Segur que la majoria coneixeu l’Albert Requena, potser no per la seva aparença física, però sí per la seva veu, la qual podeu sentir al capdavant de la delegació de Catalunya Ràdio a Girona. L’Albert, que l’abril farà 20 anys que és delegat a Catalunya Ràdio, és saltenc des de fa encara alguns anys més; tant és així, que desconeixíem que fos originari de Ribes de Freser. Ell, com molts altres ciutadans de Salt, va venir aquí per feina i s’hi va acabar establint. Diu que no s’ha plantejat mai marxar-ne, cosa que ens agrada, i també que el fa molt feliç que cada any li demanin presentar els premis Tres de Març. Esperem que, a partir d’ara, també li faci il·lusió ser el quart entrevistat de 17190. Amb ell parlem de periodisme, dels mitjans de comunicació i la relació amb el nostre poble, com també, una mica, de la seva història personal.

requenafoto: Agnès Cabezas

Text: Agnès Cabezas

Et fèiem saltenc, però dius que ets de Ribes de Freser, com vas arribar a Salt?
Sí, sóc de Ribes de Freser, ribetà de soca-rel. Vaig baixar aquí a Girona l’any 88 per provar sort amb el periodisme. En un principi jo no m’hi dedicava, però havia començat a col·laborar amb premsa l’any 81 quan a Osona i al Ripollès es va obrir el Nou 9, on vaig començar fent cròniques d’esports, hoquei i futbol bàsicament, des de Ribes. Havia vingut a buscar-me a casa la Cristina Gallach, que és de Sant Quirze de Besora i que ha estat durant molt temps la mà dreta d’en Javier Solana, demanant-me si volia fer aquestes cròniques, ja que seguia els esports de la zona. No havia fet mai res de premsa, però vaig dir: “Podem provar-ho”.

Què feies en aquell moment?
Jo feia de llauner, és a dir, de lampista: instal·lacions d’aigua, gas i calefacció.

Ostres, quin canvi…
Per dir-te una anècdota curiosa: la primera vegada que van ordenar cerca i captura per a en Ruiz Mateos, aquest senyor estava fent una ruta pels santuaris marians. Jo estava soldant una canonada a l’estació de Núria i em van dir que en Ruiz Mateos estava a punt d’arribar-hi amb un tren. Vaig deixar les eines, vaig anar al taller i li vaig dir al meu cap: “Plego una estona que me n’he d’anar a fer una entrevista corrents”. Vaig anar fins a casa a agafar la càmera de fotos i vaig córrer fins a l’estació de Renfe i, efectivament, allà baixava ell amb la dona i dos fills. Li vaig demanar si es deixava entrevistar i fer fotos i va dir que sí. Encara en guardo algunes, d’aquelles fotos. Aleshores també col·laborava amb Ràdio Olot -ho vaig fer del 83 al 90- i vaig fer la crònica com a corresponsal, sense tall de veu, perquè no havia agafat el casset. Vam fer el reportatge pel Nou 9 i, aquella mateixa nit, el detenien a la Seu d’Urgell quan intentava passar cap a Andorra a veure el santuari de la verge de Meritxell.

Foto: Gerard Canadell

Foto: Gerard Canadell

Però així ja tenies un instint de periodista ben marcat!
Sí, suposo que sí. Sempre m’ha agradat molt escriure i també estant a la Universitat Laboral, estudiant oficialia a Osca, havia escrit per a la revista d’allà alguns articles. Però periodisme, en aquell moment no se’n feia, no existia la facultat. Després, quan vaig veure que m’agradava, em vaig matricular al curs de majors de 25 anys a la universitat. Vaig superar el curs i em vaig matricular a primer. Però quan estava seguint les classes del primer trimestre em van trucar del Diari de Girona per treballar, ja que jo hi havia demanat feina, i clar, vaig dir evidentment que sí.

