Joubair Makhfaoui, una cursa d’obstacles

Salt es vincula sovint amb el teatre i la cultura però també hi trobem alguns noms destacats de l’esport. Entrevistem en Joubair Makhfaoui, atleta que, juntament amb el seu germà Jabir, es troba dins les millors marques a nivell europeu. Segons la Viquipèdia, “el mot atletisme prové de la paraula grega athlon, que significa lluita, competència, combat o similars”. Qualsevol disciplina esportiva requereix cert talent però també esforços, constància i força de voluntat, però, si a més hi sumem el fet d’haver de cuidar-se de la família i les complicacions legals i burocràtiques d’haver nascut en un altre país, tenim una cursa d’obstacles només apta per a persones valentes i amb gran esperit de sacrifici.

Text: Agnès Cabezas

-Actualment vius a París?
-Sí, des de fa cap a dos anys. Al meu germà i a mi ens va fitxar un club d’atletisme, un dels més bons de França, Antony Atletisme. La meva mare i els altres germans viuen a Vila-real, a Castelló, i el meu pare ha estat vivint al Marroc fins a aquest desembre que ja s’instal·la amb la resta de la família aquí.

-Tu vas començar corrent aquí i em deies que encara tens el mateix entrenador?
-Sí, és de Palamós. Prefereixo entrenar amb el meu entrenador de sempre. Quan vam firmar amb el club vam acordar-ho així, que seguiria entrenant amb al meu entrenador, que és qui m’ha portat fins aquí. Ell ve de tant en tant a París i també tenim contacte per email. M’envia una disciplina i, si no la seguís, m’estaria enganyant a mi mateix, perquè després les competicions no em sortirien bé.

-Amb 20 anys viure fora de casa i seguir aquesta disciplina no deu ser fàcil
-Hi estic acostumat, és la meva feina. Des de petit que ja guanyava força diners amb l’atletisme, tot per ajudar a casa. Això et fa madurar. Estudiava i treballava. Tinc un diploma de fisioterapeuta també, però ara estic més centrat en l’atletisme.

-A quina edat vas venir a viure a Salt?
-Quan tenia 9 anys. Vam venir amb la meva família a viure aquí, vaig estudiar a l’escola de la Farga, després al SES de Salt, que ara es diu Salvador Sunyer, però vaig acabar l’ESO a Banyoles. Tenia professors que em convidaven a casa seva i tinc molt bons records. El meu germà també va anar a la Farga però ell després al Vallvera. Ens van voler fer anar a instituts separats perquè, al ser bessons, suposo que no volien que féssim trampes!

-És curiós que tots dos us hàgiu interessat per l’atletisme i, a més, que se us doni tan bé. Com vau començar amb aquest esport?
-Jo vaig començar jugant a futbol, m’agradava l’atletisme però sobretot veure’l a la televisió, ho seguia com a hobby. Vam arribar a fer les proves per entrar a l’Espanyol, tant jo com el meu germà. Estàvem jugant aquí al Salt i ens van cridar per fer aquestes proves però després em van fer triar entre l’atletisme o el futbol perquè el futbol requereix que tinguis musculatura forta a les cames i l’atletisme no tant. Llavors ho vam consultar amb el nostre pare. Teníem l’opció d’entrar al planter de l’Espanyol o bé seguir en l’atletisme ja que el GEiEG ens havia becat.

-I què va dir el teu pare?
-Ell veia que en el món del futbol hi ha molta més competència i que, a més, tampoc hi ha massa futbolistes marroquins que s’hi dediquin. També és un món més de rics: a fora l’Espanyol tot eren cotxes de luxe que venien a buscar els nens que hi entrenaven. Allà les famílies paguen diners perquè els nens entrenin. Jo veia que l’equip amb el que jugava a Salt era molt millor que molts dels que entrenaven a l’Espanyol.

-De debò?
-Sí! El meu equip d’aquí a Salt era un equip impressionant, de veritat. Però en el moment en què ens deien que havíem de pagar alguna cosa tothom marxava a un altre equip més petit, on no hagués de pagar. Vam jugar contra un molt bon equip de França i el vam guanyar 5 a 0, també contra un dels millors de Barcelona. Ho fèiem molt bé! Però el meu pare ens va dir que l’atletisme és el nostre esport nacional, i això que el meu pare és fanàtic del futbol, però no sé per què en aquell moment va considerar que era millor opció l’atletisme.

