Avui hem provocat la trobada de dues veus de Ràdio Salt, dues veus que porten més de 10 anys parlant amb passió en les ones de la ràdio… La Marcel·la Tubert anima el Poti-poti els dimarts d’11 a 13 h mentre que en Mohamed Chriya Alami fa el Sense fronteres els divendres de 21 a 23 h. Tancats junts avui a l’estudi de gravació, nosaltres som tot orelles! Volem saber coses d’ells, com han arribat al 97.7, per què fan ràdio i què volen transmetre… així que els deixem agafar els micros! 

Text: Laure Duplay i Neus Ferràs
Fotos: Jofre Ferrer

radiosalt01

 

 

Marcel·la (MA): Jo penso que vaig venir perquè m’agrada tant xerrar…! (riuen) Jo trobo que sempre aquí a Salt m’hi he trobat molt acollida, molt estimada per tothom. No sé, potser perquè jo també m’estimo tothom: de seguida em faig amiga de les persones, de seguida m’agafo a la gent i m’agrada que la gent m’agafi…

Mohamed (MO): Jo, per mi, la ràdio des de petit ha estat una eina clau a casa perquè… jo vinc del Marroc… De petit vaig créixer en un país on no hi havia ni llum, ni aigua, ni mitjans de res… Hi havia la ràdio i ens posàvem tots els veïns a escoltar una sèrie…

Marcel·la: …i us agrupàveu allà i era l’amistat i la cosa que hi havia, el lligam… aquella cosa que hi havia que, si no ho feies, ho trobaves a faltar.

MO: Exacte… I res, en arribar aquí, a Espanya, jo mai m’havia pensat que un dia estaria aquí fent un programa de ràdio. Però un dia escoltant la ràdio a casa vaig sentir que hi havia gent parlant africà, i de fet eren gambians, jo no entenia res! Però com a persona de fora em va donar una energia de sentir-ho, un coratge de… dir: “Ostres, hi ha africans que estan fent un programa… per què no?” I els vaig trucar, els vaig felicitar, els vaig animar. I em van dir: “Per què no véns i col·labores i parles amb nosaltres?” La persona que portava el programa en aquella època ara és el cònsol de Gàmbia.

MA: D’aquí Salt, ja el conec, i també a les seves filles!

MO: Sí, en Cassim N’Jai. I així va començar la meva vida a Ràdio Salt. Vaig venir, em va oferir un espai de col·laboració amb ell al seu programa i aquí va començar la meva vida a la ràdio.

MA: Enganxa, eh?

radiosalt02MO: Sí, llavors em vaig enamorar de la ràdio i ja vaig començar a venir cada dia, el Jofre ho pot corroborar. Vaig estar una època aquí també d’ajudant, arreglant coses, fent neteja, posant les coses bé, amb un nen que es deia Joan.

MA: En Joan petit! (riuen)

MO: En Joan Sánchez és qui va ser, com diríem, el meu mànager o entrenador… Ell és qui em va ensenyar els controls tècnics, les tècniques de fer ràdio i que em va ser de molta ajuda.

MA: I tots tenim la nostra manera de fer ràdio. Ningú la fa igual. Jo venia amb la Pili. També em va passar com tu. Vaig venir un dia i em va animar dient-me: “Per què no véns un parell de dies a la setmana per ajudar-me?”. I, sí, sí, em va enganxar! Però llavors ella es va jubilar i em va proposar de fer-ho jo. No volia. Però, en arribar a casa, m’ho vaig repensar i vaig dir-me: “Per què no?”. Faig un programa per a la gent gran i vaig per les cases i demano col·laboració. Sí, sí, tinc una pila de col·laboradors, tots em donen un regal que he d’anar administrant per donar… Almenys en tinc quinze o vint. Els faig preguntes a la gent… La setmana passada preguntava “la dèria que tu tens”, perquè tots tenim una dèria, una mania. Un té això, l’altre allò… I m’agrada molt. Avui preguntaré: “Què és allò que sempre dius no tornaré a fer-ho mai més i sempre hi tornes?” (riuen)

MO: El programa que vaig fer amb en Cassim es deia Ràdio Mandinga. Ell es dedicava a moltes coses —va ser el primer que va posar un locutori aquí a Salt— i em va deixar al capdavant del programa. I amb el temps li vaig canviar el nom, perquè jo no parlo mandinga, i el vaig transformar en Sense fronteres, que continua fins avui… I a l’estar a la ràdio, vam descobrir que realment per organitzar-nos com a col·lectiu seria una forma d’arribar a més gent. En aquella època, érem pocs nouvinguts a Salt i teníem ganes de trobar-nos i fer coses. El programa va ser el fil per crear aquesta associació que és Magrebins Sense Fronteres, i a partir d’aquí vam fer ràdio com un projecte bàsic de l’associació.

radiosalt03MA: …perquè us hi anéssiu agafant tots.