I vas deixar Ribes.
Vaig deixar la feina de Ribes, també el Nou 9, i vaig venir a Girona sis mesos de prova. Estava a la secció de comarques. Vaig deixar la dona i els dos fills que tenia per venir aquí, a Girona. Tot i que vaig passar de cobrar una mica més de cent mil pessetes a vuitanta mil… però, en fi, ho havia de provar. I va sortir bé la jugada. Vaig estar-hi de redactor de la secció comarques del 88 fins el 90 i també de coordinador del “Diari del Camp”, suplement agrícola i ramader del mateix diari.

Quan fas el salt a la ràdio?
A Catalunya Ràdio hi vaig entrar l’any 90. Catalunya Ràdio va firmar un conveni amb l’Avui per tenir un redactor a Tarragona, Lleida i a Girona. La delegació ja funcionava però havien de començar amb les desconnexions i els feia falta un altre redactor. La idea era agafar algú que fes mitja jornada per a l’Avui i mitja jornada per a la ràdio. Això, teòricament, perquè acabaves fent la jornada sencera per a la ràdio i després la feina del diari que et tocava aquell dia. Després, quan es va obrir Catalunya Informació, va haver-hi una reestructuració i a mi em van agafar a jornada sencera. Vaig fer del que en diem redactor superior, és a dir responsable de producció, redacció, edició i locució de notícies, tant per a les desconnexions com per als informatius nacionals, fins el 93. Quan va marxar el delegat, en Lluís Freixes, jo vaig accedir a aquest lloc. Al delegat, a més de la seva feina específica, en aquest cas com a redactor i editor d’informatius, li pertoca assumir tot el que pertany a representació institucional i feines administratives.

Des del principi que vas venir a viure a Salt?
Quan vaig arribar aquí vaig estar sis mesos a casa d’uns oncles al carrer Migdia de Girona, mentre estava de prova al Diari de Girona. Quan al diari em van dir que sí, que em farien contracte fixe, vaig buscar habitatge i suposo que, com molts immigrants que han anat a Salt, vaig venir aquí perquè amb el sou de vuitanta mil pessetes que tenia era el lloc on podia pagar-me un pis. I vaig instal·lar-me a la Plaça Onze de Setembre, on vaig estar de lloguer fins que les coses em van anar bé i vaig tenir l’oportunitat de comprar-me un pis en una zona que sempre m’ha encantat, que és la zona pròxima a les Deveses i al Barri Vell.

Parlem de Salt als mitjans. Com s’explica que de cop un poble o ciutat petita sigui un focus informatiu i després de cop deixar d’existir encara que es facin iniciatives interessants?
D’entrada, qualsevol lloc on hi hagi un conflicte relacionat amb temes racials, és notícia. Sigui a Salt, a Vic, a París, a Marsella, a on sigui. Això és així i ho serà. Després hi ha l’efecte crida que això té per a mitjans i tots s’hi acaba abocant. Sobre una activitat que pugui estar fent una entitat de Salt, totalment lloable —recordo, per exemple, una iniciativa d’uns joves que van fer uns horts urbans—, realment en surten pocs, de reportatges en mitjans importants. Costa molt que ho assumeixin. Potser perquè els periodistes tenim força la tendència —i amb això ens hi trobem els periodistes de comarques— a donar més importància al que passa en capitals i centres urbans. El mateix fet a Barcelona segur que transcendiria en mitjans més importants que si passa en un poble més petit.

Hi ha una tendència centrífuga, de la capital cap a fora, però no de fora cap a la capital.
Sí, és així. Hi ha moltes rodes de premsa de festivals d’aquí que es fan a Barcelona. O ara recordo un estudi del RACC sobre la sinistralitat de la N-II, que afecta sobretot a les comarques d’aquí, i que s’ha presentat també a la capital catalana. Però és que passa, i així t’ho diuen els mateixos organitzadors, que si ho fan a la capital vindrà el redactor de La Vanguardia —per donar un exemple— i hi dedicarà una plana, mentre que si ho fem a Girona, vindrà el redactor de la zona i li dedicaran una columna. Això és una tendència que caldria trencar.

