no hem cobrat ni una quarta part del treball. Però és una clau fantàstica! Després, molta gent imagina que ha sigut un encàrrec de Convergència. Altres que, com has fet això, pensen “Ui, aquest fotògraf deu ser caríssim!” Però si el que necessitem tots avui dia és feina i els preus han baixat moltíssim!.

Ens pots parlar de l’ERAM, lescola universitària de Salt?
M’agrada haver viscut el creixement de l’escola. Va ser una aposta arriscada en el seu moment. Ara l’escola està molt bé i hi ha un equip docent on tots som professionals. Aleshores la visió que donem als alumnes és l’experiència d’un àmbit professional. Fer classe m’agrada molt. Hi ha fotògrafs que pensen: “No ho expliquis tot perquè no et treguin la feina!” Ho trobo absurd. Precisament el que li has de dir és “Mira, no ocultaré res de com ho he fet això. Això sí, per fer-ho has de tenir moltes coses que surten de la fotografia.” En el llibre, hi ha molt de mi, de la meva persona i del que a mi m’inquieta.

Quant dura la diplomatura de l’ERAM?
Un any. Ara l’han ampliada: hi ha el diploma d’especialització fotogràfic 1 i el 2, que és el màster.  A l’abril començo el fotoperiodisme, tinc moltes ganes perquè puc anar a uns quants llocs on tinc les portes obertes, com al Barça… Això és una de les coses que agraeixo molt: els anys de feina. I… la sort que tinc de ser negre! No et pots ni imaginar la sort que és com a fotògraf de premsa. A més tinc un nom molt fàcil, que queda. I és el meu nom de veritat! Em passa que gent que vaig fotografiar fa 17 anys em crida: “Eddy!” Un dia surt una rasta per la tele i tothom em coneix!