A la “Comicrós” ja no retruny el soroll dels telers ni el “tut” ressona pels carrers del poble. Els anys han passat, Salt ha crescut i el paisatge urbà ha seguit canviant, però continuen existint semblances entre aquelles veïnes treballadores i les d’avui… totes elles unes lluitadores invisibles.

Text: Júlia Olcina i Päivi Garriga
Fotos: Fons d’imatges de l’Arxiu Municipal de Salt

patrimoni-textil01 (2)

Al començament del s. XIX el poble de Salt encara era un petit indret rural, reduït a la zona que avui en dia coneixem com a Barri Vell. Mig segle més tard, però, la realitat d’aquesta petita vila havia canviat radicalment. Amb l’impuls de la industrialització, hi van proliferar un conjunt d’empreses tèxtils que es van instal•lar tot seguint el curs del rec Monar. Així, a finals de segle el poble s’havia transformat profundament: el seu mapa urbà, el nombre d’habitants, les relacions econòmiques i socials… res no tornaria a ser igual.

Atrets per les oportunitats de feina a la fàbrica, va arribar a Salt un gran contingent de treballadors, la majoria dones. Aquest article sorgeix de la necessitat de recuperar la memòria d’aquestes dones, que van viure i van treballar durant cent cinquanta anys al Veïnat de Salt. Ens hem centrat en el cas de la Coma Cros, una de les fàbriques més emblemàtiques del poble, i hem volgut recollir el testimoni de les obreres, els seus treballs i el seu dia a dia, les seves vides tants cops oblidades i silenciades pels relats oficials.

La mà d’obra femenina, peça clau de la industrialització

La presència de les dones al món laboral resulta difícil de comptabilitzar perquè sovint els censos oficials no les registraven o bé perquè moltes es dedicaven a feines que formaven part de l’economia submergida, treballs a domicili que no recollien les estadístiques. Ara bé, la idea que les dones no s’incorporaren al mercat laboral fins a partir del 1970 és un mite, ja que diferents testimonis i fonts mostren que la presència de mà d’obra femenina a la indústria és inqüestionable des de final del segle XIX. Amb l’entrada de noves màquines al sector tèxtil, les selfactines, es produeix l’entrada massiva de les dones a la fàbrica, ja que es buscava una mà d’obra més acurada i amb els dits més menuts, que s’adeqüés millor a la nova maquinària. Per aquest motiu, les dones i els nens van passar a portar el pes productiu del tèxtil, cosa que s’observa clarament en el cas de la Coma Cros, on les dades del 1950 anoten un 81,3% de dones del total de 589 treballadors.

patrimoni-textil04

Ara bé, malgrat que les dones han estat el motor de les indústries tèxtils, la seua situació al món laboral sempre ha estat difícil, marcada per la discriminació. De fet, ja des del s. XIX, la nova societat industrial va establir uns clars models de feminitat i de masculinitat que van marcar la desigualtat entre sexes, van instaurar una estricta divisió sexual del treball i unes funcions socials diferenciades per a homes i dones. D’una banda, l’arquetip masculí era el d’un home públic, ciutadà treballador, cap de família i únic suport econòmic del nucli familiar. Per contra, l’arquetip femení era el de la “perfecta casada” o “àngel de la llar”, que evocava una dona predestinada per la naturalesa i la religió a la maternitat i a la dedicació exclusiva a la família, relegada a l’espai domèstic i considerada un ésser inferior, dependent i sotmesa a la tutela masculina. Aquests arquetips de gènere van crear un llegat d’estereotips i creences que han condicionat la situació de les dones en el món laboral i que n’han dificultat un tracte igualitari. No obstant això, i malgrat la profunda oposició cap a l’exercici del seu dret al treball assalariat, les obreres han estat un engranatge decisiu en les indústries, en la modernització econòmica de Catalunya i en el manteniment del benestar obrer.

El treball i les condicions de vida

Les condicions de treball de les obreres eren molt dures. Una extreballadora de la Coma Cros ens explica l’impacte que li van causar els seus primers dies a la fàbrica: “L’entrada va ser molt dolenta, vaig notar molta escalfor, una calor rara, com si fos un núvol de boira. A la sala dels telers el soroll era molt fort, el sentia fins i tot en arribar a casa, i per comunicar-nos entre les treballadores enraonàvem amb signes”. A més, les feines requerien un gran esforç físic: “Era feina de mules, agafàvem peces de 100 o 150 m de roba enrotllada per posar-les a la màquina, per això estic tan fotuda dels braços i de l’esquena”.

patrimoni-textil08patrimoni-textil06

 

 

 

 

 

 

A principis del s. XX, el treball infantil estava a l’ordre del dia. Trobem testimonis que parlen de nens de sis i set anys que feien jornades laborals tan llargues que no els quedava temps per anar a escola, sobretot en el cas de les nenes. Una extreballadora de la Coma Cros ens explica que es va incorporar al treball als 14 anys: “Érem criatures, jugàvem i saltàvem i els encarregats ens renyien constantment”.

