Ens trobem al Teatre de Salt amb representants d’aquest art des de diferents àmbits. Per una banda comptem amb en Josep Domènech, un dels fundadors del Talleret i soci de Bitò Produccions, actuals gestors del Teatre de Salt i programadors del Temporada Alta. També participen en aquest diàleg la Catalina Lladó, reconeguda actriu i formadora amb un projecte de teatre social a Salt i Santa Eugènia. La Inés Rigau, de la llegendària companyia Estil, i l’Eva Rigau de Safareig ens podran donar una visió del teatre amateur a Salt. I per tancar la taula rodona, l’actor i contacontes Albert Quintana, que també és membre de l’Associació Gironina de Teatre. 

Text: Agnès Cabezas i Laure Duplay 
Fotos: Agnès Cabezas

 

17190: Comencem amb una mica de presentació de la trajectòria de cadascú 

Inés (I): Nosaltres vam començar a fer teatre aquí a Salt on hi havia el cinema Núria, allà on ara hi ha la Biblioteca Massagran. Devia ser l’any 1954 o 1955 quan el senyor rector va comprar aquest edifici, que era un magatzem, per fer un teatre per la joventut del poble i també hi van posar una petita barra i hi havia alguns homes que hi servien, els tocava un dia a cadascú. Després també hi van posar uns billars, una tele, que en aquella època no n’hi havia a les cases i veníem aquí a veure-ho tot. El primer que vam fer va ser Els Pastorets, només noies de les Dominiques. Després com que havia anat molt bé, l’any següent es van ajuntar nois, van dir que així seria més maco! Se’n deia el Patronat Parroquial i no va ser fins al cap d’un parell d’anys que vam posar un nom propi a la companyia: Estil, Esplai Selecte Teatral i Literari. En Salvador Sunyer Aymerich era el nostre director. Jo vaig continuar fent teatre amb l’Estil fins al 1964 quan em vaig casar. Però alguns van continuar i van sorgir com dues branques de la companyia, i d’una d’aquestes vau sorgir vosaltres no? [dirigint-se a en Josep Domènech] 

Josep (J): El Talleret va sorgir del grup que el 76 va tornar a muntar els Pastorets, que feia molts anys que no es feia. Perquè abans de tot això, el local de Can Panxut va estar molt de temps que si feien altres activitats, fins i tot halterofília, però no s’hi feia teatre ni cinema. Un grup, amb en Joan Canals al capdavant, va muntar els Pastorets. Després uns quants vam decidir fer una grup de teatre que va ser El Talleret de Salt. Vam ser en el lloc oportú en el moment oportú. Si el Talleret va néixer el 77, l’any 81 ja hi havia cinc o sis persones que vivien d’això. Per tant, van poder deixar les seves feines i això ja suposa una altra manera de fer. Es feia teatre infantil, teatre per als instituts, i això va durar fins a principis dels 90. Llavors econòmicament es va tornar insostenible i amb dos socis més vam decidir crear Bitò per donar una estructura de producció al Talleret. Durant uns anys Bitò feia produccions amb la marca Talleret però amb els anys això es va anar diluint i el Talleret va deixar d’existir. Però recordo que quan es va inaugurar l’edifici actual, el 1997; l’obra que es va fer encara portava la marca del Talleret.  

Catalina (C): També ens hi vam afegir després, a través del contacte amb en Guillem Tarribes, uns quants que veníem del Proscenium. Jo també hi vaig participar al principi, quan era teatre esquerranós… es va crear un moviment creatiu, era l’època en què va sortir el Lliure a Barcelona, els Comediants, etc. Va ser després del maig del 68, tota una revolució cultural.  

 J: S’havia acabat el franquisme i començaven a florir coses… 

I: Nosaltres vam tenir la sort que, tot i ser en temps de dictadura, totes les obres les vam fer en català. Ara, els programes, que encara en guardo, havien de ser en castellà… El Patronato Parroquial presenta... 

C: Era un moment social molt diferent… el teatre tenia un component de comunicació social. Jo vaig començar fent Els Pastorets en el psiquiàtric. Era tota una experiència, és un molt bon públic. Llavors vam seguir amb el Proscenium, després vaig entrar a l’Institut del Teatre però la veritat és que m’hi avorria… així que me’n vaig anar a estudiar a Estats Units i allà m’hi vaig passar deu anys. Després vaig anar a Madrid i allà vaig treballar per la productora d’en Colomo, que estava rodant Alegre Ma Non Tropo. Després he estat 14 anys donant classes a l’acadèmia d’en Juan Carlos Coraza d’on han sortit molts dels actors reconeguts actuals: en Bardem, l’Elena Anaya, etc. Però després de 15 anys i havent assaborit les mels de l’èxit, necessitava tornar a recuperar una manera diferent de fer teatre. Així que estic amb un grup de professionals joves a Madrid; també treballo a Mallorca amb un grup de gent d’altres professions (psiquiatres, metges, mestres…). I aquí a Salt des de fa 4 o 5 anys que treballem un projecte de teatre social. O sigui que ara mateix estic treballant amb tres branques, amb la sort que sempre he pogut guanyar-me la vida fent teatre; gran sort i gran esforç. 

