opinio  Helena Boadas
  Escriptora i sexòloga

carta-reis

Il·lustració: Xevi Felip Cat

Et dius Milena, ets arquitecta i vius a Salt. Tens quaranta anys i un home interessant i dues filles petites. El teu home es diu Sergio i és dissenyador gràfic. Tots dos sou autònoms. A poc a poc, cada vegada us han anat sortint menys projectes. No teniu atur. Durant una època heu agafat qualsevol encàrrec que us ha caigut a les mans, encàrrecs que fa uns anys us haurien fet riure. Però n’hi ha pocs. Se us han acabat els estalvis i la vostra família tampoc ho està passant bé i no us pot ajudar gaire. I les nenes necessiten llibres i sabates i calefacció i aigua calenta i tot és cada vegada més complicat. Ets optimista, sempre ho has estat, però aquesta vegada veus que les coses fa massa temps que no van. I tens por. Tens tanta por que a vegades no pots ni respirar. Tens por quan veus la il·lusió a la cara de les teves filles perquè és la cosa més important del món i tu les vols protegir de tot però no saps si podràs. Tens por perquè veus el teu home molt trist i el teu home no havia estat mai tan trist abans i és com si el terra de sota els peus et trontollés. Tens por cada vegada que mires quants diners us queden, tens por cada vegada que t’arriba una carta, tens por cada vegada que et proposen un sopar i no saps si hauràs de pagar tu; tens por quan es trenquen unes sabates o quan unes ulleres cauen a terra o quan la rentadora fa un soroll estrany i no acaba d’esbandir bé. I una nit de desembre no pots dormir i trobes una carta als reis en blanc, de les teves filles, i agafes un bolígraf de purpurina daurada de la petita i hi escrius “estimats reis d’Orient”, mentre somrius, i la deixes, però la tornes a agafar i et poses una copa de vi i et fa una mica de vergonya però continues i escrius una cosa com ara estimats reis d’Orient, aquest any no sé si he sigut molt bona nena; el que sé és que les he passat molt putes. No he fet enfadar el papa i la mama però quasi que m’hi quedo de la por que he passat. Avui, mentre la meva família descansa, tanco els ulls i concentrada com una nena, us demano: que casa meva sempre faci olor de cafè i de galetes i de coses bones; que obrir la nevera només em faci patir perquè no sé escollir què em ve més de gust; que cada dia després de sopar em vingui aquella soneta tan agradable que fa que puguis dormir amb cos i ànima mil hores seguides i que quan et despertes sembla que vinguis de molt lluny, perquè has descansat; que tingui tantes coses a fer durant el dia que al vespre el no fer res sigui un regal i que em vingui de gust estirar-me al sofà i llegir una hora, i una altra, i una altra; poder-me comprar un jersei gris suau i càlid i preciós només perquè em fa il·lusió; que el meu home torni a riure cada dia; que a les nenes no els falti mai de res. També us demano pastissos, atacs de riure i quilos i quilos d’amor per tot arreu ̶ dels amics, dels de casa, de la família ̶ però sobretot, reis mags d’Orient estimats, aquest any us demano poder tornar a respirar.

Dedicat a totes les persones que durant el 2014 han passat por. Que a poc a poc les coses canvïin (ho faran) i que la por del 2015 només sigui la d’haver menjat massa torrons per Nadal. Us desitjo, de tot cor, que tingueu un any meravellós.