Plantem Solidaritat

Tema: Inclusió Social

Autors:
Joel Ferrer i Josep Rust

Què podríem fer per reforçar l’esperit comunitari i l’empoderament de les persones més perjudicades per la situació socioeconòmica actual? Salt, poble treballador empobrit, hauria de ser pioner a donar-hi resposta.

Plantem solidaritat

Plantem solidaritat

A aquestes alçades de la crisi, set anys després que explotés la bombolla immobiliària i s’emportés per davant centenars de milers de llocs de treball, i poc després que el rescat dels bancs en fallida perpetrat pel govern i la troika s’emportés centenars de milers d’euros de totes i tots, ja coneixem massa bé els seus efectes. Retallades en l’educació, la sanitat i els serveis socials per pagar el deute d’aquest rescat; una quarta part de la població a l’atur i la meitat de joves sense feina; quaranta-dos desnonaments cada dia a Catalunya; talls d’aigua, llum i gas; cues als centres de distribució d’aliments; gent buscant ferralla i menjar als contenidors i podríem seguir amb un llarg etcètera de greuges a tots els nivells.

Pel cas de Salt, caldria pensar en algun factor de multiplicació per copsar l’abast d’aquestes problemàtiques.

No es tracta de ser catastrofista, sinó de no mirar cap a una altra banda i evitar entrar a navegar en un mar de matisos que massa sovint acaben ancorats a l’interstici de les corresponsabilitats; fent-se còmplices de la inevitabilitat.

Ni tenim ambició de tertulians, ni volem seguir (per aquesta vegada) amb un aprofundiment de causes i efectes; amb la constatació tècnica de l’abast del problema i la justificació de la necessitat de prendre -i això per a nosaltres vol dir sovint dosis generoses de batallar i exigir; de lluitar i de guanyar- mesures gruixudes i punyents.

Per a la ocasió, tan sols volem rascar la superfície d’un parell de les moltes branques que poden brotar de la senzillesa, el sentit comú i l’esperit comunitari.

Fet l’aclariment, reprenem la marxa en el pet d’una bombolla immobiliària que després d’anys de planificació urbana malvenuda a la rendibilitat d’inversors, promotors i constructors, no només va deixar pisos buits o a mig construir, sinó que també va deixar molts metres quadrats de solars completament buits, dins mateix de la trama urbana.

A Salt només cal fer una volta per la zona de Mas Masó, la Massana, o el polígon de la Mirona per comptar-ne per grapats. Són allà com esperant que arribin temps millors… per a fer-hi què? Més cases? Més naus industrials? I fins i tot en aquest casos, tenir aquests terrenys buits no és un altre atemptat al sentit comú?

El desabastiment d’una banda, i la despossessió de tot allò comú de l’altra, ens obliguen a seguir insistint en la via que poden suposar els horts urbans com a font d’alimentació i d’apoderament en aquesta situació.

D’una banda, sabem que amb 30 m2 de terreny una persona pot produir, amb un esforç, inversió i aprenentatge assumibles per a la immensa majoria, bona part de les verdures que consumeix durant un any. Si a això hi sumem la possibilitat d’organitzar-se amb altres persones, l’eficiència dels quefers hortícoles es dispara i les nostres relacions socials s’amplien i es reforcen.

La fórmula està més que testada: casar satisfacció de necessitats amb autoorganització no només funciona, sinó que ràpidament ens suposarà tenir uns vincles i un suport forts i fiables; valuosíssims. Collirem verdures, seguretat i satisfacció a parts iguals.

I si en això de la senzillesa hi va de la mà la virtut de saber rendir-se a allò evident, a Salt, no només hem de parlar de possibilitats, sinó que ho hem de fer també en clau de realitats. L’actiu i el potencial, allò que representen i que podrien representar les històriques Hortes de Salt no ens pot passar per alt.

Des de la convicció que les collites d’aliment i benestar social són doblement satisfactòries, la idiosincràsia de les hortolanes hauria de poder respondre davant la insatisfacció d’ambdues en un moment com l’actual. I un cop apresa, podríem afegir-hi sense por d’equivocar-nos que seria ben difícil trobar al·licients per abandonar-la.

Ens expliquem. Les hortes de Salt, que ja són un bon jardí agrícola, també poden ser una altra font d’aliment per a qui no en té. La majoria de gent que fem hort sabem que, a l’hora de planificar què hi posarem, sempre és millor plantar una mica més de cada cosa per si ens en falla alguna. Llavors, el cas és que generalment l’hort tira bé,i ens acaba sobrant menjar.

Habitualment, el que es sol fer és regalar els excedents als veïns i als amics, que n’estan encantats però poden quedar fàcilment saturats de tanta abundància. Si tenim clar que llençar el menjar no ha de ser mai una opció, podem ser propositives entorn a la formula que recollíem:

Què tal un punt de recollida dels excedents de verdura provinents dels horts per a l’autoconsum? I combinar-lo amb un menjador social, solidari i comunitari, abastit per la mateixa gent de Salt?

La participació de les hortolanes, reconegudes per la seva tasca, contribuiria a posar en valor la producció d’aliments als horts i exaltaria el tresor que suposen unes hortes com les de Salt. Contribuint a que les consumidores fossin una mica més conscients del que hi ha darrera cada verdura, l’accés als productes de les hortes seria també una bona eina per apaivagar la desigualtat existent en l’accés a aliments de qualitat per raó socioeconòmica.

Una dinàmica que, fins i tot, des del treball comunitari i l’exercici de la solidaritat ajudaria a dissoldre estigmes i discriminacions racistes i classistes que tot sovint pateixen les que menys tenen.

Si aspirem a respostes més integradores que la pota de fusta en què s’acaba convertint la beneficència, cal ser imaginatives i desacomplexar-nos a l’hora d’aplicar el nostre sentit comú. Plantar una mica més, cuinar una mica més i sentir el plaer de fer de les ciutats un lloc on viure, més enllà del context on es dóna la nostra supervivència.