La Cèlia i en Wilder estudien Psicologia a la Universitat de Girona.Ja estan a quart! Tots dos havien estudiat abans: en Wilder a Colòmbia i la Cèlia al Conservatori! Amb l’experiència de què són els estudis, hi han tornat amb ganes i avui en parlen junts…

dialeg-psico04

Diàleg: Cèlia Johé Martí i Wilder Palacio Pineda
Transcripció: Laure Duplay i Neus Ferràs

 

Wilder (W): Et sembla bé que anem per temes?
Cèlia (C): D’acord.
W: L’accés a la universitat, és fàcil o difícil? Com ho veus, tu?
Cèlia: Allà no ho sé, però aquí, després de batxillerat, es fa la selectivitat i depenent de la carrera que tries necessites una nota o una altra.
W: A Colòmbia també hi ha una mena de selectivitat i en funció de la nota que tens, hi pots accedir o no. Hi ha molt poques places a la universitat pública en comparació amb les persones que hi volen entrar. De fet, és molt difícil entrar-hi.
C: Aquí és molt més fàcil! És l’opció més normal, acabes el batxillerat i “quina carrera faràs?”, i els pocs que no hi poden entrar, a més dels que ho escullen directament, solen anar a universitats privades. Però la pública hi és. Tot i que s’han apujat molt els preus…
W: Això és una de les coses que penso que és molt important: el tema dels preus. Que hi hagi tanta gent que no hi pugui accedir en funció de la renda. Vaig veure una xifra de no sé quants milers d’estudiants que no havien pogut accedir a la universitat per motius econòmics.
C: Això és total, perquè es priva d’estudiar a molta gent. Que és el que passa, suposo, a Colòmbia. Si se segueix per aquí, acabarà passant el mateix. Però l’altra cosa és: quanta feina hi haurà per a tots aquests estudiants, a més a més? No sé com és a Colòmbia, si quan acabes la carrera de seguida trobes feina o no com a psicòleg…
W: Hi ha molt poca proactivitat per part de la professió, i finalment acaben fent el que diuen els que paguen.
C: Així que va encarat cap a l’empresa, sobretot? Perquè aquí predomina la psicologia clínica. La majoria dels estudiants de psicologia no aspiren al món de la empresa. Tot i que també és una sortida.
W: Allà la psicologia clínica està ben vista però no hi ha cultura de fer servir els serveis d’un psicòleg. Hi ha la creença que els psicòlegs són pels locos, una mica com aquí, també!

 

dialeg-psico03C: Tu, que has estudiat psicologia tant a Colòmbia com aquí, hi trobes molta diferència?
W: Vaig començar a estudiar a Colòmbia, en una universitat privada. Després vaig anar a Barcelona i finalment vaig arribar a Girona. Vaig notar diferències en el nivell d’exigència: a Colòmbia hi ha molta exigència i molta motivació, l’alumne gairebé viu una mena de coaching per part dels professors. A la meva universitat teníem la sort que érem uns vint-i-cinc a classe. Això facilitava que féssim ABP (Aprenentatge Basat en Problemes). En aquests tres anys que vaig estudiar a Colòmbia anàvem a fer treballs a residències, a associacions on hi havia nenes que havien estat violades, etc. Però el nivell d’exigència era molt alt. Després de passar per l’experiència, havíem de contrastar-la amb un marc teòric i finalment presentar-la oralment.
C: Això està molt bé! Jo crec que aquí hi falta, això. La idea de treballar en ABP, de treballar en grup, hi és, però com vols fer-ho en una classe on som més de 80?
W: Ja. Jo trobo molt a faltar les exposicions. Aquí hi ha persones que no tenen clar com exposar i expressar-se. Allà hi estem més acostumats, s’ha creat aquest hàbit des de sempre.
C: Aquí, a l’escola i a l’institut fèiem molt poques exposicions orals. Jo en l’altra carrera sí que ho vaig fer, però si no, t’hi trobes de cop. Falta capacitat crítica. Aquí s’intenta, però costa. Els professors demanen l’opinió i no sé si és per vergonya o falta de costum però la gent participa poc, això de parlar en públic… No sé si és quelcom cultural.
W: A nosaltres des de petits ens han fet fer exposicions, argumentar, ens han fet treballar sobre temes que no ens plantejàvem i buscar informació i arguments…
C: Jo crec que tot s’explica pel mètode d’ensenyament. Aquí la idea és canviar-ho cap a aquesta línia però no sé per què no funciona.

