dialeg-cistell

Ambdós són artesans. La feina del Jaume la veiem per tot arreu. Som a la seva botiga, envoltats del vímet de cistells, cadires i sonalls. En Nourdine, però, sobretot fa estructures. Mostra el treball de les seves mans a través d’unes fotografies que ha dut per a l’ocasió. Ell i en Jaume, que a més de ser cisteller coneix molt bé la canya, comencen a xerrar.

Text: Neus Ferràs i Eva Bacardí
Fotos: Nourdine Khalili, Eva Bacardí i Neus Ferràs

 

Jaume: Abans, on feien això era als porxos i també on s’hi tenia el bestiar…
Nourdine: Es pot fer amb canya normal o es poden anar fent combinacions de rombes, veus?
J: Nosaltres ho fèiem diferent, ho teixíem nosaltres… pel guix. Jo havia treballat d’encanyissador. (Continuen mirant les feines del Nourdine).

N: Aquestes fotos són treballs fets a cases restaurades del voltant de Girona. Mira, això ho vaig fer en una casa de Pals.
J: Això és per a la vista, la canya.
N: Sí, això queda així tal com ho veus.
J: Jo n’havia fet milers, havia treballat d’encanyissador… Vaig passar la crisi de l’any 50… i vam tenir sort que llavors va ser el començament de la Costa Brava i feies la feina que sabies fer, que és aquesta, i et guanyaves la vida…
N: Crec que ara els arquitectes, els especialistes, estan recuperant velles maneres de construir. Ara torna a haver-hi cases de fang. I a Cassà de la Selva vaig veure una casa feta amb tàpies! La tàpia són dos fustes plenes de terra. Mira aquest porxo! És una mica complicat.
J: Queda molt maca, la canya.
N: És feina però al final val la pena! Normalment, també vaig a fires per aquí i per allà, per mostrar el que faig i com treballo. La Fira del Cistell d’aquí; a Camallera hi he fet un taller per a mainada… Es tracta de moure’s per buscar feina…

dialeg-treball-nourdine

Treballs canya d’en Nourdine

No cal que els demanem que parlin entre ells sobre el seu ofici, ja fa estona que han començat de manera espontània. Hi ha moments, però, on la meva companya i jo no podem estar-nos de ficar-hi cullerada!

 

dialeg-treball-jaume

Treballs cistelleria d’en Jaume

 

J: El negoci de la canya es va acabar quan França va perdre les colònies i també perquè va sortir la placa de guix! Mentre França tenia les seves colònies, com Madagascar o Líbia, tot anava molt bé, però després et cobraven més de duana que el que valia la canya!
N: Carai!
J: També anava amb el meu germà pels pobles a encanyissar. Vam tenir la sort que ens encomanessin un Ministeri de Cultura i una caserna de la Guàrdia Civil i allò eren molts metres! I com anàvem a tant per metre… Treballar molt era guanyar molt!
N: Jo, quan vaig arribar aquí l’any 90, la primera feina que vaig fer era aquesta, tallar canya. Pagaven poc i la feina era duríssima!
J: No, no, però mentre França va tenir les colònies ja marxava bé! Ara bé, després va ser terrible… Es van acabar els encanyissats aquí i portar canyes allà! I és el que dius, ara la canya no té ni preu!
N: Jo, després d’això, vaig treballar en la construcció. Conec un arquitecte especialitzat en bioconstrucció que de vegades em diu: “Que em faries un sostre d’aquests?”
J: Però ara és per decorar, no pas per utilitat. Abans es feia per utilitat…
N: Sí, té raó. És com a decoració. Però paga la pena perquè fas amb allò que t’envolta, treballes amb la matèria primera que tens a l’abast i, a més de quedar maco, és aïllant. Porto mes de 20 anys treballant i encara no m’he trobat ningú que hagi dit que no li agrada.
J: No, no! És que és bonic! Però al meu entendre, em sembla que la gent se n’ha de cansar de veure-ho… Tenir-ho sempre en un lloc… i ho dic com a encanyissador i no pas  com a cisteller! Els encanyissats, enguixats…
N: Sí, aquestes plaques vingudes de fàbrica! Tinc la sensació que això un artesà no cobra el que s’ha de cobrar en la peça que fa… L’única cosa que a mi personalment m’enganxa d’aquestes coses és que m’encanta! M’ho passo bé…
J: Sí, bé, nosaltres fem cistells petits i els aprofites perquè no queda més remei. Són coses més utilitàries.