[Arriba l’Eva Rigau i la posem al dia] 

Eva Rigau (E): Per parlar del Safareig ens hem de remuntar ja al segle passat, perquè va néixer el 1985-1986, arran d’Els Pastorets. Abans havia tingut altres noms, molt estranys, tipus Les darreries del segle o una cosa així… però és el 1987-1988 quan ja se li posa el nom de Safareig. Igual que molts altres grups de teatre, surt d’uns Pastorets. 

I: Gairebé tots els actors bons han sortit d’uns Pastorets! 

E: Jo m’hi vaig incorporar entre el 89-90. Hi ha passat molta gent però hem quedat un reducte molt gal dels de sempre: en Xevi, l’Agnès, en Miqui, la Carme, l’Helena i jo. Com a incorporacions, el 2000 vam juntar-nos amb el grup de Sant Gregori, Ditiramba. Ells eren més homes i aquí, en canvi, érem més dones, de manera que per depèn de quines obres havíem de buscar gent per els personatges, així que la fusió ens va anar molt bé. I ara mateix diria que estem en temps ni bons ni dolents, intentant portar alguns joves cap al grup dels grans. Perquè segons quins papers tampoc els podem fer ja! El Safareig ja no és només el grup amateur que fa l’obra per la Festa Major sinó que des de fa anys es va intentar deixar de fer segons quin tipus d’obres molt vinculades al món amateur per passar a treballar textos reconeguts. Una altra de les coses interessants que també s’han fet són els intercanvis: vam anar a Alemanya, a Tunísia, i aquest any anirem a Argentina a través del FITAG. En general, la meva valoració dels 27 anys que hi porto, és molt positiva. Potser sí que s’enyora una mica l’ambient de quan això era Can Panxut. 

 

17190: ens queda per presentar l’Albert. 

Albert (A): En el meu cas vaig fer un any al Galliner i després me’n vaig anar a Barcelona. La meva curiositat em va portar a anar fins a Madrid, també al País Basc, Avinyó i després a Edimburg on vaig estar-hi alguns anys. Allà vaig estar vinculat a una associació que es deia The Bongo Club i allà vaig descobrir tot un altre món: les facilitats per fer muntatges, iniciatives ciutadanes com un grup que havia ocupat un edifici sencer i tot i així rebien subvencions per fer activitats diverses. Allà em van donar feina a la box office i això em va permetre veure tot el que es feia i obres d’alt nivell. Després, al tornar, he treballat a TV3, també al Nacional, però me’n vaig adonar que per ser professional havies de fer un salt que no volia fer i a partir d’aquí he descobert la pedagogia teatral, també he dirigit el teatre de Maçanet. Però com que també m’agrada actuar, al final he buscat un entremig que és fer de contacontes, fer espectacles de petit format, que són més fàcils de moure. Com està el panorama avui dia o ets amateur o ets súper professional, no existeix aquest punt mig o és molt complex. Perquè això ho diuen molts professionals, no pot ser que estiguis un any treballant en una obra i que després només et surtin tres bolos. Al final per mi el teatre ha acabat sent una cosa molt honesta, molt pura, que és la del teatre aquest més amateur, treballant amb gent de totes les edats, perquè el que a mi em fascina del teatre és el poder treballar amb les persones.  

E: Si ets amateur, vius relaxat perquè fas una mica el que vols, tot i així quan només et surt un bolo se’t trenca l’ànima. Amb el Safareig havíem arribat a fer muntatges en els quals  havíem gastat 6.000 i 7.000 euros, que per un grup amateur són molts diners, i els havíem recuperat! Quan vaig entrar jo al Safareig havíem fet de la mateixa obra entre 40-50 bolos en dos anys, això era els anys noranta. Però arriba un dia en què no fem bolos i entrem en dèficit. Llavors fem muntatges molt més senzills. Perquè ens és igual, el que volem és fer teatre.  

C: I a què ho associes que fa uns anys hi hagués tants bolos i ara tan pocs? 