MO: Exacte, la ràdio com a projecte educatiu i social, com a finestra per arribar a la gent. El programa es feia en àrab, català i altres idiomes depenent de la gent que venia, per donar-li aquella llibertat d’expressió, mentre nosaltres poguéssim traduir per a l’oient. I a mes, després, vaig engegar un programa a les tardes que es deia El Salt de les tardes. Era un programa 100% en català sobre la història de la música. Vaig seguir amb el programa Ràdio El Ghorba. El Ghorba és aquella sensació d’estar lluny de casa teva i enyorar la teva terra. Aleshores tractava d’això, de posar música i així la gent se sentia una mica a prop de casa seva.

MA: S’enyoraven d’aquella cosa.

MO: …Sí, hi havia gent que plorava, deia que “aquesta cançó em recorda els meus pares…” Tots aquests detalls són els que fan que la ràdio formi part de la sang del nostre cos. A més jo hi vaig conèixer la meva dona, l’Esther.

MA: Això és molt i molt bo… És que tot surt. Mira, el meu programa es diu Poti-poti perquè començo parlant de la mar i acabo parlant de bolets! El meu programa és de comunicació, perquè la gent truca molt… Si no, porto llibres raros. Mira, per exemple avui porto el de la Cuina del coc de l’Eiximenis, parla tan català català, que no n’entenc lo que dic! El coc és l’olla! La simaga-simaga és el sofregit!

MO: Això és català?

MA: El català d’aquell temps, guaita, el català medieval! Però descobreixes coses que no coneixies, el formatge fregit, boníssim; pollastre amb olla, albergínies a la cassola… Els hi expliques i elles també te diuen coses… Me’n recordo, ara no tant perquè amb els ordinadors ha canviat molt, però abans em telefonaven per demanar com treure una taca de rovell… Ara menys, però potser en un programa tenim vint-i-pico trucades!

radiosalt04MO: La meva dona m’explicava que, quan era petita, la seva primera experiència amb la ràdio va ser amb el Poti-poti, perquè trucaven per si els tocava alguna cosa. I un dia els va tocar i van venir aquí a recollir el val. I a partir d’allà ella també hi va col·laborar!

MA: Ara et diré una cosa: vosaltres sou nouvinguts… però, al cap i a la fi, som tots nouvinguts. Perquè, guaita, jo no sóc filla d’aquí. Bé, sóc filla de Catalunya, però sóc de Sant Feliu. Em vaig casar molt jove, vaig venir aquí i era nouvinguda. I aquest món que jo vaig conèixer aquí no era el que jo tenia allà. Jo allà tenia l’aigua. Estava tot el dia vora l’aigua, que encara el somnio, el mar… Hi ha vegades que sento encara el “shhhh” de les onades. M’encanta el mar, i les onades, i allò que sents quan està enfadat el mar… aquelles onades… Allò… És fantàstic que hagi de treure la seva ràbia amb aquelles onades! Doncs jo també sóc nouvinguda, perquè, és clar, si véns d’un poble a un altre, aviam, és diferent perquè són quatre passes, i parlem la mateixa llengua…

MO: Però és un moviment.

MA: Tots som nouvinguts i tots tenim alguna cosa a dir quan sents una música que et recorda alguna cosa i dius: “Ai, quina tristesa que me fa…”, però això ho fem tots. Vosaltres més perquè veniu de més lluny, però jo no tinc cap problema amb ningú! Jo passo per una vorera i, si hi ha una colla de nois magrebins que xerren, dic: “Oi que em deixaríeu passar, nois guapos?” I tant que sí! En canvi si vas per allà i dius: (to sec i aspre) “Escolta’m, que voleu deixar passar?” Doncs així, és clar!

MO: Cadascú és com és…

MA: A mi em fa l’efecte que la gent, sigui del lloc que sigui, si tu la tractes bé, sempre et respon.

MO: És així. És el sentit comú.

MA: I tu, quan fas el programa?

MO: Els divendres a les nou del vespre.

