Pere Mallofré
veí de Salt

 

Aquesta etiqueta conté la idea bàsica: Salt té set. I no només set de justícia en general, sinó set d’aigua, literalment. Enguany es “celebra” l’Any Mundial de l’Accés a l’Aigua Potable i el Sanejament. Això, arreu del planeta. Però no a la bonica vila Salt, que té totes les fonts públiques tancades. Les raons per les quals un consistori teòricament democràtic i responsable pot arribar a decidir prendre una mesura tan bèstia contra la seva població se m’escapen, francament..

fontD’excuses oficials i oficioses en circulen moltes. Una de les més inversemblants és la suposada prevenció del mosquit tigre. Un absurd monumental: Salt s’estén per la riba del Ter on l’horta i les deveses podrien ser considerades un complex turístic per als mosquits tigres. I a la tardor i l’hivern no n’hi ha, de mosquits.

Una altra de les excuses, suggerida en algun moment pel Diari de Girona i altres mitjans afins a l’actual consistori de Salt, no és ni de lluny tan divertida. De fet, la trobo preocupant: “Evitar la mala imatge que ofereixen de la ciutat les cues de gent omplint marranxes d’aigua a les fonts públiques”. En el present article preferiré considerar que aquest argument és només un rumor sense fonament. Perquè seria realment aberrant que tinguéssim a la Catalunya del segle XXI un municipi l’Ajuntament del qual no hagués entès una idea tan bàsica com que la població (tota!) té un dret fonamental i inalienable a l’accés a l’aigua potable i el sanejament. A part, és evident que, davant l’excés de cues per gaudir d’un recurs públic tan bàsic com l’aigua neta, qualsevol alcaldia mínimament eficaç prendria l’única mesura raonable possible: ampliar l’oferta de servei. En aquest cas, construir més fonts. Moltes més fonts. Entre altres coses perquè es disposa de l’aigua, la infraestructura i els recursos necessaris per fer-ho. I aquests mitjans són de totes i cada una de les persones que viuen, treballen o simplement passen per Salt.

Sigui com sigui, ja fa anys, des de l’anterior mandat municipal, que les fonts estan tancades. I, és clar: Salt té set. No es tracta d’un caprici ni de res excèntric. A les persones ens cal aigua neta per viure i se suposa que Europa ha anat entenent, des del renaixement italià que la disponibilitat d’aigua neta en els espais públics densament poblats és una inversió i no una despesa. Resulta molt més útil disposar d’una població sana, neta i ben hidratada que veure-la morir en massa pels carrers a causa de tota mena d’infeccions i malalties. I, sense dramatitzar tant, a l’escala de Salt en l’actualitat: resulta preferible per a tota la vila que disposem de la possibilitat de poder rentar un xumet si cau a terra, que sigui possible rentar-se les mans després de recollir la caca del gos, que ens puguem refrescar, hidratar i treure la suor, si fem esport; que disposem d’aigua fresca, si tenim set i, evidentment, també que puguem omplir garrafes si ens tallen l’aigua de casa.


Il·lustració
: Xevi Felip Cat / grafixcat