El conflicte de Síria ha esdevingut el vesper militar més complicat de les darreres dècades.

Text: Francesc Ortega 

Les legítimes reivindicacions de la revolta inicial –conseqüència directa de l’anomenada Primavera àrab– fruit de l’afartament popular del règim autoritari, repressor i corrupte d’Al Assad, han quedat en un segon terme en benefici dels interessos geoestratègics tant de les potencies regionals (Turquia, Israel, Iran, Qatar, Aràbia Saudita…) com internacionals (Europa, EEUU, Rússia i Xina). En canvi, l’oposició suposadament democràtica encarnada per Exèrcit Lliure Siri ha quedat relegada per un complex eixam de grups armats amb interessos, fins i tot, enfrontats, entre els que destaquen la filial d’Al-Qaeda Front Al-Nusra o el malauradament conegut Estat Islàmic. Si hi ha alguna cosa que ha quedat clara en aquest conflicte és que Síria no és un Estat exclusivament àrab ni exclusivament musulmà i que el diferents grups ètnics i/o religiosos han optat per l’auto-organització per tal de defensar la seva supervivència.

kurdistan-syria-ypj-fighters-in-kobane

D’entre tota aquesta complexitat ha destacat per l’audàcia de les seves propostes el moviment revolucionari kurd: les imatges de columnes militars formades exclusivament per les dones de les YPJ (Yekîneyên Parastina Jinê, Unitats de Protecció Femenina), que han estat capaces de plantar cara i fins i tot de rebutjar les ofensives islamistes sobre Rojava (nom amb el que es coneix el Kurdistan Sirià), han donat la volta al món i han contribuït a donar a conèixer al món la situació del Kurdistan. Però ¿què hi ha darrera d’aquesta imatge que tant ens sobta de milicianes armades i que ens contrasta amb la visió de la dona relegada de l’esfera pública que tenim de l’Orient Mitjà? Kurdistan és el país sense Estat més gran del món: 392.000 km² repartits en major o menor mesura entre Turquia, Iraq, Iran i Síria. Es tracta d’un poble molt heterogeni, amb un passat mil·lenari, encaixonat secularment entre els diferents frecs imperials de la regió. La historia dels conflictes recents que han afectat els kurds és una historia farcida de repressió i massacres, des de la guerra civil a Turquia al genocidi dut a terme per Saddam Hussein a l’Iraq o la brutal repressió iraniana.

A Síria la situació no ha estat diferent: el procés d’arabització iniciada pel baasisme durant la segona meitat del segle XX va suposar una repressió cultural, social i política dels kurds, situats majoritàriament al nord de l’Estat, i la revolta contra el règim de Bachir Al-Assad es va veure com una oportunitat per l’alliberament. La virulència del conflicte de seguida va deixar uns buits de poder que les milícies kurdes van saber aprofitar per prendre el control dels seus territoris, la retirada de l’exèrcit governamentales va fer sense pràcticament enfrontaments i les principals poblacions del Kurdistan sirià van tenir l’oportunitat d’iniciar un procés d’auto-organització, que ràpidament es vaveure estroncada per la brutal ofensiva islamista sobre Rojava. Els territoris controlats per les YPG (Yekîneyên Parastina Gel, Unitats de Protecció Popular) i les YPJ han esdevingut un inusual espai de llibertat, on corren a refugiar-se fins i tot persones d’altres grups ètnics i religiosos que fugen tant de l’exèrcit governamental com fonamentalment d’Estat Islàmic. L’empoderament dels territoris kurds es basa en el reconeixement de la pluralitat ètnica, ideològica i religiosa i en una materialització d’aquesta pluralitat en l’organització dels diferents governs, fent un esforç perquè les diferents sensibilitats quedin representades amb un afegit realment revolucionari: l’exquisida paritat entre homes i dones, fins al punt que aquest procés s’hagi acabat coneixent com la “revolució de les dones”.