Fins al 1920, la jornada laboral era de 65 hores setmanals, és a dir, entre dotze i catorze hores diàries. Gràcies a les mobilitzacions dels treballadors, en les quals les obreres van mostrar un gran protagonisme, es va aconseguir que es reduís a 8 hores, amb descans els diumenges i 5 hores de treball els dissabtes. En sortir de la fàbrica, els obrers podien dedicar el temps a la sociabilitat del cafè, del sindicat o de l’associacionisme, cosa que els permetia certa participació en la vida pública. Tanmateix, pel que fa a les dones, la jornada laboral s’allargava fora de la fàbrica, ja que les tasques domèstiques i la cura de nens i grans es consideraven una obligació exclusivament seva i, sovint, hi afegien un tercer torn de feines a domicili. Així, la sensació era de tenir una jornada laboral sense límits, traient hores a la son i al descans, i sense temps lliure per desenvolupar cap mena d’interessos personals. La supervivència familiar de les classes populars no hagués estat possible sense la contribució invisible de les àvies a les tasques domèstiques; la seua aportació fou decisiva perquè les mares poguessin mantenir aquests frenètics ritmes de treball assalariat.

Aquesta distribució dels temps i dels treballs en funció de sexe és la base sobre la qual s’ha sustentat el sistema capitalista. Segons Sílvia Federici, escriptora i professora italiana, el problema és que “el treball domèstic va ser transformat en un atribut natural de la dona en comptes de ser reconegut com a treball perquè estava destinat a no ser remunerat. El sistema ens havia de convèncer que és natural, inevitable i inclús una activitat que et fa sentir plena, per així fer-nos acceptar el treball sense tenir un salari”.

Les dones en la lluita obrera

patrimoni-textil07Les dones van formar part activa de les lluites laborals i protestes socials i van impulsar la creació d’espais i associacions obreres femenines. La major part de les reivindicacions van girar al voltant d’augments salarials, qüestions de disciplina, acomiadaments, horaris de feina, les relacions amb els comandaments, el rebuig a l’assetjament sexual o l’atenció a la maternitat. A més, les dones van compaginar les lluites laborals amb la defensa de les condicions de vida de la comunitat obrera, i en nombroses ocasions van envair els carrers per fer front a l’escassetat d’aliments i l’augment dels preus dels articles bàsics.

En el cas de Salt, el moviment obrer tenia fama d’insurrecte. A la Coma Cros es van dur a terme diverses vagues -1870, 1900, 1919, 1922, 1924- que es van aguditzar el 1932 i van persistir durant la II República. Pel que fa a les mobilitzacions específicament femenines, la manca de dades concretes ens ha deixat l’únic testimoni de la vaga convocada per les ajudants de teixidores el desembre de 1932, que es va allargar fins al gener del 1933.

Tot i que des de principis del s. XX les organitzacions obreres van fer declaracions sobre la igualtat entre sexes i van reconèixer el dret de les dones a la independència econòmica, en la pràctica, l’accés de les dones al treball assalariat va ser focus constant de conflictes i contradiccions dins el moviment obrer. S’al•legava que la mà d’obra femenina era competència deslleial, pel fet de ser una mà d’obra més barata, i sovint es va justificar l’exclusió femenina del món laboral per considerar que el treball de les dones era una amenaça per al model de família patriarcal.

L’obrerisme, cec davant l’evident presència laboral de les obreres i de la magnitud de la seua aportació a l’economia familiar, a la pràctica no va promoure un repartiment de les feines de casa, no va qüestionar la figura de dona domèstica ni tampoc va vindicar la treballadora assalariada. Caldria esperar l’impacte del moviment feminista de la Transició democràtica, que va fer esquerdar els vells prejudicis i va obrir un debat que desafiava l’exclusiva responsabilitat de les dones a l’espai domèstic, reclamant la necessitat de conciliar la vida familiar i laboral.

La jerarquització del treball segons sexes

Pel que fa a l’organització del treball a la fàbrica, hi havia una estricta divisió sexual de les tasques, segons la qual les dones no assumien càrrecs de responsabilitat ni funcions tècniques, sinó que seguint una forta jerarquització de gènere, majoritàriament assumien les categories d’obreres. Així doncs, malgrat eren clara majoria a la fàbrica, no hi havia ni una sola dona als llocs de comandament. Una extreballadora ens explica: “L’encarregat ens cridava i ens parlava molt malament, com si fóssim gossos. Ens amenaçava amb sancionar-nos si ens veia parlar entre nosaltres. Un dia va venir i ens volia explicar un acudit, enmig del soroll de les màquines, i li vaig dir ‘què he de fer ara, riure? quan no puc anar ni a buscar un cafè?’ Ens renyava per res i després ens venia a fer broma i li havíem de fer cas”.

patrimoni-textil03Les diferents categories professionals que hi havia a la fàbrica es corresponien amb distints salaris, sempre en benefici dels treballadors, ja que estava ben arrelada la creença que els homes, com a caps de família, havien de percebre el sou més alt del nucli familiar. Així, els càrrecs de majordom i contramestre de la secció de filats i de teixits, sempre desenvolupats per homes, rebien els salaris més elevats entre els oficis, i suposaven gairebé el doble del que cobraven les operàries més ben remunerades, les teixidores de les màquines automàtiques. De fet, els sous dels oficis masculins eren més alts inclús quan realitzaven tasques d’una qualificació inferior.

