En ple debat sobre les prioritats en l’ús de l’aigua al nostre país degut a la intensitat de l’aprofitament del Ter, recordem que Salt és un exemple immillorable sobre la influència dels rius en el desenvolupament humà.
Text: Ivan Bustamante i Galera
Tot i que sovint no hi pensem, quan analitzem l’evolució de Salt des dels seus inicis fins l’actualitat, ens trobem contínuament fent referència al Ter. Ja sigui per l’aprofitament de la seva aigua per tal de facilitar el conreu o moure màquines, per la riquesa d’altres recursos naturals que s’aplegaven al seu voltant, per la barrera o la via de comunicació que uns cops o altres ha suposat, per les terres que deixava o s’emportava, per la cultura, l’educació i el lleure que s’han desenvolupat a redós seu… podríem no acabar mai.
Però el riu que avui coneixem amb el nom de Ter (ja sigui [tér], [tέr], [tέ] o [tέrt], segons la comarca que travessa) ha canviat molt de manera natural juntament amb el clima dels diferents períodes geològics, des d’un riu tropical amb hipopòtams a un curs d’aigües gèlides que creuaven els rens en migració, no és fins els darrers 8.000 anys que pren més o menys la forma i règim actuals, amb petites variacions també lligades al clima. Al cap i a la fi, un riu és el solc per on s’escola l’aigua si plou.Aprofitant el Ter des de l’antigor
El riu que les diferents civilitzacions han conegut al pla on ara hi ha Salt, té un curs trenat, o sigui amb diversos braços que s’ajunten i es separen, canviant-los amb cada aiguat. Una llera on hi passa molta aigua a la primavera perquè es desfà la neu del Pirineu, hi baixa molt el cabal amb la sequera estival i s’hi manté en un terme mig la resta de l’any, amb riuades importants en qualsevol moment, però especialment a la tardor. És doncs un riu variable, mediterrani, tot i que matisat pel temps de la serralada on neix. Però actualment el trobem ben bé així si ens arribem al Pla dels Socs? Allò que el Ter ha permès o vetat ha marcat Salt com és i, alhora, allò que els saltencs i altra gent han fet ha canviat també el riu.
De fet, el document conegut més antic on surt el nom de Salt, de gairebé 1200 anys, parla d’un rec entre còrrecs, nom amb que encara alguns avis parlen dels antics cursos del riu, i el poble. Tot i que algun historiador dubta de si el Salto del pergamí és la nostra vila, allò cert és que, 150 anys després, altres documents, amb tota seguretat saltencs, ja parlen de molins.
En qualsevol cas, doncs, al s. X a Salt ja es feia servir l’aigua del Ter per regar i transformar les collites i per tant els seus habitants s’esmerçaven per fer-hi rescloses i canals per portar-ne l’aigua fins on més els convenia.
Durant l’Edat Mitjana, al voltant de la Sèquia Monar diferents grups d’establiments aprofitaven el moviment de la seva aigua fent girar rodes per impulsar les moles, molrant el gra en farina. Prop seu, els horts complementaven els conreus de secà. A més, el riu continuava essent font de pesca, caça, herbes medicinals, llenya, plantes cistelleres, sorra i pedra per la construcció… en definitiva els recursos naturals que se n’havien aprofitat des de temps immemorials. La major part dels terrenys situats entre la Sèquia Monar i el Ter eren deveses dedicades a la pastura de ramats transhumans, tot i que en moments de poca població, degut a les diferents epidèmies de pesta bubònica combinades amb fams i guerres, una part important de les deveses s’embosquinen, creixent-hi vernedes.
El 15 de gener de 1449 va tenir lloc un fet de cabdal importància per Salt: la reina Maria, lloctinent del rei Alfons el Magnànim, va acceptar que els saltencs paguessin una redempció al noble Lluís de Vern per tal de sortir del seu feu i tornar al domini reial, atorgant-los el Privilegi del Batlle; però el mateix document inclou, entre altres qüestions, el dret d’ús dels aiguadeixos als habitants de Salt. Els aiguadeixos són les terres que l’aigua deixa i constitueixen les noves zones lliures que queden si després d’una riuada el riu s’ha desplaçat. Aquest fet, unit a la recuperació demogràfica després dels estralls del segle XIV, va acabar canviant els usos de les ribes del Ter.
La transformació del riu
El creixement poblacional del conjunt del país va intensificar l’explotació del territori. A Salt es va traduir en un augment de les zones cultivades, que van saltar la Sèquia Monar ocupant les deveses. Les pastures de Salt tenien una gran importància en el subministrament de carn a la ciutat de Girona i la reducció de les deveses inicià un conflicte amb els pastors i les carnisseries gironines que s’allargà durant segles, amb morts i tot.