E: Ho associem a la crisi. Molts professionals han anat a rebentar preus per poder fer bolos perquè n’han de viure i va desaparèixer la campanya de la Diputació que subvencionava algunes companyies. 

C: Llavors vols dir que el problema va ser quan va desaparèixer el diner institucional. És una política educacional i de l’entreteniment que va canviar de bat a bat. Perquè si no sembla que donem la culpa entre persones i això no cal. El problema és que s’ha fet una política perquè uns quants treballin, no perquè es faci teatre. I aquests estan a TV3, en el Lliure, al Nacional, a la Becket, a Madrid, aquí i allà… llavors la professió a què s’ha dedicat? Aquesta política d’on surt? Això és el que hem de pensar. 

E: O només fomentem segons quin tipus d’espectacles o només volem segons quin tipus de públic? Amb en Domènech ho hem discutit moltes vegades, aquí Salt som 30.000 persones però quan vas al teatre sempre veus més o menys les mateixes cares. 

C: Perquè es fa un teatre d’elit! 

E: I la pregunta que ens fem sempre és com arribem a la resta de la població en un poble com aquest? Quin és el mecanisme que hauríem d’emprar perquè realment les propostes escèniques donessin resposta als interessos de tota la gent? Si és perquè no agrada o si és per qüestions econòmiques, o si és perquè no sabem què vol la gent?  

J: És molt complex. El percentatge del pressupost que es dedica a cultura en aquest país comparat  amb França o Alemanya, és d’1 a 100, i aquesta és la base de tot això. El teatre que no necessita vendre figures per omplir només es pot fer si hi ha una política cultural que potenciï això, i això al final són diners. Abans, els teatres privats de Barcelona volien primeres estrelles per omplir el teatre, però els públics no els calia i podien fer un altre tipus d’obres. Ara als teatres públics se’ls exigeix per part de la mateixa administració que siguin econòmicament rendibles. La diferència de pressupost entre països és abismal. Aquí mateix a Perpinyà, el centre de producció teatral té un pressupost semblant al del Teatre Lliure de Barcelona, i és gairebé l’última ciutat de França per dir-ho així. Llavors poden fer política teatral. 

C: Sí, però la professió té el que es mereix. Perquè la professió no ha aturat això. Ha sortit al carrer la sanitat, ha sortit ensenyament, però cultura no ha sortit al carrer a reivindicar les bases d’una cultura per a tothom. Llavors passa que hi ha companyies privades que acaben sent subvencionades per diner públic o empreses privades que acaben amb molt de diner públic i això és un enrenou. Sí que podem queixar-nos de les polítiques que tenim però… No hi ha la concepció del nosaltres i això ha estat l’origen del teatre. Actualment, està molt basat en la competició i la creativitat no és tan important. L’èxit es basa en la capacitat que tinguis d’aguantar dins un món terriblement competitiu. 

E: Una altra cosa que crec que també s’hauria de plantejar és el com crear nous públics. Què els oferim a la mainada i al jovent per fer-los amants, consumidors, usuaris de teatre? Per què, a vegades, sota el nom “infantil”, veus cada cosa que se’t posen els cabells de punta! Costa molt trobar bones obres per a joves.  

A: Hi ha molts pocs guions per treballar amb joves 

E: Espectacles familiars com els que feia el Talleret ara costen molt de trobar. Eren texts intel·ligents amb una posada en escena rigorosa. El Hamlet, príncep de Dinamarca, recordo que quan el vaig veure, plorava com una magdalena! I és teatre infantil, juvenil, familiar, fet amb una rigorositat brutal. Així s’aconsegueix que els joves s’enamorin del teatre. 

C: Crec que ara és un bon moment social per parlar de què s’hi pot fer. Perquè es poden fer moltes coses. Ara, s’ha de tenir coratge, has de sortir de la comoditat, t’has de poder arriscar. 

A: Vosaltres, com a empresa [assenyala en Domènech], aquest problema com l’abordeu?  

J: Nosaltres som una empresa que té dos negocis: per una banda, una empresa privada de teatre que intenta produir teatre, fer gires, coproduir amb públics o també altres privats, etc. I aquí el repte és fer teatre de qualitat i que sigui sostenible econòmicament. I per una altra banda, portem la gestió i la programació del festival Temporada Alta. Aquí hi ha molt de diner públic, tot i que no arriba a la meitat del pressupost. Crec que és un festival eclèctic amb primeres figures d’àmbit internacional, també a vegades alguna peça de teatre popular o comercial però molta aposta per a gent jove, per companyies que neixen. Si t’ho mires des de l’àmbit gironí, potser sí que hi trobes a faltar gent però igualment cada any hi ha almenys 8 o 10 propostes del territori. Però el festival no és de Salt ni de Girona, sinó de Catalunya. A més, penso que les iniciatives públiques, i Temporada Alta ho és bastant, són les que poden apostar per aquest tipus de teatre. 