Foto: Laia Martin

Foto: Laia Martin

Com a saltenc, com vas viure l’episodi de conflicte del gener de 2011? Quan veies les informacions de les cadenes estatals què et passava pel cap?
Sincerament, hi havia alguns mitjans als quals no volia ni veure ni llegir perquè m’indignaven. Ara, crec que els mitjans seriosos d’aquí van tractar el tema molt correctament. Entenc que, segons quines persones o polítics, diran segurament que no, però jo crec que sí. Des de la vessant periodística es va tractar amb molta correcció. Van explicar el que era, sense estridències i sense tics de premsa groga, que en altres mitjans hi va haver.

Ara, un cop passat una mica tot, creus que se’n va fer un gra massa, mediàticament parlant?
El fet que sortís aquest conflicte, amb aquella magnitud, crec que en el fons va ajudar. Perquè va fer moure alguns estaments. És a dir, el fet que jutges, fiscals, policies, es posessin d’acord per fer front a un problema greu que hi ha —que és la figura del delinqüent multi-reincident—; que en llocs petits està detectat el problema, però jutges per un costat, fiscals per un altre, policia per l’altre i polítics també per la seva banda… això era xauxa i no s’aclaria. El fet que sortís la gent, demanés solucions, sortissin els veïns… Tot i que la manifestació que hi va haver va ser molt tensa, moltíssim…

De les situacions més tenses que jo recordo en un acte públic, sí, sí…
Per tant, ens hem de felicitar que acabés com va acabar. Els saltencs se n’han de felicitar. I per a mi, que sortís tot això va permetre que les diverses parts implicades es posessin a treballar de debò i realment la situació ha millorat. En aquests moments la delinqüència que hi pot haver a Salt no és ni més ni menys que la que pot haver-hi a Vic, a Manlleu o a Manresa, per dir algunes ciutats mitjanes de Catalunya.

T’has plantejat en algun moment marxar de Salt?
No. A Salt hi estic perfectament. Ara, també t’haig de dir que jo, per feina, hi passo poques hores. Però els meus fills, per exemple, tots dos han estudiat a l’escola pública de Salt, al Pla i al Salvador Espriu. No m’he fet mai cap plantejament de marxar. Tot i que com a ribetà, trobo a faltar molt el meu poble i sempre que puc hi faig una escapada. Per altra banda, en la nostra mesura també ens hem implicat a la vida del poble a través del Club de Hoquei en el qual vam estar molts anys. I hi ha un altre fet que m’omple molt d’orgull, i és que cada any m’ofereixin la presentació dels premis Tres de Març, una festa molt saltenca i molt maca. M’agrada molt participar-hi.

Podem dir, doncs, que no et penedeixes de haver vingut a Salt. I de la professió? Si ara haguessis de tornar a començar, tornaries a ser periodista?
Sí, segur. Si hagués nascut 15 anys més tard hauria fet la carrera de periodisme i m’hauria dedicat a això també, sí. No me’n penedeixo gens, m’agrada moltíssim, tinc la sort que a casa meva sempre m’han fet costat; sobretot la meva dona, que s’ha hagut de sacrificar en molts casos perquè jo pogués fer el que m’agradava.

En aquests últims 10 anys els sistemes d’informació han canviat molt. Què ha significat per a la ràdio?
La gran virtut de la ràdio sempre ha estat la rapidesa, però avui dia, en què pots entrar a fer una crònica de ràdio amb el telèfon mòbil des de qualsevol lloc, podem parlar d’immediatesa. Si s’espatlla un tren, un passatger pot trucar a la ràdio i explicar-ho en el mateix moment que està passant. Per tant, un canvi va ser a partir de la utilització dels telèfons mòbils i l’altre gran canvi ha estat amb la digitalització. Ara pots tenir un so millor que el del telèfon gràcies a les gravadores, ordinadors, Ipads; és a dir, que pots enviar una crònica amb un so gairebé d’estudi de manera pràcticament instantània.