kurdistan

El model del confederalisme democràtic fruit de l’evolució ideològica partint del monolític marxisme-leninisme característic de les organitzacions revolucionaries del segle XX cap a postures properes al municipalisme llibertari de l’obra de l’activista anarquista nord-americà Murray Bookchin, autor que va ser “descobert” pel dirigent kurd del PKK Obdallah Ockalan durant el seu confinament a les presons turques. Aquesta nova forma d’organització pretén superar els conceptes clàssics de marxisme, de nacionalisme i fins i tot de democràcia, posant a la pràctica un model d’organització autogestionari fonamentat en els ens locals, lliurement confederats, en l’assemblearisme obert i participatiu a totes les persones implicades, en un model econòmic socialitzant que superi el capitalisme, en el respecte al medi ambient i sobretot en la total inclusió de les dones a totes les esferes de la societat: així per exemple els governs locals es dirigeixen pel conegut lideratge conjunt, és a dir, una codirecció formada per un home i una dona, i les assemblees amb poder decisori han d’estar formades per un 40% de dones, un 40% d’homes i un 20% que prioritza minories ètniques i religioses, independentment del sexe. Aquest procés inclusiu està molt lluny de ser merament simbòlic, fins al punt que les dones tenen dret a vet sobre la presencia institucional d’homes dels que se sospiti que hagin tingut algun tipus d’actitud masclista. La participació de la dona en l’esfera pública no es limita a la presència militar o executiva, sinó que s’ha multiplicat la figura, per exemple, de dones mestres o jutgesses. Tant a les escoles com a la instrucció militar s’imparteixen classes sobre feminisme i se’n fomenta el debat. La policia es forma de manera específica sobre actuacions en casos deviolència de gènere. S’han abolit molt estrictament la poligàmia, l’ablació, els dots matrimonials i d’altres activitats que violen de forma exclusiva el dret de les dones.

La inqüestionable superioritat moral d’aquest model ha estat la principal arma amb la que unes milícies precàriament equipades han estat capaces de rebutjar les brutals envestides dels islamistes. És coneguda l’heroica defensa de la ciutat Kobane, on es va defensar de forma victoriosa carrer per carrer i casa per casa. El preu, però, ha estat alt: les polítiques de terror de l’ISIS martiritzen els presoners amb brutals tortures i practiquen actes de “terra cremada” per allà on passen. L’Estat turc, per altra banda, mogut per la por que la revolució kurda s’implanti també al Kurdistan turc, ha optat per respondre militarment. Fins ara es limitava a permeabilitzar a la seva frontera, extraoficialment, la circulació de yihadistes i equipaments militars per reforçar les files islamistes, però en aquests moments ha iniciatun seguit de bombardejos contra bases kurdes, tant a territori sirià com a territori turc, que han destruït infraestructures importants i han causat nombroses baixes. Tot plegat ha fet saltar pels aires un alto el foc que feia dos anys que durava i ha despertat una onada de repressió i d’agressions per part de torbes de nacionalistes turcs cap a les persones kurdes que viuen a Turquia. Aquesta onada d’odi, que va tenir el seu punt àlgid al brutal atemptat del 10 d’octubre passat, quan dos terroristes suïcides es van immolar en una manifestació pacifista organitzada pel partit de l’esquerra pro-kurda HDP i van provocar 128 morts i desenes de ferits, no ha estat més que una estratègia de tensió del conflicte amb els kurds, una sinistra campanya electoral orquestrada pel partitdel govern, de cara a les eleccions de l’1 de novembre, on va poder obtenir la majoria absoluta necessària que li va faltar a les eleccions de cinc mesos abans per modificar la constitució.kurdistan3

Fa dies que de forma unilateral Rússia ha decidit atacar els grups opositors a Al-Assad.L’entrada directa d’aquesta potència militar genera una terrible incertesa sobre cap on evolucionarà el conflicte regional, si bé es cert que en primer terme els atacs de l’aviació de Putin han servit per alleugerit la situació kurda, ja que en primer lloc s’ha castigat durament les posicions de l’ISIS i del Front Al-Nusra i a més a més s’ha obligat a replegar l’aviació turca, país de l’OTAN, que inicialment evitarà disputar-se l’espai aeri sirià amb els avions russos.

Més enllà de les connotacions geopolítiques i macroeconòmiques del conflicte, a Rojava s’han enfrontat l’humanisme contra la barbàrie i s’ha lluitat per l’arrelament d’un model d’organització social que no només suposa un nou paradigma a l’Orient Mitjà sinó un exemple pràctic que supera en audàcia qualsevol moviment emancipatori occidental.A la cerimònia d’integració a les milícies kurdes, la promesa diu així: “Basant-me en el paradigma d’una societat democràtica, ecològica, amb llibertat ideològica, tot i les diferents religions, idiomes, nacionalitats, grups i partits, prometo guiar-me per la idea de l’autodefensa, segons la carta de les YPG i les YPJ, i em fonamento en això i davant dels herois del Kurdistan caiguts, els pobles del Kurdistan, els companys valents, prometo, prometo, prometo, prometo.” Un procés revolucionari com aquest només pot comptar amb la simpatia i el recolzament incondicional de totes les forces progressistes del món.

Per a més informació:

kurdiscat.blogspot.com.es (Pàgina d’agermanament kurdo-catalana, que detalla l’actualitat referent a la situació kurda)

Bibliografia:

Jordi Vàzquez, Kurdistan, el Poble del Sol, una història política. Ed. Tigre de Paper, 2015.

Diversos autors: La Revolució Ignorada. Feminisme, democràcia directa i pluralisme a l’Orient Mitjà. Ed. Descontrol, 2015.

Murray Bookchin. The Communalist Project. Harbinger; Communalism, 2002.