raco-literari-toscanaHi havia una vegada un noi de quinze anys,  d’Itàlia, que es deia Palazzo.

Vivia en una casa molt luxosa a la ciutat de Verona. Tenia de tot, no li faltava de res; tot i així no estava content perquè no tenia sort amb l’amor.

Els seus pares eren uns grans empresaris d’una multinacional molt important, i no estaven mai a  casa. En Palazzo estava deprimit i es passava el dia sol a casa, sense ganes de fer res. Amb el temps s’havia anat distanciant dels seus amics. Els seus pares veien que  estava passant per un mal moment, i van decidir anar a passar uns dies a la seva casa de la Toscana, on en Palazzo havia passat molt bons estius.

Al cap d’uns dies, ja instal·lats a la casa, continuava trist. Els seus pares, desesperats, van insistir que sortís de casa i anés a fer un vol al camp. El noi, ben ensopit, es va vestir i va decidir anar a muntar a cavall per les seves terres. Quan se’n va anar a l’estable a buscar el cavall es va trobar amb una noia que estava netejant. Al noi, la cara d’aquella preciosa morena de cabell llarg i ulls blaus li sonava  molt.

Ell en aquell en moment dubtava i, a més, era tímid, així que va agafar el cavall i el va preparar per muntar-lo. Quan de sobte va sentir que aquella noia cridava:

-Palazzo!

En Palazzo es va girar un instant per mirar-la i la noia li va somriure.

El noi es va posar vermell, va donar la volta i va marxar.

Va agafar el cavall i va sortir a passejar pel bosc. Durant tot el recorregut només pensava qui podia ser aquella noia que l’havia cridat i que li sonava tant quan, de sobre, va veure que li passava un dels seus cavalls sense genet. Es va girar i va veure una columna de fum que sortia del seu estable.

El noi es va alarmar i va anar galopant per saber què estava passant.

Quan va arribar a l’estable, va veure que estava tot ple de foc. En una de les quadres hi havia la noia estirada a terra inconscient.  En Palazzo, posant en perill la seva vida, va entrar a l’estable i va agafar la noia, la va carregar al cavall i la va portar galopant a l’hospital. Quan la noia va recuperar la consciència, va obrir els ulls, i la seva mirada es va creuar amb la d’en Palazzo. Ell va recordar que aquells ulls blaus tan intensos eren de la Juliette. Aquella nena amb qui havia jugat tant quan era petit, s’havia convertit en una preciosa morena. Després  d’aquell dia, en Palazzo i la Juliette es van anar veient. Al cap d’un temps es van enamorar. En Palazzo va deixar de tenir mala sort amb l’amor i va ser feliç.

 

Conte col·lectiu de l’Hospital de Dia d’Adolescents

Enguany, s’ha celebrat al Parc Hospitalari Martí i Julià de Salt la III edició de l’exposició de contes “HI HAVIA UNA VEGADA”, amb motiu de la diada de Sant Jordi, del 15 d’abril al 6 de maig al vestíbul de l’hospital Santa Caterina.

L’exposició és una mostra de contes i il·lustracions creats pels usuaris de diferents dispositius de la Xarxa de Salut Mental i el Sociosanitari. Els contes estan construïts en grup, cosa que ha afavorit el treball cooperatiu i la implicació en el treball grupal.

El dijous 28 d’abril es va fer un ACTE LITERARI, que va consistir en la lectura dels contes exposats. Des d’aquí volem agrair la presència de l’escriptor saltenc Salvador Sunyer, a qui vam tenir el plaer de poder esoltar recitant un dels seus poemes.