sa-carmeLa Carme em rep a casa seva amb un somriure tranquil que no se li apaga en tota l’estona que compartim cafè i sofà, mentre m’explica les seves peripècies com a mare d’acollida.

I és que el 2007, la Carme i el seu marit tenien ganes d’implicar-se en algun voluntariat compatible amb la vida familiar i, després de consensuar-ho amb els seus dos fills,  van decidir embarcar-se en l’aventura de ser família acollidora. Van passar per diverses entrevistes i valoracions i, després d’obtenir un certificat d’idoneïtat, un bon dia van rebre la trucada…

“T’avisen quan menys t’ho esperes, quan veuen que hi ha un nen que pot quadrar amb tu o que tu pots quadrar amb ell. Vaig anar a buscar la meva filla a l’escola i vam anar a comprar un cotxet. La nena que anàvem a buscar tenia dos anys i mai no havia viscut en una casa. El primer dia ens va muntar un número, no volia ni llençols, no hi estava acostumada!… “

Mentre mirem un àlbum de fotos, la Carme va somrient en recordar situacions i anècdotes… En les fotos i en el que m’explica no veig la diferència entre família d’acollida i família a seques. Excepte en el fet que un sap que aquesta etapa té principi i final.

En aquest cas, l’aventura va durar un any, durant el qual la Carme, el Josep Maria, l’Adrià i la Júlia van poder experimentar que fer de família acollidora pot ser una tasca molt gratificant malgrat que, a voltes, gens fàcil. “Tu te’ls esperes amb molta il·lusió, però ells arriben a un lloc que no coneixen i n’hi ha que no es poden adaptar”.

La Carme explica que va ser una experiència molt enriquidora, malgrat les dificultats. Tant és així que ella i la seva família han repetit tres vegades més fent de família acollidora de nadons en situacions d’urgència. “Hi ha nens que s’esperen i nens que arriben al món”, em diu. I si es pot fer alguna cosa per aquests nens que arriben, això omple molt.

Formen part d’un tros del fil de vida d’aquests quatre nens que, en marxar, s’han endut amb ells una “capsa de vida” feta per la Carme amb tots els records, fotos, joguines i robeta del temps compartit.

Aquests quatre nens, estan tots  en adopció, i amb tots quatre i les seves actuals famílies hi tenen contacte. Li pregunto si això no és massa dur i em respon que els han fet molt feliços i els han fet aprendre molt. També em diu que és una etapa esperançadora perquè és el “trampolí de sortida”: d’allà els nens aniran a la seva família d’origen o en adopció, però no retornaran a una institució. És el primer pas de tot un llarg camí per reparar ruptures de la primera infància.

Text i Foto: Neus Ferràs

 

Per a més informació sobre acolliments i adopcions:

AD’Iniciatives Socials
Web: http://www.adgirona.org
Telèfon: 972 21 59 17

Adreça: Plaça de Calvet i Rubalcaba, 4, 17002 Girona