 

W: I el tracte amb els professors?
C: Jo crec que el tracte amb el professor és bastant fred perquè hi ha molta gent per classe. Sempre hi ha l’alumne que té més ganes de fer tutories, d’estar més a prop del professor, però també hi ha aquell altre que prefereix passar desapercebut i probablement el professor no sabrà ni qui és. M’imagino que amb tanta gent això és inevitable. El professor no pot anar un per un a veure si tenen dubtes…
W: Això a Colòmbia sí que és un fet cultural, l’apropament, la cercanía, que pots tenir no només per tema numèric sinó perquè la gent és més oberta.
C: Sí, però també éreu molts menys!
W: Sí, hi havia molt de tracte entre alumnes i professors, i podies conèixer fins i tot la persona que és el professor. Fins i tot els alumnes sortíem amb els profes!
C: Ui, això aquí no!
W: Aquí no. Aquí trobo que hi ha una relació molt neutra entre alumne i professor. En canvi a Colòmbia es veia un respecte més marcat cap al professor. No sé si té a veure amb mostrar respecte cap a la gent gran. Allà, s’acabava la classe i fins i tot teníem ganes de donar-li les gràcies pel coneixement que ens estava donant, i molts de nosaltres ho fèiem. Aquí això ho trobo a faltar, de vegades ho faria però em tallo.
C: Aquí és tot el contrari! Aquí marxen, i si la classe s’acaba abans doncs millor! Jo també el trobo a faltar, aquest respecte cap al professor. Però això per què deu passar? Potser és que els joves tenen tant a l’abast el poder estudiar que no ho valoren. Com que a Colòmbia és més complicat accedir-hi, els alumnes deuen estar més predisposats a valorar-ho més.

dialeg-psico02

W: Sincerament, és una societat molt diferent, perquè hi ha moltes persones que ja tenen nens. La meva cosina, per exemple, té disset anys i ja està embarassada. La meva mare també: em va tenir amb disset anys!
C: És molt diferent!
W: Això també fa que no tinguis temps per a poder estudiar una carrera, com per exemple psicologia, que a més a més no et garantirà una feina remunerada per a poder sostenir…
C: És clar, si has de mantenir una família…

 

W: I què me’n dius de la participació dels estudiants en temes socials?
C: (riu) No pares de treure temes! Poca. Molt poca. La gent està poc involucrada i jo tampoc…
W: A què penses que es deu això? Jo ho veig molt enfocat en el tema dels valors, de la societat. Tinc la sensació que les persones que estudien volen treure’s la carrera i no volen problemes.
C: Ho fan pensant en ells, vols dir això?
W: Podríem dir-ne individualisme, sí. Si hi ha algú que no pot estudiar perquè no té prou diners per pagar els crèdits, si això a mi no m’afecta, doncs cap problema. He de dir que a Colòmbia, a les universitats públiques, a la meva no, els estudiants tenien moltíssima força.
C: És cert, aquí la societat és molt individualista. Això és un problema. I costa molt moure la gent a fer coses comunitàries, pels altres. O veure que una cosa és injusta i moure’s. Sí que hi ha una bona part de gent que lluita, però no és ni de bon tros la majoria.
W: Tu a què aspires quan acabis la carrera?
C: M’agradaria exercir de psicòloga, tot i que no tinc gaire clar cap a quin àmbit m’agradaria tirar. La psicologia clínica potser és el que m’agrada més però penso que és difícil trobar-hi una sortida professional. Un cop acabat el grau, està clar que no n’hi ha prou, que t’has d’especialitzar, estudiar més, fent un màster, cursos, anar a xerrades per tenir més coneixements i més eines per poder exercir després. Això cada cop és més difícil, cada cop hi ha més psicòlegs, però també hi ha molta demanda! I sí, a mi m’agradaria. I a tu?
W: Jo penso que hi ha molta feina en els moviments socials, i que els psicòlegs poden fer aquest pas, tractar l’angoixa si per exemple demà vénen a treure’t de casa perquè et desnonen… Jo crec que s’ha de fer una inversió en aquest àmbit a nivell social.
C: Potser és en aquest àmbit, en l’àmbit social, on és més necessària una empenta. La psicologia clínica és més coneguda, en canvi la intervenció social potser és una opció per als qui estem al forn. Permetria canviar algunes coses d’aquesta societat que no funcionen. Un psicòleg pot fer molt.
W: I a tu t’interessa més la psicologia clínica, oi?
C: Sí, però no tant una feina d’aquelles de tenir el meu despatxet i vayan pasando, sinó que m’agradaria més una feina d’arremangar-me una mica. Ara, per exemple, estic fent les pràctiques en un centre de persones amb addiccions. Aquest, veus?, és un àmbit on jo apostaria més per una intervenció social, per poder arribar a tothom. El psicòleg té molt a fer no només a nivell individual sinó a tot el sector.
W: Sabies que a Colòmbia el psicòleg està molt ben vist? A diferència dels estudiants de dret, que no estan tan ben vistos com aquí. En canvi els psicòlegs tenen un estatus.
C: Això aquí no passa tant. Molta gent encara ara no sap què fa un psicòleg.
W: Sí, et diuen que l’estàs analitzant!
C: “No m’analitzis!”, “No em llegeixis la ment!”. La psicologia és molt més! A mi m’ha sorprès en arribar a la carrera, no m’esperava que fos un àmbit tan ampli.
17190UniverSalt (17190): I els continguts de la carrera, penseu que són diferents?
W: Bé, crec que no gaire. Perquè a l’hora de traslladar el meu expedient acadèmic, em van convalidar força crèdits.
C: I també feu pinzellades dels diferents àmbits que abasta la psicologia?
W: Això sí que és diferent: aquí es fa per àmbits, allà per corrents psicològics. No sé si és més funcional o no però allà trobes els continguts estructurats segons diferents perspectives: humanista, cognitiu, conductual, etc.

