Anna Mas
mare a l’escola El Gegant del Rec de Salt

 

En Vicenç té nou anys i des que en té tres va a l’escola pública El Gegant del Rec de Salt. Quan va començar P3, part de l’escola, a partir de cicle infantil, estava en barracons (en mòduls prefabricats, com els agrada dir als polítics). Aquell any, a en Vicenç li van explicar que, quan ell fes primària, ja no hi hauria els barracons, sinó una escola amb maons i ferma.

Il·lustració: Xevi Felip

Il·lustració: Xevi Felip

Ja llavors, el 2008, els pares i mares es queixaven de la precarietat del centre: fred a l’hivern, calor a la primavera i a l’estiu, un pati despullat (un espai buit amb una font), sense cap aula per a la biblioteca, sense sala de gimnàs, sense menjador…. Ni l’Ajuntament ni la Generalitat donaven cap solució. Els alumnes es conformaven (no hi ha més remei!) i els pares remugaven.

Van passar els anys. En Vicenç va començar primària (amb 6 anys acabats de fer) i l’escola seguia exactament igual. Ell seguia anant a dinar a l’escola del costat (la del Pla, on sí que tenen menjador) i al Pavelló Municipal a fer gimnàstica. Els pares van fer concentracions per demanar una nova escola i en Vicenç va saber què era penjar una pancarta (2012), va participar en una plantada d’arbres reivindicativa (2012), va ajudar, amb els seus amics i els pares, a millorar el pati i a instal·lar una estructura per tenir ombra (2014). Però no hi havia manera, ningú no els feia cas. En Vicenç preguntava: “per què no volen fer una escola?”. Els seus pares arronsaven les espatlles.

El 2013, l’AMPA va presentar una proposta per fer una escola nova: era un projecte d’escola ecològica i sostenible i, per a la construcció, demanaven que es contractessin persones de Salt en atur, preferiblement pares i mares d’alumnes del centre. Oh! Quina bona idea! Les administracions van decidir apuntar-s’hi. I va sortir als diaris que la Generalitat ho veia amb bons ulls, i l’Ajuntament, també.

Els pares havien buscat el suport de la Universitat de Girona i els arquitectes van començar a treballar en el projecte. “Ostres, quina il·lusió, al final tindrem una escola xulíssima!”, deien alguns. “Ep! No cantem victòria —deien uns altres— que els polítics ja sabeu com són”. Al final, sembla que aquests darrers han tingut la raó.

A poc a poc, l’AMPA va anar veient com se l’arraconava i ja no se la convidava a les reunions entre Ajuntament, Generalitat i creadors del projecte. Però tant hi feia! L’important era tirar endavant la nova escola.

A poc a poc, els ideòlegs del nou edifici van veure com també s’arraconava l’essència del seu projecte: ni escola ecològica, ni projecte social. Ah, i res de contractar pares a l’atur!, perquè seria un procés molt complicat. Els creadors del projecte en van presentar un de nou. Es van empassar les il·lusions de fer una escola diferent per deixar només la il·lusió (molt important, de fet), de tenir una escola nova. Però, de moment, no hi ha hagut cap resposta de les administracions. I en Vicenç encara pregunta als seus pares: “Per què no volen fer una escola?”.

En Vicenç, tot i estudiar en barracons, li encanta anar a l’escola. El Gegant del Rec té la sort de tenir un projecte educatiu i un equip docent de primera categoria. Però després de gairebé 8 anys en barracons i amb promeses incomplertes, amb això no n’hi ha prou.

La Generalitat i l’Ajuntament de Salt haurien de contestar algunes preguntes. Es farà una escola nova? Quan? De quina manera? Per què es prioritzen altres projectes educatius? Per què s’arracona els pares i mares, si representa que tots volem el mateix? Mentre no hi ha resposta de les administracions, nosaltres, els pares i mares, intentarem contestar com puguem les preguntes del nostres fills: “Mama, per què nosaltres no tenim una escola com la que tenen els altres nens?”.