FOTO: Agnès Cabezas

FOTO: Agnès Cabezas

K-Free Style

La història de la Kady Jammeh, coneguda com a Makady, és un relat ben contemporani. De fusions,noves tecnologies i xoc generacional. Una gironina pot ser campiona de la península de Dancehall?Es pot viure d’un ball originalment jamaicà i del ghetto? Com es venç la timidesa i la negativafamiliar? Però més enllà de tot això, molt à la page, volem que llegiu la història de la Kady comexemple de passió per el ball, constància, resistència i valentia. Després d’aprendre a ballar mirantvídeos al YouTube, amb la seva primera actuació ja es va coronar Queen de l’estat espanyol d’aquestestil de ball. Si de totes les arts segurament la dansa és la que es troba més avall de l’Olimp cultural,ja no diem aquests estils menys coneguts i que sovint són catalogats ràpidament com “noies moventel cul”. Veient a la Makady en acció us adonareu de la potència i la preparació física que esnecessiten i per què no interpretar-ho com una demostració de la força de la dona celebrant el seucos? Sí, molt sensualment, però on hi cap qualsevol patró estètic i, segons la Kady ens explica, notant per agradar als altres, sinó per sentir-se estimada per una mateixa.

Text: Agnès Cabezas

FOTO: K-Free

FOTO: K-Free

-D’on ve la teva afició pel Dancehall?
-Des de petita que sempre m’ha agradat ballar; a l’escola ja teníem un grup de ball amb els amics. M’agradava molt però, a mesura que anava creixent, cada vegada em tornava més tímida. Era una persona molt reservada, no em relacionava amb gaire gent i em feia vergonya dir que m’agradava ballar. A casa, però, tenia la influència de la meva germana gran, la Maria, que tot i que ella no s’hi ha dedicat, se li donava bé ballar. També el meu germà, en Musti, era molt conegut a tot arreu perquè va ser dels primers a ballar breakdance a Girona. Així que vaig començar a imitar la meva germana però d’amagades, quan no hi havia ningú a casa, i vaig anar investigant sobre els ritmes que m’agradaven mirant vídeos al YouTube i llegint sobre el tema.

-Quan fas el pas de mostrar el teu talent?
-Investigant sobre el tema, a través del Facebook, vaig veure que a Espanya també es feia Dancehall. Vaig trobar alguns grups de gent de Barcelona i m’hi vaig posar en contacte. Això ja va ser un primer pas. També, amb els meus amics, començàvem a sortir a festes d’aquest estil on es podia ballar. Però el moment definitiu va ser fa cinc anys, quan en vaig fer 19. Els meus amics van veure que hi havia una competició a Barcelona, però el meu repte era treure’m la por perquè tenia pànic escènic.

-Ostres, i com ho vas fer?
-Aconsellada pels meus dos referents en aquest estil, la Raquel Koroma del País Basc i la Jazz de Barcelona, vaig fer un vídeo, i quan el van veure em van animar a participar. Jo no acabava d’estar-ne convençuda i només tenia dues setmanes per preparar-m’ho… Els meus amics van decidir reunir-se perquè els fes a ells l’actuació, per veure si així em treia la por. Em tremolava la cara dels nervis! Així que em vaig comprar una màscara i vaig anar a la competició amb ella. Però ballant a l’escenari vaig començar a sentir que al públic li agradava, la gent cridava i m’animava i, al final, quan em vaig treure la màscara, va ser com si m’hagués tret la vergonya. Des d’aleshores vaig perdre la por a l’escenari i, a més a més, em va anar tan bé que vaig guanyar la competició! Després d’això, clarament vaig veure que m’hi volia dedicar.-Dedicar-se al ball no és fàcil.

