Sembla que els Marrecs sempre hagin format part del paisatge de Salt, però fa vint anys no hi eren! El 1996, la gent d’aquí no tenia gaire idea de castells i tot estava per inventar! Imagineu-vos una trentena de persones animades amb un nou projecte: la idea de fer castells, tal com es feia a Valls o a Tarragona, sense saber ben bé per on començar… i al mig, una nena de 6 anys, la Mònica. En sortir d’aquella primera reunió, ja van fer un pilar de 3 i era l’única nena que hi podia pujar! Al primer pilar de Reis del 1996 també va pujar-hi ella. La primera enxaneta!

Ràpidament van ser un centenar, i més nens s’hi van afegir des dels principi. Ara són gent de molts llocs: de Platja d’Aro, de Santa Cristina d’Aro, de Figueres i, sobretot, de Salt i Girona. D’Olot ja no perquè s’ha muntat una colla fa poc. La Mònica hi és des dels 6 anys i ara en té 26! Ha crescut amb la colla a la vegada que ha anat baixant als pisos inferiors del castell, fins a estar al quart pis d’un pilar de 8. Com més alts són els pisos més lleugers han de ser. Els castells és una afició d’aquestes que ocupen molt lloc a la vida, un gran compromís ja que assagen tres cops per setmana! Per això, amb 18 anys va decidir marxar un temps de la colla, com qui deixa la casa dels seus pares. Però va veure que de debò li agradava i hi va tornar.

Si tingués fills, li encantaria que en formessin part. Ella valora «la feina en grup, la cohesió d’equip, la satisfacció de complir el que portes tant de temps treballant, l’adrenalina, tenir com una família…». Són valors que ella es queda i vol aplicar a l’educació infantil que està estudiant. Amb vint anys als Marrecs, ha viscut l’evolució de la colla. Ara la gent està molt més preparada, tot està més estudiat, psicològicament s’ha canviat la manera de fer. Les alineacions no sempre són les mateixes, es busquen les persones més adients, es busca introduir gent. Pels que patim quan s’aixequen els castells, diu que ara és més segur que abans, es pot caure bé, sense fer-se mal. Aprenen a caure: «Quan caus, ens diuen que has de fer caure tothom! No t’has de deixar anar mai, i no deixar anar ningú!»

Els Marrecs fan el seu caminet en el món dels castells, lluny dels seus orígens, però cada vegada més ancorats a la cultura local. Als concursos arriben a una plaça molt digna (13 o 14) i segons la Mònica, els Marrecs fan que els castells es coneguin més bé per aquí. Aquest any han fet un intent de tres de nou, «No el vam carregar però hi ha molta feina feta, el treballarem per a més endavant.» Les metes semblen il·limitades. Fa dos anys, es va fer el primer 4 de 10 de la història, i aquest any tres colles ho han fet! Semblava impossible i ara… s’estan sobrepassant els límits. A la Mònica li sembla bé que s’obrin ventalls ja que tot està sota control. La notem feliç de fer part d’aquesta aventura i segur que li buscarem el somriure al mig del bon ambient dels Marrecs durant el proper castell a la vila!