MA: Així ja t’agrada, perquè tan tard…

MO: Vinc quan deixo el meu nen dormint, ja ha sopat i així la mama em podrà escoltar tranquil·lament! (riem tots). No puc deixar de fer ràdio. A banda de Ràdio Salt, vam estar un temps a Banyoles, en col·laboració amb una associació. D’allà vam anar a una altra associació a Llagostera, els vam ajudar a muntar un espai per fer difusió de les seves activitats, connectar amb gent…

MA: I continuen encara?

MO: Crec que a Llagostera no, però a Banyoles penso que sí. També vam anar a Figueres, a Castelló d’Empúries, a Celrà. A part d’això, aquí a Salt a altres associacions els vam ajudar a introduir-se a la ràdio. Ara hi ha diversos programes…

MA: La Salima, que fa un programa els dimarts a la tarda, em va convidar a anar-hi, però no puc perquè fem tallers al Casal: fem manualitats, fem mèmoria, de tot. Jo m’apunto a tot! (…)

MO: Quan pares de fer ràdio, passa un temps i sempre tornen les ganes de fer ràdio. Jo em sento molt content. A més, com a persona, la ràdio m’ha ajudat a créixer en aquesta societat. La ràdio m’ha obert portes per tot arreu. L’experiència la poso sempre en el meu currículum, com a eina que m’ha donat moltes facilitats!

radiosalt05MA: Jo me l’emporto a dormir! M’encanta La nit dels ignorants! Perquè fan preguntes, i les fan gent gran. De vegades penso: “Déu te’n guard de fer preguntes així, que no se te’n vagi la caparruta!” (riuen)

MO: Són experiències que sempre queden…

MA: Home, tu no és res d’estrany, però jo, amb la meva edat… penso que no estic bé de la caparrota!

MO: Però jo penso com tu, eh? A mi m’agradaria tenir cent anys i estar fent ràdio!

MA: Que tinc 82 anys, eh? Em diuen que em deuen pagar molt bé! (riuen). A en Jofre cada any li demanem que ens dobli el sou!

Jofre: És un tema de matemàtiques, zero per dos! Cada any els hi doblo! (riem)

MA: I sempre dic que aquest any serà l’últim i no hi tornaré més. Però ho trobo a faltar tant a l’estiu!

MO: Jo, el que feia, quan arribava l’estiu, plegava del Sense fronteres i m’inventava un altre programa!

MA: Perquè tu tens la sort de saber fer anar els mandos…

MO: És clar, per això hem pogut anar a altres ràdios… L’avantatge era aquest. No necessitàvem ni tècnic ni res quan sol·licitàvem els permisos. Aquesta experiència aquí ens ha ajudat molt. Abans no hi havia ordinador ni res… Jo venia a fer els programes amb una bossa plena de cassets. Quan anava de viatge al Marroc tornava amb una maleta plena de cassets…

MA: Jo també tinc una pila de casset!

MO: També hi ha el programa aquest Al Muhajir, que fa el Yunes. Un dia es va posar en contacte amb nosaltres, que tenia interès, i el vam convidar a venir i ensenyar-l’hi… En Jofre, en Josep i en Pere sempre ens han ajudat amb els controls i tot el que ha calgut perquè puguin ells fer els programes…

MA: Jo el que tinc és moltes trucades. Si hagués de dominar també tots els botonets… Ara faig el programa un dia a la setmana. Perquè també estic implicada en altres activitats… Ara, per exemple, a les Bernardes començarem a adornar el casal. De vegades dic que faig ràdio i em miren d’una manera que potser pensen que els he dit una mentida. D’altres vegades em coneixen per la veu… i em diuen que es pensaven que era més jove!

17190: Ens sorprèn com van tocar tanta multiplicitat de temes, cadascú del seu punt de vista, però temes comuns. Com unes sensacions van despertant unes altres sensacions; tirem la pregunta a l’aire de com s’imaginen la Ràdio Salt del futur, que arribi a tots els saltencs. Ens sorprèn la resposta espontània i plena d’humor de la Marcel·la:

MA: Molt fàcil, pensat! Una cosa petita, petita, amb una antena immensa i quatre extraterrestres connectats que vindran a tocar un botonet i se sentirà per tot Salt! (riem)

MO: El món digital ha facilitat molt les coses, amb màquines més petites, recursos més cars però de fàcil maneig… Crec que tothom té ràdio a casa avui: amb el transistor, el mòbil o internet. I gràcies a això ens poden escoltar a tot el món, la ràdio ha obert un espai a internet que esperem que es mantingui i es treballi.

