Sílvia i Pere
membres de l’Espai Antiracista de Salt i Girona
 
 

imgresL’Adil és un saltenc que té 38 anys i en fa 15 que viu a Catalunya. Té tres fills, que han nascut al poble, i fa de botiguer. Cada dos o tres anys, durant les vacances, va amb la família a visitar els seus pares al Marroc. Si se li pregunta sobre la seva identitat explica que se sent sobretot saltenc “d’on podria ser, al Marroc no hi vaig mai”, afirma murri i afegeix: “a més, els meus fills segur que són saltencs, no?”. De fet l’Adil des de fa tres anys espera que resolguin la seva sol·licitud per tenir la nacionalitat espanyola.
En Mamadou va arribar del Senegal el 2008. Des d’aleshores mai no ha pogut trobar feina de forma regular, però això no ha impedit que a més de treballar quan i com pot es dediqui a moltes coses. Ha fet cursos al Consorci de Normalització Lingüística i a l’escola d’adults i està molt content que li diguin que parla un català perfecte. Quan va arribar va començar a col·laborar amb una entitat senegalesa, perquè li sembla important que hi hagi vincles entre la seva comunitat i el seu poble d’adopció, i cada dimecres participa en una entitat de voluntariat social, perquè vol millorar l’entorn on viu.

La Mei té 18 anys, va arribar a Salt fa 8 anys, quan encara era una nena, i després de suar molt amb el batxillerat, començarà a estudiar dret a la Universitat de Girona el setembre que ve. La Mei sap que al país on va néixer no podria participar en política -llevat que fos en el partit oficial- perquè és una dictadura i que en part és per això que els seus pares van decidir marxar-ne. Però el que no entén de cap manera és que aquí tampoc la deixin votar malgrat que ja és major d’edat -bé, de fet va poder votar una única vegada: a la consulta del 9N al gimnàs del seu institut.

La Mei, en Mamadou i l’Adil no són personatges reals però tampoc són inventats: s’assemblen en algunes coses a moltes saltenques i saltencs que coneixem. Una, per exemple, és que no els deixen votar. I és que a Salt és una cosa molt comuna: passa a un de cada tres veïns i veïnes del poble.
A les eleccions municipals del maig d’enguany van ser exactament 7335. Són totes les veïnes i veïns que no tenen nacionalitat espanyola, d’un altre estat de la Unió Europea o d’un grapat testimonial de països amb un conveni especial amb inscripció prèvia.

A la Mei, si fos un personatge de veritat, segur que a la Facultat de Dret li explicarien que el primer de tots els drets és el dret a tenir drets. I també que una de les bases de la democràcia és la participació política. Per què hauríem de dir-ne “democràcia” si una de cada tres persones no tenen dret a presentar-se ni a votar? Això recorda més aviat els temps en què la “democràcia” oblidava la meitat de la població: les dones. Ara en diríem “democràcia”, d’això?

Però el gran problema dels problemes teòrics és que són problemes a la pràctica. Que una de cada tres veïnes i veïns no poguessin votar a les eleccions municipals vol dir, per exemple, que el ple de l’Ajuntament s’assembla un terç menys del que s’hauria d’assemblar al poble que se suposa que representa. Per exemple: tindria un partit racista i excloent que practica el discurs de l’odi i la discriminació dos regidories en un ple que l’Adil, la Mei i en Mamadou poguessin votar? I l’Ajuntament, atén els problemes que tenen l’Adil, la Mei i en Mamadou igual que atén els de la Sílvia i en Pere, que signem aquest article i que sí que tenim dret de vot? És més: se’ns poden demanar les mateixes coses a la Sílvia i a en Pere que a l’Adil, la Mei i en Mamadou als quals es tracta com a discapacitats polítics? Edificar la nostra societat sobre l’exclusió del dret de participació d’un terç de veïnes i veïns és una manera intel·ligent d’intentar construir un poble cohesionat i amb una bona convivència?

Moltes de nosaltres, amb o sense dret de vot, no ens hi havíem parat a pensar mai. Algunes persones ens han dit que la llei és així i que s’ha d’aplicar i ja està; però nosaltres pensem que canviar o desobeir les lleis injustes no és només un dret sinó sovint una obligació -per això moltes de nosaltres vam desobeir massivament el 9N. Altres ens diuen que votar, de fet, no serveix de res; i nosaltres creiem que tenen una part de raó, però que per poder decidir que no votem el primer que ens cal és tenir el dret de fer-ho. Nosaltres, tanmateix, no hem trobat ningú que ens digui que li sembla just que l’Adil, en Mamadou o la Mei no puguin votar. A vosaltres us ho sembla?

Per coses com aquesta, el mes d’octubre passat es va constituir al Gironès l’Espai Antiracista, amb l’objectiu de lluitar contra el racisme, el feixisme i la xenofòbia. Amb motiu de les darreres eleccions municipals vam engegar una campanya amb la doble finalitat de neutralitzar els discursos racistes d’alguns partits i de denunciar l’exclusió electoral d’un de cada tres veïns i veïnes. Ara que sembla que volem decidir-ho tot i que podrem canviar tot el que vulguem canviar ens sembla que per força hem de partir d’un dret tan bàsic com el sufragi universal: que pugui votar tothom.