Segons el testimoni d’una extreballadora de la Coma Cros, aquests privilegis de què gaudien els homes es justificaven amb la creença que ells treballaven més que les dones, cosa que, segons ella, no només era falsa, sinó que eren elles les més esforçades. Com ens explica, a més dels privilegis salarials i d’autoritat dins la fàbrica, els treballadors gaudien de l’accés a la sala menjador: “Nosaltres havíem de menjar a peu dret, i només hi podíem entrar a buscar el cafè. Si ensopegaves que hi havia homes, ens feien comentaris, i si venia l’encarregat, ja podies córrer. En canvi ells podien estar-hi fins a 20 minuts”.

Dones casades i mares treballadores

Seguint el model de dona domèstica, el discurs oficial fins a finals del s. XX va ser el de l’abandó dels llocs de treball en el moment de contraure matrimoni. Amb tot, la Coma Cros, igual que la resta d’empreses del ram tèxtil, va apostar per retenir la mà d’obra femenina als llocs de treball, per aprofitar els coneixements adquirits per les obreres amb experiència. Així, per impedir que el casament o la maternitat no suposés l’abandó de les obreres de la vida laboral a la fàbrica, l’empresa va prendre una sèrie de mesures que facilitaren una permanent trajectòria laboral de les treballadores.

Com que legalment les dones estaven en situació de dependència -primer subjectes a la tutela del pare i, un cop casades, a la del marit-, per desenvolupar un treball retribuït necessitaven el consentiment marital. Ara bé, la Coma Cros no va posar gaires exigències i va considerar que el consentiment del marit hi era si aquest no manifestava la seua oposició de manera expressa.

Pel que fa a les treballadores mares, des del 1920 hi havia una tradició de mutualitats, germandats i convenis entre associacions patronals i obreres dedicades al subsidi maternal a Catalunya. Però no és fins a mitjan dels anys trenta, amb les reformes republicanes, que l’estat començà a prestar un servei d’atenció eficient a les mares treballadores, amb una assegurança que en principi es pagava entre obreres i patronal, però que, durant la Guerra Civil, va passar íntegrament a ser sufragada pels patrons. Malgrat que el règim franquista va suprimir aquest servei públic, el reglament de la Coma Cros va establir que les embarassades podien renunciar al treball sis setmanes abans del part i l’empresa estava obligada a reservar-los la plaça fins a sis setmanes després d’haver nascut el nadó. A les dones que s’incorporaven a la feina, se’ls permetia una hora de descans durant la jornada, dividida en dos períodes de mitja hora, per poder alletar els seus fills. També va resultar una mesura important el servei de guarderia infantil, que es va posar en funcionament per a les treballadores de la fàbrica el 1954, amb capacitat per atendre 54 infants i que comptava amb servei mèdic i d’infermeria.

patrimoni-textil02

 

 

 


TERESA PONS, PRIMERA REGIDORA DE LES COMARQUES GIRONINES.

patrimoni-teresaponsTeresa Pons Tomàs va néixer el 1911 i després d’anar a l’escola pública de Salt va començar a treballar a la fàbrica Coma Cros amb catorze anys d’edat. La tercera dels quatre germans de Can Clarà era coneguda per ser una noia activa i molt interessada en les qüestions socials que afectaven el poble. De ben jove va entrar a formar part de les Joventuts Llibertàries i del grup de teatre Arte y Amor del Centre Cultural la Floreal.

La Teresa va esdevenir regidora quan el 19 de juliol de 1936 la CNT, conjuntament amb el Centre Republicà d’Esquerres, van formar Govern a l’Ajuntament de Salt, en aquell moment anomenat Consell Municipal. Aquest fet va convertir a la Teresa Pons en la primera regidora de les comarques gironines, cosa que ens fa pensar que la Teresa devia ser una dona molt valenta. Tot i donar-se en un context de revolució social, segurament la seva posició va suscitar recels de tot tipus, ja que les dones ho tenien molt difícil per ocupar càrrecs públics i polítics de primera línia.

Va exercir com a regidora fins el mes de desembre del mateix any, moment en que va deixar la política per poder exercir de “mare” dels dos fills del seu company Salvador Piñol, líder sindical de la CNT, que era vidu. Tot i això Pons va seguir activa en la vida cultural i política de Salt.

Tot just acabada la guerra es van haver d’exiliar a França, on van sobreviure a tota mena de misèries. Es van retrobar amb Piñol gràcies a la Creu Roja el 1940 i van poder viure junts fins que ell va morir el 1947 de malaltia. Teresa va haver de tirar endavant sola amb quatre criatures.

Si teniu ganes de fer-li un homenatge particular podeu passejar-vos pel carrer que porta el seu nom, al barri del Veïnat, el mateix on va néixer. Es tracta d’un dels únics carrers de Salt que porta el nom d’una dona!