-I tu hi vas estar d’acord?
-Sí, sí que ho estava. Tot i que quan vaig trucar a l’Espanyol per dir-los que no, no s’ho acabaven de creure. També perquè l’atletisme és individual, així que la responsabilitat és teva. En el futbol, quan perdia, plorava de la ràbia i m’emprenyava, no m’agrada perdre.

-Quan comences a córrer llavors?
-Tenia 16 o 17 anys, van fer una cursa aquí a Salt i el meu pare va dir “va, sortiu a córrer a veure com ho feu”. Jo m’havia vestit per anar a entrenar futbol però vam participar i va anar bé. A part, la nostra professora veia que se’ns donava bé, que sempre guanyàvem les curses de l’escola i ens va apuntar al campionat gironí de Cros, érem infantils encara. Jo havia esmorzat llet i, esclar, em va agafar flato, no em va anar massa bé. Però el meu germà, que no havia esmorzat res, va quedar primer. Aleshores el van becar al GEIEG i jo el vaig anar a veure un dia. L’entrenadora em va dir “baixa, si ell corre, tu també”. I en uns mesos ell es va lesionar i després vaig començar a guanyar a tot arreu. Tinc molt bon record i li dec molt a ella, la Maria Simó, que sempre ens animava i ens deia “passi el que passi, no ho deixeu”.

-Heu estat als mateixos equips, fent el mateix procés, sempre heu estat tots dos junts?
-Sí, perquè sempre que ens han vingut a fer una oferta ens l’han fet a tots dos. Tot i que no fem la mateixa prova. El meu germà fa 1.500 llisos i jo faig 3.000 obstacles. Bé, també he fet 10 km en ruta però no és la meva especialitat, és un altre tipus de preparació, tot i que no em va anar tan malament, la vaig fer en 30 minuts.

-Deus tenir una relació molt especial amb el teu germà?
-Sí, esclar, tota la vida junts i entrenem junts, ara bé, un cop dins la competició jo no el conec a ell, ni ell a mi. Ara, si anem guanyant els dos i anem davant tampoc fem un esprint final per guanyar a l’altre i a vegades hem entrat tots dos junts a la meta. Igualment, les copes aniran a parar a casa, a la mateixa habitació! O si ell necessita més punts, doncs que guanyi ell, o, si sóc jo qui els necessita doncs, guanyo jo. Ens donem de les mans i un empenta a l’altre i ja està.

-A la vostra família hi ha més persones que hagin tingut aquesta facilitat per l’esport?
-El meu pare sempre ha estat molt aficionat al futbol i la meva germana gran ens guanyava a tots! Però ella s’ha centrat en els estudis, tot i que tant ella com l’altra meva germana juguen a futbol també. Una a França i l’altra a Vila-real està buscant un club on jugar. I el meu germà petit també està a punt de fer les proves per entrar a jugar a futbol a l’equip de la ciutat.

-No sé gaire res d’atletisme, però en quin punt us trobeu en quant a marques?
-Nosaltres vam començar a competir a nivell de Catalunya, quan vam assolir les millors marques d’aquí vam començar a entrenar per tenir les mínimes que es fan a nivell espanyol. Entrenant he arribat a tenir la millor marca d’Europa i la cinquena marca millor del món. Ara, al tenir gairebé sempre les mínimes mundials de les categories cadet, juvenil i junior, em van passar a categoria promesa, que són tres anys, tot i que ja comptes com a sènior. Ara estic al primer any però segurament l’any vinent ja entrenarem per arribar a alguna mínima mundial absoluta.

-Actualment per què us esteu preparant?
-Des de l’estiu que ens preparem per les proves d’hivern amb competicions a França però amb atletes que fan mínimes internacionals. El nostre problema és que, al no tenir la nacionalitat, no podem participar a campionats del món o campionats europeus. Si tinguéssim nacionalitat espanyola o francesa, estaríem competint a nivell europeu o mundial.

-Però havent passat tota la vida aquí?
-Sí, ma mare va trigar força temps a aprendre la llengua i va tardar molt a tenir els seus papers, de manera que els nostres també els vam tenir tard i, a més, després ens han caducat i és difícil renovar-los perquè ens demanen un contracte de treball. I esclar, jo no puc estudiar i entrenar i treballar al mateix temps, és complicat.