-Combines actuacions amb classes?
-Sí, a partir de guanyar la competició vaig començar a donar classes i també a rebre’n. Durant tota latrajectòria d’aquests últims cinc anys he après molt, he seguit llegint sobre el tema i investigant, també he estat a festivals especialitzats en aquests ritmes, etc. Ara estic molt posada en els ritmes afrobeats, que vaig començar a practicar amb la Raquel. Amb ella vam fer el tour Afrodelicious, de dancehall i afrobeat. M’agrada molt el Dancehall però em sento més identificada amb els ritmes africans. Jo no sóc jamaicana però sí que tinc arrels africanes, de Gàmbia, i he crescut veient a la meva mare ballant a les festes, escoltant els ritmes, i per mi és una mica com tornar a la infància.

FOTO: K-Free

FOTO: K-Free

-Has viscut de petita a Salt i ara vius a Sant Narcís, però pel que tu fas, t’has plantejat marxara un altre país?
-Sí, aquí a Girona costa moltíssim que la gent s’animi amb el Dancehall o l’Afrobeat.Aquí tira moltun estil més comercial o també els ritmes llatins, fer coses diferents és complicat. Tot i que faig moltes classes gratuïtes, costa que la gent s’animi. Per això sí que m’he plantejat moltes vegades marxar a Anglaterra. Els meus pares ara viuen allà, però la meva família és musulmana i el tema delball no està ben vist. Ja vaig tenir una lluita molt gran amb la família quan vaig començar i sé que sivaig allà a viure amb ells no tindré la llibertat que tinc aquí. De tota manera, tard o d’hora m’agradaria anar-hi ni que fos una temporada per fer classes. Pel que fa a l’afrobeat i els ritmes que jo faig, allà hi ha els millors ballarins.

-Pel que expliques, no ha sigut fàcil dedicar-te al ball. Com s’ho va prendre la teva família?
-De més petita, quan tampoc no sabia que realment m’hi volia dedicar -veia els videoclips a la tele oels programes tipus Fama i em semblava que allò ja era ser ballarí-, vaig plantejar a casa presentar-me a un concurs d’aquests i el meu pare s’hi va negar en rotund. Em va desanimar molt, però tampocvaig deixar de ballar perquè és el que m’agrada fer. Si sortia a festes els havia de dir que em quedava a casa del meu germà i anar-hi d’amagat. Així fins que em vaig presentar a la competició. Jo ja estava contenta d’haver tingut l’experiència, però el problema va ser que vaig guanyar! De seguida em van començar a trucar per fer actuacions i la situació es va tornar insostenible. No podiaestar mentint cada cap de setmana i tampoc va amb la meva manera de ser. Per això vaig decidir ser sincera. S’ho van prendre molt malament i cada vegada que marxava a fer un bolo teníem discussió. Per això, al final, vaig decidir marxar de casa. La veritat és que per a mi és molt difícil d’entendre que una cosa que a mi em fa feliç, i se suposa que això fa estar contents als pares, es torni un impediment a causa de la religió. Però és clar, també entenc que és la cultura que ells tenen, si de petit t’han dit sempre que ballar és dolent…

-És una situació complicada. Tota la teva família són creients? Tu ho ets?
-De més joves eren més lliures, però amb el temps s’han anat posant més en la religió i els imams tenen molt poder segons què diuen. Potser perquè aquí la comunitat s’ha fet més gran, cada vegada hi ha més influència, i també perquè són d’una generació que es deixen portar molt pel què diran elsaltres. Jo sóc creient però no d’algú que està imposant la seva manera de veure les coses. No entenc que fins als 14 anys puguis portar pantalons curts però que amb 17 ja no. No té cap lògica. La religió canvia d’un dia per l’altre? No hi estic d’acord. I jo sóc d’una manera que quan una cosa no la trobo bé, no la trobo bé, amb això sóc molt tossuda. Tinc relació amb els meus pares però no puc parlar amb ells de la meva feina i dir-los que m’han fet una entrevista o que he anat a tal festival, i això ho trobo a faltar. Ells ho veuen com un acte de rebel·lia o es pensen que vull ser famosa i que lagent m’idolatri i no és això. Simplement és el que m’agrada fer i vull ser una persona normal com qualsevol altra.

