Text: Silvana Rivera 

Quan parlem de nens robats (tots visualitzem l’època negra), trobem sempre vinculacions amb l’Església i l’època del franquisme. Ens pot sobtar que, a hores d’ara -desprès de més de 40 anys del final de la dictadura- els crims i la impunitat en què actuaven el règim i les institucions còmplices no s’hagin resolt i en molt casos no s’hagin jutjat o investigat. 

Ana de la Cruz Vilarrubia, veïna de Salt, és una dona molt valenta, que està disposada a fer tot el que estigui al seu abast per saber el que realment va passar amb la seva primera filla l’any 1975. L’Ana, nascuda a Toledo, ara té 64 anys i viu a Salt des de fa 33 anys; ha vingut junt amb el seu marit i tres fills des de Madrid. Aquí han tingut la seva filla petita. A Madrid  l’any 1975 havien estat pares per primera vegada d’una nena que van perdre al poc temps de néixer, com tantes altres famílies. Ells tenen la sospita que han estat víctimes del robatori de la seva primera filla que, si estigués amb ells ara, seria la primera de cinc germans. 

El 25 d’abril de 1975 va néixer Maria Elena Garcia de la Cruz a l’Hospital Santa Cristina; va ser un part normal i als pocs dies li van donar l’alta i varen anar cap a casa. 

Després de quasi un mes, el 21 de maig es va posar malalta per gastroenteritis, la van portar a l’Hospital Clínico San Carlos de Madrid i allà els diuen que l’han de deixar ingressada. Només els la deixaven veure tres o quatre hores al dia i en aquestes hores no els deixaven donar-li el biberó, ni el pit, ni canviar-li la roba, cosa que els va semblar estrany. Va passar de tenir una gastroenteritis amb deshidratació a una al·lèrgia a la lactosa, segons els diuen els metges. 

Un dia els avisen que la petita havia empitjorat, i quan arriben a l’hospital la troben amb plasma al cap i tant ella com la seva família la troben molt diferent, com si no fos la mateixa. 

La mirada diferent, les pestanyes… Els metges atribueixen aquesta diferència al seu estat físic. 

Als pocs dies li comuniquen a l’Ana que la nena s’estava recuperant molt  bé i que li donarien l’alta, però el dia que va anar a recollir-la per tornar a casa, la va trobar sola ofegant-se amb la sonda, plorant i molt malament. Va cridar les infermeres, que se la van emportar i li van dir que s’estava morint; fins i tot van arribar a dir-li que tenia un càncer als ossos, a la qual cosa el seu pare li contestà al metge: “Aquella que hi ha al bressol no és la meva neta.” Aquests canvis tan inexplicables la fan sospitar encara més. 

La necessitat de trobar respostes arriba arran de la mort del seu pare, l’any 2009. Comparant la documentació de la defunció del seu pare i la que tenia de la seva filla troba que no hi havia res escrit en l’historial mèdic, no tenia lligall de defunció. A més, les dates no quadraven amb l’ edat de la suposada mort, que hauria estat amb 55 dies el dia 18 de juny i a la partida de defunció posa “2 mesos”, però està ratllat i escrit a sobre posa “2 anys”. 

L’Ana ha demanat dues vegades l’historial al Ministeri de Justícia i li han tornat en blanc, sense dades. En la seva investigació ha trobat moltes irregularitats.  Al certificat de defunció les dates no coincideixen amb els fets,  està signada pel seu pare, però, segons estudis grafològics, és falsa. A més a més, és estrany que estigui signada pel seu pare i no pel seu marit (el marit no costa enlloc). 

A la documentació del cementeri consta que ha sigut un funeral costós, quan es impossible, ja que ella i el seu marit són gent treballadora i no haguessin pogut pagar-lo, i si hagués sigut així estaria en un nínxol i no en una fossa comuna com està ara. 

El seu cas és un més, com tants n’han succeït, no només aquí, sinó també a altres països del món,  entre els anys 1958 i 2000. Tot és part d’una gran trama de tràfic de nadons. Només entre Salt i Girona hi ha coneixement de 22 casos, però ens diu l’Ana que n’hi ha molts més que no es coneixen perquè els pares no volen parlar del tema. Encara hi ha infermeres treballant des d’aquella època que no en volen parlar. Si tota aquesta gent tingués el coratge de parlar i demanar explicacions, podrien fer més pressió perquè tot sortís a la llum, ja que segons diu l’Ana: “Mentre aquestes ferides no surtin a la llum, el país no canviarà” 

Hi ha diferents associacions que estan treballant per aclarir aquests casos i lluitant perquè els fills i els pares biològics es puguin retrobar. Algunes de les més importants són SOS Bebes Robados de  Cataluña i Camino de la Justicia. A Salt concretament no hi ha cap associació, però ens diu l’Ana que ella està disposada a orientar i col·laborar en el que pugui amb altres famílies que necessitin orientació, si han viscut experiències semblants. Ella està actualment en un procés judicial, molt centrada a trobar respostes al seu cas i, des de la seva experiència, oberta al diàleg i a compartir històries. 


Ens recomana veure el documental Els nens robats del franquisme. 

Contacte: Ana de la Cruz anabrigi81@hotmail.com