C: Però això, en el festival no es veu Domènech. Tots coincidim que hi ha un buit d’aquest teatre com el del Talleret, que hi hagi un rigor, un compromís, una comunicació amb el poble, que el poble vingui al teatre, una aposta per això no hi és. 

J: Dins el festival hi ha moltes coses innovadores i potentíssimes de gent d’aquí, la majoria d’aquestes coses es fan en espais no teatrals o a la Sala la Planeta. Quin percentatge és de tot el volum del festival? Hauria de ser més? Segurament… però sí que hi ha una aposta claríssima. Ara, també és veritat que costa molt que funcioni durant la temporada estable i sí que funcionen aquestes obres alternatives i emergents durant el Festival. I torna a ser un problema de diners, ni el Teatre de Salt ni la Planeta tenen recursos suficients. El Festival Temporada Alta, sí. Aquestes propostes més alternatives també tenen més d’un 90 per cent d’ocupació dins el festival. 

E: És una pregunta que m’he fet moltes vegades: com és que per Temporada Alta no trobes entrades enlloc i el mes de gener o febrer tens les que vulguis. I són obres que també estan molt bé. És el marc del Festival? És que realment la programació és tan bona que eclipsa la resta? Que jo penso que no. I desenganyem-nos, les entrades al Temporada Alta no són gens barates… 

J: Sí, són cares. 

C: Per això és un teatre d’elit. També perquè hi ha moltes institucions que tenen moltes entrades. Hi va haver-hi un article en un diari sobre aquest tema, que hi havia moltes entrades que no arribaven al públic. Tampoc no hi entraré perquè no tinc prou documentació sobre el tema. 

J: No, no; això és fals. A més, les entrades són cares però si algú no té diners també pot anar al Festival Temporada Alta perquè hi ha entrades a 3€ 

C: A 3 euros? En els grans muntatges del festival? Doncs no surt enlloc publicat això. 

J: Perquè es gestiona a través de col·lectius com Apropa Cultura que tenen darrere seu grups de persones que només poden anar a teatre amb aquests preus.  

C: Doncs això no consta públicament… De tota manera, a mi em sembla que la qüestió és: què s’ha de fer per portar teatre als col·lectius que no hi van? És a dir, no hem d’esperar que vingui la gent al teatre, perquè ja sabem i s’ha demostrat que no funciona. 

E: El debat ha d’anar per aquí. Una altra cosa que m’ha flipat una mica és que es van donar unes entrades del Temporada Alta a mainada dels instituts, i llavors no venien! O no els interessava o alguns deien que se n’havien oblidat! Si jo amb 18 anys m’haguessin donat la possibilitat de poder anar a teatre a veure una obra que a més m’han explicat els professors, a més algunes que eren de temari de la selectivitat d’aquest any, no puc descuidar-me d’això o apuntar-me a una llista i no anar-hi! 

A: De tota manera, el Teatre de Salt té molta activitat sempre.  

J: Sí, i quan funciona més és quan la gent no se n’assabenta. Aquest teatre està obert gairebé cada dia. A banda dels caps de setmana que pugui haver-hi funció, la resta de dies hi ha escoles, col·lectius diversos, actes…  En aquest teatre hi ha activitat amb públic, comptant també el festival, uns 160 dies a l’any.  

C: Però la majoria de gent que ve per aquestes activitats, després no segueixen sent públic de teatre? 

J: Segurament no.

C: Quina és la raó per la qual aquesta gent no segueix en el teatre? 

J: La clau està en els més joves. Cal fer bon teatre per aquesta gent i no se’n fa. 

 

17190: Potser falta formació? Tenim cantera? On vau aprendre teatre vosaltres?  

E: Pel que fa al Safareig vam tenir la sort de tenir en Xevi que sortia del Talleret, també els primers anys la Pilar Prats. També estem parlant de fa molts anys i tot era molt més assequible. Alguns també van passar pel Galliner i els altres vam anar aprenent sobre l’escenari. Perquè la pretensió no era tant fer teatre sinó gairebé una excusa per marxar de casa i passar els vespres amb un grup d’amics fent el que ens agradava. I l’altra manera com hem après, almenys en el meu cas particular, és veient i llegint molt de teatre.  