FOTO: K-Free

FOTO: K-Free

-També per ser dona?
-Sí, i tant. A mi m’havien arribat a dir que jo no podia ballar perquè era dona però els meus germans sí perquè eren homes. I això sí que no, fins aquí podíem arribar. Per damunt de tot, igualtat. Ja ho séque alguns amics de la família, del barri, em miren com si fos una mala influència per no seguir la religió, però no és això, és que no m’identifico amb aquests patrons.

-Ets una dona valenta. Explica’ns el teu projecte K-Free
-K-free és el nom que li he donat a tot el que faig, la meva essència, el meu currículum. El que a mi m’han ensenyat, les experiències que he tingut en el ball i les que he compartit amb altres ballarins. ‘K’ ve del meu nom, que és Kady, però em diuen Makady des de petita perquè em deia com la meva àvia i la meva mare em deia Ma, que és mama. I ‘Free’ perquè a mi m’agrada sobretot l’estil lliure, elque se’n diu ‘freestyle’. I també perquè si repeteixes diverses vegades la paraula K-free-K-free-K-free, surt la paraula Àfrica. La idea va sortir una tarda fent un joc de paraules amb amics i crec que identifica molt bé la meva essència.

-Algú que no en tingui ni idea es pot apuntar a una classe?
-I tant! He tingut des d’una alumna que ballava amb bolquers fins a una dona de 70 anys. I les dues super contentes! És possible compartir-ho amb tothom. És igual si tens coneixement o no, jo m’adapto al nivell que hi hagi. Hi ha molta gent que no s’hi volen dedicar, simplement volen ballar una estona, així que per què no mirar de fer diferents nivells, explicar-ho d’una manera fàcil i que sigui apte per a tots els públics? La primera classe ha de ser com un repte, potser no aprendràs tres coreografies però si aprens ni que sigui un parell de passos, ja has après alguna cosa! A més, semprefem jocs de coordinació de grup perquè la gent es deixi anar i perdi la vergonya, perquè no els passi com em passava a mi! I s’ho passen molt bé.

-Amb K-Free acabes de finalitzar un tour per diferents ciutats. Com ha anat?
-Vam començar a finals de setembre i hem acabat a finals de novembre. Principalment es tracta de fer classes per diferents ciutats d’Espanya, tant de Dancehall com de ritmes africans. He estat a Madrid, Barcelona, Granada, València, Tarragona, Tenerife i Saragossa. La gent em coneix molt pel Dancehall, perquè he estat dos cops campiona d’Espanya d’aquest estil, però ara també estic donant a conèixer més la part de ritmes africans amb els que em sento molt còmode. Que, de fet, alguns moviments del Dancehall també tenen molt de ritmes africans. Però el Dancehall té tota una cultura darrera, molt àmplia, que has de conèixer i molta gent no sap i per això alguns només veuen a ‘una noia movent el cul’.

-Explica’ns una mica de la cultura Dancehall i els diferents estils de ball que hi ha
-Per una banda hi ha el Dancehall Queen, que es relaciona amb la sexualitat femenina, té moltes acrobàcies, moviments exagerats, etc. La gent pot pensar que moure el cul és molt fàcil però no és així, has d’entrenar molt. Per arribar a fer tot això has de tenir un bon fons físic i practicar moltíssim. L’estil Queen també té una cosa molt interessant i és que no hi ha un prototip de dona, tant li fa que siguis gran, petita, prima o grassa, allò important és l’actitud que hi posis. També treballa molt la seguretat de la dona, hi ha molts moviments sensuals però que busquen el contacte propi, apreciar el teu cos, estimar-te a tu mateixa, voler-te com ets. És sobretot una manera de mostrar la força de la dona perquè a les dones sempre se les infravalora.

