Text: Júlia Recarens Bisbe i Laure Duplay
(foto: Laure Duplay)

És argentí, de Rosario, viu aquí i té cara de nen. Qui és? En Messi? No! És en Guillermo Casella Dellamaggiora, de Salt! Una estona amb un home agradable.

Guillermo, argentí de Salt

Guillermo, argentí de Salt

Quan vas arribar aquí? Com?

Vaig arribar el 2002, coincidint amb l’hecatombe econòmica de l’Argentina. No vaig venir per això, però. Allà mateix vaig conèixer una gent de Sant Feliu de Guíxols i ens vam fer amics. Vaig venir de vacances però em vaig posar a treballar i entre una cosa i una altra em vaig mig acostumar a viure aquí. I quan vaig prendre la decisió de tornar-me’n, vaig conèixer qui és actualment la meva dona. I no me n’he anat mai més.

Ella és catalana?

Sí, sí, i hem tingut dos fills, en Teo i la Martina. Que tenen doble ciutadania: espanyols i argentins. Que mai se sap! I bé, al començament vivia a Platja d’Aro i després vam venir cap a Salt.

Ah sí? Com és?

Perquè jo treballava amb un noi que hi tenia dos pisos de lloguer, i aquí estic. La meva dona és de Girona de tota la vida. De fet ens vam conèixer treballant al Lapsus de la plaça Independència! El meu pitjor Nadal, en principi… feia una substitució d’una noia que feia festa per Nadal.

Així al final no va ser el pitjor Nadal…!

No! Però va ser un xoc. Jo estava molt angoixat. La meva família allà, i jo aquí sol. Em va costar molt. El primer Nadal tot sol… És que jo sóc molt de la meva família i els meus amics.

I t’agradava estar aquí?

Sí, molt. Sobretot la geografia. És increïble! On visc jo és tot pla i el mar està a 700 km i a mi, tenir el mar i la muntanya tan a prop, m’atrau molt i molt.

Alguna cosa que et va sobtar d’aquí? Què destacaries?

La distància que mantenen les persones entre elles. A l’Argentina entre els homes, entre amics, ens fèiem un petó. Aquí no. Com a molt una xocada de mans! Em faltava potser una mica de contacte humà. No tenia contacte físic amb ningú. Em va sobtar molt que la gent mantingui tanta distància!
I una altra cosa és que poca gent queda a casa de ningú. No es conviden! Les persones queden a bars… allà, jo anava a casa de qualsevol sense avisar! Em presentava i ja està.
Fins que entens els codis d’allà on vius costa adaptar-se… No penses que sigui tan diferent. Al principi quedes malament, després t’atures i després quedes malament perquè t’atures massa. Al final penses: doncs no faig res! Potser allà ens tenim massa confiança. Però era al que jo estava acostumat.
És el mateix que si portéssim algú d’aquí cap allà. Pensarien: què fa aquest boig? Són els codis. Que fins que no els entens, tot costa.

I alguna cosa positiva que et sobtés?

Sobre la gent, la manera directe al parlar. Com dieu aquí «Clar i català». Imagina’t. S’ha de donar una notícia important, incòmode. Aquí es diu, cara a cara, i l’altra no sol prendre-s’ho malament perquè és la realitat. Allà a l’Argentina hi donen més voltes, busquen sempre maneres suaus de dir-te les coses. I fins i tot de vegades ni t’ho diuen! I això és pitjor!

I això que parles català? Hi ha molts sud-americans que vénen cap aquí i com que ja els entenem amb castellà no s’hi posen.

Això va ser provocat per un noi català d’aquí. Vam decidir muntar una mena de negoci junts. Jo feia poc que era aquí i em va passar que jo li feia alguna pregunta en castellà i ell la responia mirant el meu company en català. Em sentia molt incòmode i em vaig dir a mi mateix que això no podia passar. Vaig decidir treure’n la part positiva. A més a més els idiomes, per sort, m’agraden.

Vas sovint a l’Argentina?

No tant com m’agradaria. Ara cada vegada és més difícil…. Un bitllet està al voltant de mil, mil dos-cents euros. I som quatre…

Als teu fills els parles en castellà?

En castellà no! En argentí!

Tornaries a viure a l’Argentina? Com que ara diuen que la crisi ha passat…

Per ara no, hauria de passar alguna cosa que em marqués molt per tornar. A més a més a la meva dona no l’arrancaré mai de la seva Catalunya per res del món i jo sempre seré on siguin els meus fills. Els meus fills són la raó de la meva vida. Jo em defineixo com una persona molt cariñosa. Jo veig que els amics dels meus fills fan anys i els seus pares només els diuen “per molts anys” i els fan un petó! Jo no puc fer-ho, això! Jo els faig deu, quinze o trenta petons al dia!

Alguna cosa que t’agradaria dir a la gent de Salt? Algun missatge?

Mmm… que difícil! Mira, doncs a l’escola on van els meus nens, El gegant del rec, cada any tracten un tema. L’any passat l’hort, l’altre l’aigua i aquest any encara no ho sé. Al final sempre fem un sopar. Però s’hauria d’aconseguir que no fos només l’àpat, sinó que tothom s’integrés i es relacionés. Aprofitar aquesta diversitat cultural! Perquè sí, veig que hi ha poca integració…

Com és?

Mira, jo sóc una persona molt oberta i no tinc problemes en relacionar-me amb un francès, un italià, un espanyol o un anglès. I en canvi n’hi ha que només es relacionen amb els qui s’identifiquen més. Jo potser he tingut sort amb la meva dona que m’ha ajudat, però trobo que s’hauria d’intentar encara més que les persones es relacionessin malgrat les diferències d’origen.

L’escola ajuda, oi?

Sí, és clar. Els meus fills saben que el seu pare no és d’aquí. Saben que és tan correcte parlar català com castellà i que totes les llengües son correctes si es parlen correctament i sense agredir a ningú.
Gent com la meva filla, que ara té tres anys, s’està criant preguntant-me com es diu una cosa en català i en castellà. Es crien dins la diversitat i és això el que m’agradaria de Salt. No sé si està massa aprofitada aquesta diversitat de què parlo… Aquest seria el missatge.