17190: Nourdine, tu parlaves de gaudir. I vostè, Jaume, com se sent? Com va decidir fer-se cisteller?

dialeg-avis1

En Jaume forma part de la tercera generació d’una nissaga de cistellers

dialeg-avis2

En Jaume forma part de la tercera generació d’una nissaga de cistellers

 

J: A mi no em van deixar triar! L’any 36, quan va esclatar la Guerra Civil, el meu germà va haver d’anar a la guerra. Jo encara no havia fet 14 anys i el meu pare em va dir: “Noi, a treballar!” La meva intenció era fer de mecànic de cotxes i em vaig quedar  cisteller! Llavors amb l’encanyissat em guanyava la vida perquè si pencaves et guanyaves el jornal d’un paleta! Ara això ha passat a la història i mira s’ha acabat i només faig de cisteller!
N: A mi m’ha passat el mateix. La feina que tenia de fer sostres anava lligada a la construcció… I com que la construcció ha baixat …
J: L’encanyissat, així que va sortir la planxa de guix, d’escaiola, es va acabar en sec. En cosa de mig any ja no se’n van fer més!
N: I d’allà directe al cistell?
J: …teníem una màquina, per obrir la canya. Ara és al museu. Havia de ser elèctrica però no ens van donar permís per instal·lar la llum, així que la fèiem servir manual. Però vaja, amb aquella maquineta, tot i ser manual, doblaves tres o quatre vegades la feina a mà… i entre la dona i un treballador que hi havia allà preparàvem les canyes i, apa!, vinga canyes cap allà on fos!  Però mira tot es va acabant..
N: Esperem que desperti de nou, aviam…

 

17190: Què cal tenir per ser un artesà que treballa amb les seves mans?

J: Sobretot conèixer la matèria primera… perquè, per exemple, els pagesos tallen les canyes i les deixen ajagudes. Doncs si passen tres mesos així ja no serveixen … i tot això són detalls que has de conèixer per poder treballar…
N: Sí… primer de tot és treballar amb ganes…
J: Ara! Amb ganes i amb gust!
N: Però un també s’ha de guanyar la vida. I ara ens falta la feina… Però ganes n’hi ha i gent a qui els agrada el que fem, també… Es veu a les fires…
J: L´únic defecte que hi ha és que a tothom li sembla que se n’aprèn en 8 dies i això no és possible!
N: Sí, jo he fet moltes proves. No importa el temps, el que importa és quan arribes a alguna cosa que t’agrada i agrada a la gent… I aquest país és molt ric en el tema de la canya, eh? La porto i la conservo en un lloc, la guardo sempre amb la clofolla.
J: Sí, no perd color.
N: Estic orgullós d’haver deixat l’empremta de la canya a moltes cases… Mai he tingut problemes. Si està protegida de la humitat… dono una garantia de 100 anys!
J: Jo vaig anar a fer un sostre de canya, del meu avi, 100 anys havia durat… 100 anys! I va caure precisament per la humitat, perquè hi va haver degoters i llavors es podreix la canya i baixa…
N: El gran enemic de la canya es la humitat. A l’exterior, la canya aguantarà 3, 4 o 5 anys, canvia de color…

17190: És important, doncs, conèixer la matèria primera…

J: Del tot, si no coneixes la matèria primera, no comencis!
N: Justament en la meva primera feina com a expositor, que va ser en una festa per a la mainada a Camallera, la meva intenció era que coneguessin el material, que sabessin que la canya serveix per a moltes coses, no només per a les tomaqueres! Per fer sostres, per jugar… Tinc un munt de joguines de canya! A la Fira del Cistell de Salt em van donar un lloc per fer un taller amb els nens. És importantíssim que sàpiguen què és la canya i per a què serveix…

 

17190: Com ha anat canviant el vostre ofici al llarg dels anys?

J: La cistelleria no ha canviat! Pot variar una mica el model però tant és ara com 100 anys enrere, i per mi ha de morir així!
N: En decoració, en canvi, vas canviant, descobrint: per internet trobes coses interessants… Faig moltes coses amb canya, penjadors de roba, tovallolers, clauers,  làmpades…

La conversa es veu interrompuda per l’entrada d’un client. Reprenem el tema, parlàvem de si es pot innovar…

N: Al Marroc encara es treballa amb la canya, fan tancats i sostres… Allà fan amb el que tenen, amb material de la terra: fang, canya, pell… En canvi aquí, a causa del turisme tot s’ha fet amb material ràpid i modern, tot és de ciment.