FOTO: K-Free

FOTO: K-Free

-És un punt de vista molt interessant…
-Per altra banda, hi ha l’estil ‘step’, aquí s’inclouen homes i dones, tot i que la majoria de passos els creen homes o grups de ball. Hi ha una connexió molt forta entre el ballarí i el cantant. De fet, els passos més significatius són els que tenen les seves pròpies cançons. El Dancehall ve del soundsystem, de les festes que es feien al ghetto de Jamaica. Per això no és només un estil de ball, és tota una cultura on molts passos són creats a partir de les vivències que tenen en el ghetto, on no hi ha una vida fàcil i es desfoguen a través del ball i de la música. Ho viuen com la seva salvació. Per desgràcia no he estat a Jamaica, sí que he estat a Àfrica, a Gambia, però fa deu anys.

-I com va ser l’experiència?
-Ho vaig passar bé i malament alhora, és difícil d’explicar. He estat dues vegades a Gàmbia, una quan tenia cinc anys, que no recordo pràcticament gens, i l’altra amb catorze. Al principi hi anava amb una mica de por, la veritat, és un altre país, molt diferent que aquí, però per altra banda vaig sentir que allà la gent és més lliure. Vaig trobar que no es jutja tant la gent per l’aparença, per exemple. Tot i que de seguida detectaven que jo no era d’allà! Una altra cosa que també em va sobtar és que, tot i que la societat en general és més pobre, a qualsevol casa que vas t’ofereixen el poc que tenen, menjar i beure, siguis o no de la família, això no passa aquí. Em va agradar molt el tracte que van tenir amb mi.

-Com veus el futur a Salt-Girona del dancehall i l’afrobeat?
-El meu pare va ser dels primers negres que va arribar aquí a Catalunya. I en canvi ara hi ha molta cultura africana. Aquí a Girona costa més, però a Barcelona, per exemple, ja s’estan fent algunes fusions amb ritmes afros. A França, per exemple, és molt més comú aquest tipus de ritmes, també per la influència de Costa d’Ivori i per la presència del Coupé-Décalé; també a Londres hi ha segurament els millors ballarins de l’escena. Cada cop és més habitual barrejar Dancehall amb ritmes afros. També, avui dia, amb Internet, qualsevol pot endinsar-se en diferents estils de música que li interessin. I aquí hem d’aprofitar la diversitat d’influències de diverses cultures que tenim. En lloc de veure a l’altre com l’enemic, cal treballar en equip, i ho dic tant per la gent que ha nascut aquí com pels que vénen d’altres llocs.

-Tu has sentit en algun moment racisme?
-La veritat és que de petita no. Almenys jo no tenia consciència que hi hagués racisme contra mi. Ara, pel fet que hi ha tanta diversitat, també amb tot el tema del terrorisme, crec que la gent comença a tenir por i s’ha incrementat aquest racisme. Sí que n’hi ha, ho he viscut en alguna ocasió, una vegada en un autobús en què em vaig equivocar a l’hora de picar el timbre per la parada una dona em va contestar de mala manera, em va dir que ‘només veníem aquí a molestar’ o una cosa així. Normalment no responc a aquestes coses perquè no m’agrada discutir, però em va fer molta ràbia. Per això li vaig dir que abans de dir res preguntés, perquè jo era nascuda aquí i que aquest comentari era racista. I això sí que la va posar feta una fera i no parava de dir bestieses! En fi, per sort, no és habitual.

-Però tu ets saltenca! Bé, ara de Sant Narcís…
-La veritat, el problema que tinc és que no em sento ni d’aquí ni d’allà, a vegades penso que no tinc el meu lloc… Sé que a Girona la gent em mira pel carrer i pensa que no sóc d’aquí. Em passa sovint, quan em toca pagar a la cua del super em canvien l’idioma de català a castellà o coses així. Però per altra banda, quan vaig a Gàmbia, em veuen d’una hora lluny que no sóc d’allà. Però vaja, et diré una cosa que vaig llegir en l’article “Negra d’aquí”, de Desirée Bela-Lobedde Boleche i que comparteixo totalment: No vull que deixin de preguntar-me d’on sóc, vull que deixin de negar-me que sóc d’on sóc. I al final, com en el ball, el que hem de fer és treballar en equip, com a persones que som tots.