Cada vegada estem més acostumats a la informació, però fins a quin punt l’audiència sap llegir els mitjans de comunicació?
Sí, hi estem més avesats, cada vegada més, sobretot pels mitjans d’internet, tot i que pot ser perillós. Quan hi ha una notícia, la gent ja té molt clar que un diari ho tracta d’una manera, l’altre d’una altra, etc. A la tele també, la gent fa zàping i ho veu —tot i que aquí segurament notem més el contrast que a l’estat espanyol, on no és tan marcat—. La gent més jove que utilitza sobretot les xarxes socials ha de tenir present que no tot el que surt a Facebook o a Twitter és una notícia fiable, perquè qualsevol pot escriure-ho. Suposo que, poc a poc, la gent anirà destriant, perquè a Fidel Castro, per exemple, l’han matat no sé quantes vegades; però potser caldria fer una mica de pedagogia en aquest sentit, alertar la gent que no és el mateix el que pot escriure algú en una piulada que allò que ha estat degudament confirmat i contrastat per un professional de la informació, seguint criteris periodístics.

La immediatesa extrema en què vivim i de la qual parlàvem abans fa perillar el rigor informatiu?
Pot passar. Aquí a Catalunya Ràdio, de tota manera, som molt prudents amb aquestes coses, no deixem que la immediatesa ens faci publicar una notícia que no ha estat degudament contrastada. Prioritzem sempre el fet que el contingut de la notícia sigui correcta. És un criteri que el tenim força assumit, que no vol dir que no se’ns hagi colat alguna cosa, pot passar. Però sempre, per a nosaltres, és prioritari comprovar la veracitat de les notícies per davant de la immediatesa.

Parlem de la relació del periodisme i les institucions públiques, de molta proximitat. Com és o com hauria de ser?
Catalunya Ràdio, com a emissora pública, és un servei públic, això ho tenim molt assumit. Que això no vol dir estar a expenses dels desitjos o decisions del polític de torn, sinó que, si hi ha una nevada, un temporal, el que sigui, cal posar la ràdio al servei de la societat i, evidentment, de les administracions que són les que han de donar servei als ciutadans en aquests moments. Per tant, nosaltres obrim micro a consellers, delegats, que hagin de donar informacions a la població. Aquest és el paper que han de tenir els mitjans públics de Catalunya. I, en segon lloc, entenc, la difusió i preservació de la llengua catalana.

Foto: Agnès Cabezas

Foto: Agnès Cabezas

Acaben de passar les eleccions, sabent que la revista sortirà el pròxim gener, t’atreveixes a fer alguna valoració de com han anat i com aniran les coses a partir d’ara?
Evidentment són unes eleccions de les quals han sorprès els resultats. Entenc que hi ha hagut molta gent que ha tingut por que l’Artur Mas obtingués una majoria absoluta i que volgués anar massa a la seva, amb por que prescindís de la resta, i s’han votat altres partits. Alguns tenien molt clar el vot perquè volien prioritzar la qüestió social a la qüestió nacional, però altra gent crec que, després del resultat, s’ha penedit del seu vot. I també entenc que el que sí que hi ha hagut —una opinió personal meva— és un increment de participació de gent a qui normalment les eleccions autonòmiques no preocupen, i que han vist que aquest cop anava de debò i han sortit a votar. D’aquí el fet que PP i Ciutadans hagin crescut i que el PSC no hagi caigut tant com s’esperava.

Quina notícia no haguessis volgut donar mai i quina t’ha fet més alegria poder anunciar?
La que no hagués volgut donar mai va ser, en un butlletí de les cinc de la tarda, la mort del meu millor amic, Ramón Franco, en un allau a Núria. I la més agradable… n’hi hauria moltes, però una podria ser l’alliberament de la Maria Àngels Feliu. Tot i que em va suposar discrepàncies familiars perquè era diumenge de Rams, 24 de març del 1994, i vaig deixar la família per donar suport als companys d’Olot i Girona que cobrien la notícia.

I si ens posem utòpics, quina notícia t’agradaria donar d’àmbit internacional i quina referent a Salt?
A nivell internacional, la notícia que per mi seria genial, és que les Nacions Unides reconeguessin Catalunya com a estat propi. A nivell saltenc, simplement m’agradaria que Salt no sortís als mitjans pels temes que li ha tocat sortir sempre, o sigui que, en el cas de Salt, la millor notícia segurament és que no hi hagi notícies.