 

dialeg-psico0517190: Vosaltres sou 100% fornada Pla Bolonya?
W: Sí. Totalment Pla Bolonya.
17190: I què en penseu del Pla Bolonya?
C: Jo crec que a molts llocs pot funcionar bé, però aquí hi ha massa estudiants per aula. Vuitanta persones per aula en un Pla Bolonya que el que pretén és fer un Aprenentatge Basat en Problemes, treballs en grup, que l’aprenentatge el facis per tu mateix, que el professor no tingui tant a dir… A nivell teòric està molt bé, però a nivell funcional penso que encara ara aquí no va.
W: Nosaltres a Colòmbia, per com està organitzat, podríem dir que tenim el Pla Bolonya, però sí que funciona. El grup gran allà és de vint-i-cinc, que seria un quart dels grups d’aquí!
C: Exacte, a nosaltres aquí ens parteixen i fem una hora i mitja en grup petit, que som quaranta i quaranta, i després una hora i mitja en grup gran. En el grup petit pots fer més debat, o fas treball en grup i el grup gran sol ser més teòric.

 

17190: Expliqueu-nos una mica les vostres trajectòries.
W: Vaig arribar a Catalunya el 2001, després vaig marxar tres anys a Colòmbia. Llavors vaig marxar a Berlín i vaig tornar a Barcelona i finalment aquí. Des del 2001 que conec la cultura catalana. Aquí he viscut bona part de la meva adolescència i sempre m’he sentit molt adoptat i molt acollit per Catalunya, perquè aquí hi tinc molts records, moltes persones, moltes vivències que a Colòmbia no tinc. I això fa que tingui un sentit de pertinença molt gran. La meva mare va arribar aquí el 2001 perquè en aquell moment a Colòmbia va passar una cosa molt semblant a la que passa aquí ara: el tema de les hipoteques. Nosaltres ens vam hipotecar, no vam aconseguir pagar la casa, ens van desallotjar, etc. Jo tenia tretze anys, el meu germà en tenia cinc i bàsicament vam venir aquí per raons econòmiques.
C: Jo abans havia estudiat la carrera d’interpretació de música: toco el violí. Vaig acabar els estudis a Barcelona, que equivalen a una llicenciatura. És una mica estrany, a la gent no li sona això com a carrera, però sí que ho és! I vaig accedir a la universitat com a segona carrera. Sempre m’havia interessat molt la psicologia i vaig decidir posar-m’hi a veure què tal i em va anar enganxant…
W: Jo vaig triar la psicologia perquè des de petit m’agraden molt les coses complexes, preguntar, entendre… I en aquest sentit en la psicologia s’ajunten la complexitat de les persones i també la dimensió social. Al cap i a la fi, nosaltres mateixos, les persones, som molt complexes, i la societat està formada per persones, i la política també.

dialeg-psico01