J: Aquí l’ofici s’està acabant. El meu noi ni ha après cistelleria però no ho continuarà… Tenen aquesta botiga d’aquí al costat… S’ho estimen més perquè són de més bon guanyar!!! (Riem.) Però si pots treballar a gust ja és maco l’ofici! Jo treballo i em distrec, ja tinc 88 anys però m’agrada treballar!

17190: I tu ,Nourdine? Hi ha algú que continuarà el que has començat?

dialeg-nourdine00N: No ho sé, espanta una mica! Sóc d’aquells que tenen esperança però… no ho veig, no… Per molt que sàpigues fer, per molt artista que siguis, necessites menjar, mantenir la família, tens responsabilitats…
J: Sí.
N: Tot això, si no ho trobes en el teu ofici, doncs abandonaràs… Estic buscant alternatives. Fa tres o quatre anys que no tinc encàrrecs! Intento donar a conèixer la meva artesania arreu però costa molt.
J: A França, Alemanya, Bèlgica, Holanda o Dinamarca es paga molt millor la cistelleria que no pas aquí!
N: La meva feina és diferent! La meva feina són metres! Per exemple, una sala, un sostre, un porxo… He d’anar-hi jo! He de fer fires, fer demostració! Als turistes els encanta! Però aquí la gent està espantada! La gent d’aquí compra i gasta quan hi ha diners, però la guardiola està buida!
J: Amb la crisi la gent no gasta el que gastava! Hi ha peces que ja no es venen; anys enrere es venien a pagès…  Tot es va reduint, va canviant!
N: Nosaltres sols no podem protegir aquesta feina! Ara s’ha començat a fer alguna cosa: per exemple fa dos anys que a la Fira de Girona, no has de pagar inscripció per tenir-hi un estand. És un detall que ajuda.
J: Però quan un ofici arriba a la decadència… ja està! I aquest nostre… l’any 50 va començar la decadència i encara hi som.
N: Al govern no li importa. Al govern, aquí, l’única cosa que li importa és que paguem. No té en compte qui ets, ni els teus ingressos i despeses. Però a altres països no va així! Altres països miren primer la persona. Primer la persona i després, si sobra alguna cosa, el govern. Aquí, no! Aquí, primer el govern!
J: Quan el meu pare, ja es pagaven impostos al general Primo de Rivera. Llavors pagàvem i ara també! Però si féssim comptes, ara no n’hi ha ni per pagar un mico!
N: És que els que governen sembla que estiguin bojos! A aquest govern no li importa el poble! Ni protecció familiar, ni res. Vas al supermercat i veus gent esperant agafar les coses caducades que es llencen, gent que remena les escombraries… Quin missatge es vol donar? La realitat és fora, a l’escola, a la feina, al carrer…
J: És difícil! Només afegim maldecaps i més maldecaps!
N: Jo mai pinto amb una pintura que no tingui. Parlo del que visc, del que sento, del que veig… Tinc els peus a terra! Em sembla que a qualsevol govern, a qualsevol país, s’ha d’entendre la persona. És la persona que fa el país, no a l’inrevés!
J: Doncs aquí ho portem clar! (Riem)
N: Quant de temps enganyats! És que som tontos nosaltres també! Som tontos perquè, com se sol dir: “Divide y triunfarás”. És el que han fet amb nosaltres! En un país trobes 30 partits polítics diferents…
J: Sí, perquè si ets una minoria tampoc no t’ajuden. Quan has acabat de votar, s’ha acabat! Però això pot canviar! Si ha canviat la vida, també pot canviar això!
N: Tens raó! Sempre s’ha de deixar, encara que sigui en un petit racó, una mica d’esperança!

 

L’esplendor del passat de les canyes i el vímet i la decadència dels oficis artesans en el present, han donat peu a acabar parlant de les dificultats de la societat actual, d’aquest món tan boig i de la situació de crisi que tots estem patint. Decadència que es reflecteix en la manca de treball dels oficis del Jaume i el Nourdine, però en els nostres també… Sort que, com apunten les mans que han parlat durant aquesta hora, encara que sigui en un petit racó, hi ha una mica d’esperança!