Neus Ferràs
psicòloga clínica i veïna de Salt

 

“Una noia de 18 anys va morir en caure des d’un quart pis d’un edifici del carrer Àngel Guimerà de Salt. Les primeres investigacions dels Mossos descartaven, ahir, la intervenció de terceres persones i, en base a la declaració de testimonis, tot apunta que la jove es va llançar voluntàriament al buit”.

Aquesta notícia es podia llegir fa aproximadament un mes a El Punt Avui el passat 29 de juny.

 

18 anys. Voluntàriament al buit.
A quin punt ha d’arribar una persona de 18 anys per decidir voluntàriament posar fi a la pròpia vida? No tinc més dades dels fets, i el suïcidi fa de mal parlar, no sembla un bon tema de conversa, incomoda la gent, que defuig el tema o s’afanya a estereotipar-lo amb un “això és de covards!”

Llevar-se la vida no sé si és de covards o de valents. Però catalogar-ho així serveix com a defensa per prendre distància amb els esdeveniments i retornar-nos una certa il·lusió de control. “Si és de covards i jo no m’identifico amb aquesta característica, llavors no em pot passar”.

A quin punt ha d’arribar una persona (de 18 anys o no) per decidir voluntàriament posar fi a la pròpia vida? El suïcidi és un tema complex, i fa por abordar-lo: “aviam si traient el tema li dono la idea de matar-se…” En el nostre entorn més immediat, quantes vegades hem vist patir algú i no ens hem atrevit a preguntar-li què li passa? Per si de cas ens fa massa mal sentir-ne la resposta…

Tapant la boca al patiment, ignorant les parts vulnerables que tots i cadascun de nosaltres tenim, correm el risc de deixar encara més sol aquell que se sent sol. Si un sent que, quan pateix, no pot ser escoltat ni contingut llavors pot experimentar un sentiment encara més profund d’estar atrapat.

El mateix succeeix a escala social, quan el suïcidi és silenciat pels mitjans de comunicació. No fos cas que parlar del suïcidi generés suïcidis. Com si pel sol fet de no parlar-ne, aquest fenomen deixés d’existir.

De fet, mantenir el suïcidi com a tema tabú és actuar amb la lògica social i pueril del ojos que no ven, corazón que no siente, però la realitat s’ha de mirar als ulls per afrontar-la amb totes les eines de què disposem.

Deixant de banda judicis maniqueus, més que de valents o de covards, penso que el suïcidi té a veure amb la desesperació. He buscat la paraula al diccionari: “Desesperació : Estat de greu pertorbació de l’ànim deguda a la pèrdua de tota esperança de salvació, a la consideració d’un mal irreparable, de la impotència de reeixir” (Diec). I encaixa.

Si un tria “llançar-se voluntàriament al buit”, se m’acut que podria estar relacionat amb sentir que un no disposa d’un lligam suficientment fort que el mantingui vinculat a la vida (o a qualsevol aspecte d’aquesta, per insignificant que pugui semblar a ulls d’altri) o bé que està experimentant un desbordament emocional i un patiment tan profund dels quals no sap com escapar, per als quals no veu sortida possible.

De vegades, el que fa que no vegem cap camí alternatiu és el fet de mantenir-nos enrocats en la nostra posició d’origen, mirant el món sempre de la mateixa manera i des del mateix lloc. I sentir que un no té possibilitat de moviment pot arribar a ser molt desesperançador. Tenir algú al costat mostrant altres punts de vista, altres posicions i altres perspectives és el que permet tenir l’experiència de poder mirar amb uns altres ulls i cap a altres llocs.

Per això penso que trencar amb els tabús, parlar amb normalitat del malestar propi i escoltar l’aliè sense quedar-hi atrapats, poder estar al costat i acompanyar pot ser de gran ajuda tant en l’àmbit personal com social.