C: Però fixa’t, si l’origen de fer teatre és un grup d’amics que es volen trobar, llavors és important no perdre aquest estímul, no perdre l’arrel d’allò que volem fer. Però és tan present el missatge que tothom ha de ser tan bo com els famosos, que el que fa teatre per passar-ho bé, inconscientment ja té la vista posada en aquest objectiu i aquí és on es perd tot.   

E: Els més veterans ja ho tenim molt clar tot això. Potser sí que ens hem trobat amb aquest fet amb algun cas d’algú que ha començat dient que vol fer teatre perquè vol sortir en una sèrie de televisió… De fet, vam fer una escissió del Safareig que era l’Aula Perduda per fer el pas al professional però no va acabar de funcionar.   

C: Tot plegat jo penso que és una crisi de grans valors. Perquè tot ho copa l’èxit, no importa la comunicació, sinó que només es mira l’èxit, que vagi bé, que es vengui. Per això caldria renovar l’educació per donar valors diferents perquè, a més, és el moment de fer-ho. 

 

17190: I en els principis del teatre saltenc, l’Inés ens podrà dir, com n’apreníeu de fer teatre? 

I: Fent-ne. El meu professor va ser en Salvador Sunyer. De fet, vam començar tot de noies joves que no teníem cap direcció però després s’hi va involucrar gent com en Sunyer, en Josep Maria Vilagran, el pare de la Teresa Morè; ells n’havien fet antigament i ens van fer de directors. Jo, de fet, el català no l’he estudiat mai, en canvi el sé llegir gràcies al teatre. Érem molts joves que hi participàvem, teníem dos grups, un de drames i un de comèdia, i cada mes es representava una obra. Vam tenir molt d’èxit, molta acceptació de la gent del poble, clar que no hi havia gaire res més a fer en aquells temps. El teatre en aquella època era molt important.  

C: Perquè es venia també d’uns valors de la República, en què la base de l’educació va ser molt forta i realment hi havia un sistema educatiu i cultural molt diferent. A part que els pobles fossin més petits, més homogenis, realment hi havia una política cultural molt diferent.  

 

17190: Llavors per què és el teatre? Quines funcions socials podria fer aquí a Salt? 

J: El teatre, referint-me a aquest espai, té un repte que no és fàcil, que és el d’ajudar a la cohesió, que gent que procedeix d’altres països vingui al teatre. I això és molt difícil. Però s’ha de fer de mica en mica i amb iniciatives que vinguin d’ells mateixos també.  

C: S’han de fer propostes. Quan nosaltres vam crear la Troupe amb la qual vam fer Històries d’un poble, de les deu persones, només tres eren nascudes aquí. I va anar molt bé. És a dir que possibilitats n’hi han. No era una gran obra però es parlava de la xenofòbia i la gent sortia d’allà contenta perquè era divertida, hi havia ritme. És a dir, propostes se’n poden fer però hi ha d’haver la voluntat de fer-ho. No és tan difícil ajuntar gent diversa. Penso que hi ha més por que es faci que no pas manca de possibilitats. Perquè si es veiés el teatre com un lloc de comunicació, d’unió, d’aprendre, de pensar en comú, si aquest fos el valor del teatre seria més fàcil fer teatre d’integració. 

I: L’any passat a Els Pastorets hi havia un noi que era d’origen indi, també dos àrabs, un subsaharià, i aquest any alguns han repetit. Per això hi va fer molt el Safareig, que va fer unes classes on es va apuntar molta gent i d’allà n’ha sortit un grup. 

A: Avui dia la realitat és molt més complexa que fa uns anys enrere. Per mantenir un teatre hi ha tots uns requisits tècnics que potser abans tampoc hi eren.  

I: I tant que no, en aquella època ens ho fèiem tot nosaltres. Si hi havia algun lampista es cuidava de les llums, en Lluís Mateu ens feia els decorats, si hi havia algú que sabia cosir doncs feia els vestits i sinó els demanaves pel poble.  

 

17190: Sembla que avui dia hi ha més recursos però mal aprofitats. Què passa amb el Canal? 

J: Això està en mans dels polítics. És del Consorci on hi ha tres administracions i no es posen d’acord en com s’ha de fer funcionar.  

C: Però hi va haver un concurs i el jurat, format per tres directors de teatre, va dir que no es podia fer res si no hi havia un elevat pressupost. I això és mentida. No ha de ser tot a base del diner. L’altre dia un economista ho deia en un programa de ràdio que aquesta idea que tot ha de ser a base d’una gran inversió ha caigut, perquè el mateix Facebook es va crear amb dos pessetes. Hem de canviar de mentalitat perquè amb aquest sistema ja hem tocat sostre, no es pot mantenir aquesta dinàmica perquè no se sosté.