-I això no es pot resoldre des del mateix club per al qual estàs competint?
-Aquí a Espanya cap club m’ha ajudat en res. He quedat sis vegades campió de Catalunya, quatre vegades campió d’Espanya i res de res. Si no tens els papers en vigor no pots estar federat. M’ha tocat bastant que no hi hagi hagut cap manera de renovar-los. Sovint tens la sensació que estàs entrenant per res… I és una feina que vol una constància, has d’entrenar bé, menjar i hidratar-te bé, fer massatges almenys dos cops per setmana per la musculatura, perquè fem 150 km a la setmana. Almenys a França ens hem sentit més cuidats, el club ens paga per les curses, i així almenys sents la teva feina recompensada.

-No entenc el món en el que vivim…
-Estar sense papers és una putada. Ara he vingut a passar uns dies a Salt, a veure amics i família que tinc aquí, i ara he de tornar i em fa por passar per la frontera, que no pensin que sóc un terrorista o ves a saber! De fet en un viatge d’aquests em van tenir retingut cap a 10 hores, va haver de venir el president del club des de Mèxic perquè em deixessin passar, si no, em feien tornar al Marroc. A més, la meva intenció era la de treballar a l’estiu perquè fins que no comences a competir no cobres del club, aleshores necessites primer posar tu diners, després ho reemborses però, esclar, fins que no comences a competir… i tot per no tenir papers. Si tingués papers, estaria cobrant molts diners a l’any.

 

-T’has plantejat mai tornar a viure al Marroc?
-Sí, ho he pensat alguna vegada però un cop estàs acostumat a la vida d’aquí és molt difícil. Quan tenia els papers en vigor hi havia anat de vacances i, esclar, és una altra mentalitat, una altra manera de fer. Jo estic acostumat a la vida d’aquí, tinc una mentalitat més d’aquí i em costa bastant estar allà gaires dies. És que aquí cadascú va a la seva bola, ningú et pregunta on vas o d’on vens. Allà si et conviden a menjar a casa d’algú i li dius que no, sembla que li estàs faltant al respecte, i a mi que m’agrada quedar-me a casa… Perquè si surts, només tens problemes.

-Per si et para la policia vols dir?
-Sí. Un policia quan em para i em reconeix diu “ah, ets l’atleta” i ja no et registra, en canvi registren tots els meus amics, al meu costat. I això fot una mica. Perquè quan estic amb amics espanyols llavors no ens venen a molestar mai. Si estic amb els amics marroquins llavors sempre ens registren a tots. Jo he entrenat a tres policies nacionals perquè passessin les proves per pujar de grau i aquest estiu em va convidar a berenar el cap dels Mossos d’aquí a Girona. I els pregunto, per què quan estic amb amics espanyols passeu i rieu i quan estic amb els amics marroquins ens veniu a registrar a tots, menys a mi? Ja saben que a la meva motxilla hi ha, com a molt, les vambes de córrer. I em diuen que és el seu treball o que sempre hi ha algun company que no coneix bé els àrabs i que té prejudicis.

-Has notat un tracte diferent a França per tota la qüestió internacional del terrorisme?
-Sobretot amb les noies que porten vel, les tracten diferent. Tot plegat és molt confús, perquè sembla que hi hagi la intenció que es vulgui crear mala imatge dels musulmans. Els atemptats de Bèlgica, pel que m’han explicat amics meus d’allà, els va provocar una persona que no era religiosa, sinó algú a qui van enganyar per diners. La religió musulmana no accepta cap acte de violència. I, a més, sembla que com més hi ha aquesta problemàtica, més persones es passen a l’Islam.

-Genera un efecte invers. Una mica com aquí quan més critiquen Catalunya, més persones es tornen independentistes. Què n’opines tu d’això?
-Això m’ho pregunten a Castelló, i jo els dic que realment és millor que Catalunya vagi sola, com Andorra. És que si surts d’aquí, veus com tenen moltes més ajudes, més facilitats, i en canvi és aquí on hi ha la majoria d’empreses, la gent treballa molt. És així, i jo els dic, deixeu-los, si no surt bé, doncs no els deixeu tornar i ja està!