MA: El meu marit, al cel sigui, va fer un cop una ràdio de galena. Va agafar un tall de galena, va posar un fil a cada cap i ens posàvem a escoltar i sentíem (to teatral): “Aquí Ràdio Andorra!”. Amb poc i res vam tenir una ràdio!

MO: La ràdio no ha de morir mai. Perquè sembla que amb els mitjans que hi ha avui sembla que hagi de desaparèixer, i m’agradaria que les institucions tinguessin en compte les ràdios. I el seu paper a nivell de l’evolució social i a nivell mundial. I el seu paper en la pau. Ha estat clau en la societat, perquè a part dels diaris ha estat un mitjà clau en el creixement.

MA: La ràdio sempre hi serà!

MO: I crec que les institucions l’han de mimar i posar-hi recursos, perquè la gent l’escolta i la fa servir per posar-se al dia de les coses que passen. A part de la tele, que s’ha convertit en una caixa que de vegades no ofereix res. En canvi, escoltes la ràdio i et dóna per agafar el telèfon i trucar, o per apuntar o per quedar-te amb l’hora i el nom del programa per tornar-lo a escoltar… Crec que la ràdio hauria de ser tant una eina educativa com social i cultural, una eina comunicativa propera. És el mitjà que arriba més ràpid a les cases.

MA: Després saps què passa? Que amb la tele t’has de quedar allà! Jo de matí faig la feina de casa amb la ràdio. Tinc una ràdio petita i sempre vaig amb ella cap aquí i cap allà. El diumenge al matí sempre escolto el Tàpies variades de Catalunya Ràdio, i sempre agafo alguna cosa. (…diu receptes) però sempre tinc la ràdio posada. A la nit me l’emporto al llit i si em desperto escolto La nit dels ignorants.

MO: La ràdio t’acompanya tot el dia. És això, tu no portes el Punt Diari a la butxaca tot el dia! (riuen)

MA: Mira, a casa meva no s’ha engegat mai la tele fins a la tarda… És que no sabria seure de matí davant la tele! De matí tinc altres feinetes!

MO: S’ha de fer feina, és clar que sí.

MA: I això que dius tu de l’enyorança, d’anar d’un poble a l’altre… Jo quan vaig venir a Salt em vaig posar malalta. Vivíem a Girona, allà a la pujada de la Mercè. Jo treballava a la fàbrica de Girona, i hi anava i venia, però no coneixia ningú, tot era tan diferent! I jo no em trobava bé. I el metge va dir: “Aquesta noia s’enyora!” I tu dius que al teu poble estàveu sense llum.. Aquí quan jo era petita teníem llum de carbur! I una ràdio, ni sabíem el que era! La vida ha donat tants de tombs!

MO: És l’evolució…

MA: Sí, nosaltres quan vivíem a Sant Feliu, doncs jo jugava amb els arbres. Tenia un arbre, que li deia l’avi, i m’hi abraçava…

MO: Jo tenia un arbust al costat de casa que era una moto! Tot el dia a cavall de la moto!

MA: I era tan feliç… que com no sabies què era lo altre… doncs tampoc ho enyoraves!

MO: Tot ha canviat molt.

MA: I ho hem d’acceptar, Déu te’n guard si no ho acceptéssim!

MO: Jo crec que el fet d’evolucionar en el món tecnològic és positiu però depèn de com ho fem servir. Tot té la seva part positiva. Internet tant et pot portar un munt de problemes com un munt de felicitat. Vull dir que és l’ús que cadascú en fa. La ràdio és això, una eina que informa, educa, et diverteix, t’entristeix… Té de tot la ràdio. I si tu la fas, doncs encara més, perquè t’omple i, a part del que tu aportes a la societat i a la gent que t’escolta, també hi ha el que t’emportes després quan marxes després de fer el programa.

radiosalt06

Acaba el diàleg la Marcel·la avançant-nos que els bolets fan la sardana, una de les moltes curiositats de què parlarà avui. I és que d’aquí a mitja hora estarà a l’aire! Ens acomiadem la Marcel·la i el Mohamed agraint-los que ens hagin permès ser oients d’aquest diàleg a viva veu i prometem que tan aviat com arribem a casa sintonitzarem el 97.7 del dial i escoltarem el Poti-poti a través de l’antena!