-Amb tot això dels papers i tot plegat. Tornaries a viure aquí?
-Jo em sento agraït amb molta gent d’aquí. Aquí és on em van ensenyar l’atletisme i quan vinc aquí vaig al GEiEG de Girona i sempre em trobo amb els companys d’abans i em sento ben rebut aquí. Alguns em diuen “ara que has arribat més amunt ja no t’encordaràs de nosaltres” i no és veritat, sempre has de recordar d’on has vingut i sempre s’han de tenir els peus a terra i treballar, com diu la meva mare. Tot i que a vegades la moral et baixa amb tants problemes i et preguntes per què estic corrent. Com quan vaig guanyar el campionat d’Espanya i, al cap d’una setmana, el que havia quedat tercer va guanyar el campionat d’Europa perquè jo no m’hi podia presentar. Va guanyar 60.000 euros.

-Has sentit pressió?
-La meva família sempre ens intenta ajudar però, si perdo, per mi, és com si em diguessin que no serveixo i en realitat em va bé per esforçar-me i no cagar-la a la pròxima. Al meu germà, en canvi, no li va tan bé aquesta pressió, ell diu que ja és un esforç estudiar, treballar i tot l’entrenament que fem i el fet d’anar a competir. Si només et dediques a l’atletisme, llavors és diferent. A vegades hem anat a córrer després de treballar 14 hores, hem descansat una hora i hem sortit a córrer. Estàs rebentat, el cos no ho pot aguantar. Per això, també, que el meu pare es quedi a viure a Espanya és bo per a nosaltres, així ell es pot cuidar de la família i nosaltres no tindrem aquest pes que hem tingut des de petits. Des dels 14 anys que he treballat. La meva mare té una lesió d’esquena i les meves germanes eren tan bones estudiants que no podia demanar-los que deixessin els estudis per treballar.

-De què has treballat?
-De cambrer, tinc força experiència fent de cambrer. He treballat a Gandia, però ara amb això dels papers ho tinc més complicat. Em fot molt això dels papers, perquè havia pensat fins i tot anar a Kenya per preparar-me per córrer.

-A Kenya?
-Si entrenes a més altitud l’entrenament és més efectiu. Amb més altitud, respires menys oxigen, t’entren més glòbuls vermells, llavors quan tornes a córrer a menys altitud respires el doble que el contrari, et surt més fàcil. Necessitem muntanya però que hi hagi una pista plana, i que hi hagi recorregut. Font-romeu és un bon lloc o Sierra Nevada, om hi ha una pista que està molt bé, o al Marroc, Etiòpia o Kenya. Aquests cinc llocs són els millors per córrer del món.

-Parlaves d’una lesió del teu germà, tu també n’has tingut alguna, oi?
-L’any passat em vaig lesionar. Així que el meu germà és qui ha guanyat totes les curses de l’any passat i aquest ha fet semifinals i finals de competicions a França. Ha fet molt bones marques. En el meu cas al fer obstacles és més fàcil lesionar-se, el múscul pateix més i sovint quan et queda poc per a l’objectiu el múscul diu fins aquí hem arribat i et lesiones. Aquest cop ha estat una lesió bastant forta i he estat força mesos parat. Tinc la sort que, al tenir el meu germà, quan torno a entrenar, ell es posa davant i em diu tu a darrere i fins que estigui fort no em deixa, i s’oblida que està entrenant ell per ajudar-me a mi. En un mes, mes i mig, em poso en forma.

-Quina és la millor edat per a aquest esport?
-Es madura dels 20 als 23 anys, i després fins als 30-33 pots fer pista i després si ets bo en pista, també pots fer maratons, que de fet, és on es mouen més diners.

-On et veus en un futur? T’agradaria quedar-te a França a viure?
-A mi m’agradaria poder tornar a Espanya, que és on he començat, i si és Catalunya encara millor. Jo em sento marroquí encara. Però tinc la mentalitat de Catalunya i m’agradaria viure aquí. Amb la gent d’aquí em sento bé. València no m’agrada tant, és més avorrit. He viscut a Salt, a Lloret de Mar, i, tot i que no m’agrada gaire sortir, m’agraden els llocs amb més moviment. He estat 9 anys a Marroc i 11 a Catalunya, més català que marroquí! Quan tenia 8 o 9 anys no pensava en res, el que he après a pensar, ho he après aquí, és on he madurat, on he començat a fer funcionar el coco.