És en aquest moment que el dret d’ús dels aiguadeixos atorgat el 1449 esdevé de cabdal importància, ja que d’una banda va permetre decantar els plets a favor dels agricultors saltencs i de l’altra va obrir una nova relació amb el Ter. Ben aviat no s’esperaran a què el riu es mogui pel seu compte, intentaran controlar-ne els canvis per guanyar més terres. Tot i que la pastura va continuar practicant-s’hi, va anar perdent pes progressivament.
Al segle XVII ja era habitual la construcció de motes i defenses per protegir les terres de l’acció de les riuades i anar ampliant els aiguadeixos. Les defenses instal·lades als inicis dels cursos secundaris del riu de la banda de Salt feien que l’embat de les avingudes castigués Sant Gregori, desplaçant, de mica en mica, el Ter cap al nord. Els terrenys que Salt anava guanyant esdevenien comunals i quedaven a disposició dels veïns a través d’un franc concedit pel Comú, equivalent a l’ajuntament de l’època.
Des de la Sèquia Monar, es va anar estenent la xarxa de regadiu per irrigar els nous camps. La zona actualment coneguda com Els Comuns, la més propera al poble, va esdevenir horta familiar, mentre que la de Les Guixeres, més allunyada es va dedicar a farratges i la de Les Deveses va pasturar-se malgrat les lleis que ho prohibien i obligaven a plantar-hi arbres per protegir la ciutat de Girona de les riuades.
D’aquesta manera es va crear una economia pagesa de subsistència ben diversificada, on la majoria de la població disposava d’un camp de secà al sud del terme, un hort prop de casa, un altre camp de regadiu i un tros de pastura. Els nous terrenys comunals, entre la Sèquia i el Ter, tenien un paper cabdal per garantir una certa independència respecte als terratinents, ja que la propietat dels altres camps es concentrava en unes poques famílies.
A banda dels canvis en relació a la terra, també es van anar diversificant els aprofitaments preindustrials a la pròpia Sèquia. Al segle XVIII, les moles dels molins fariners ja no estaven soles, hi havia batans en molins drapers per batre els teixits, donant-los consistència, i fargues amb martinets per martellejar el ferro o l’aram roents, conferint-los forma. Tot plegat va ser precursor de l’arribada de les fàbriques tèxtils que van transformar profundament el poble. Tenint en compte que al s. XIX també hi havia dos serradors, no es pot descartar que hi hagués alguna serradora on l’aigua impulsés el vaivé de les serres per fer taulons.
Un nou Salt que també depenia del Ter
La indústria tèxtil capitalista es va instal·lar a la Sèquia Monar al segle XIX, provocant un creixement enorme del nombre d’habitants, en acudir-hi centenars de treballadors, i canvis en les relacions de poder, ja que els terratinents van perdre influència sobre la població en benefici dels nous industrials.
El 1855 va tenir lloc també la desamortització de Madoz, basada en una llei en compliment de la qual el Comú de Salt es va haver de vendre les terres. Els horts i camps de regadiu van ser adquirits pels qui ja els cultivaven i de fet s’hi va formalitzar l’ús privatiu que ja s’hi practicava des de feia anys i que n’havia anat deixant exclosos els qui no tenien un franc. En el cas de la devesa, de gran extensió i declarada indivisible, 132 saltencs es van organitzar per fer-ne una compra conjunta i després repartir-se-la, amb la finalitat d’evitar que caigués en mans d’algun terratinent adinerat. Amb aquests processos doncs, la propietat va quedar molt repartida, però es va aguditzar la dificultat d’accés a la terra dels qui no en van poder participar, que es van veure abocats a treballar a les fàbriques.
El creixement de les fàbriques va continuar el seu procés i amb la construcció del Veïnat per part dels treballadors, els obrers van començar a menar els camps de Les Guixeres, que es van transformar també en horta familiar. La disposició d’un hort de subsistència per part de la majoria de treballadors de les fàbriques de Salt va facilitar el seguiment de les vagues a la població, donant una gran força al moviment obrer local durant la primera meitat del segle XX.
D’aquesta manera, l’aigua del Ter anava exercint la seva influència i recordava anualment l’origen del desenvolupament de Salt quan cada estiu calia parar els telers perquè no baixava amb prou força, moment què s’aprofitava per fer manteniment general i especialment arranjar els canals, o esporàdicament amb grans aiguats com el de 1940, a través dels quals fertilitzava les terres, però devastava qualsevol obra humana que se li interposés al pas.
Un riu pràcticament irreconeixible
La dependència dels processos naturals del riu, va canviar dràsticament la dècada de 1960, quan va entrar en escena el complex de pantans de Sau-Susqueda-El Pasteral. La producció industrial ja feia temps que s’havia electrificat i les antigues rodes que impulsaven els telers restaven oblidades, els molins de la Sèquia Monar havien estat substituïts per centrals hidroelèctriques. L’acumulació d’aigua als pantans per tal de desembassar-la en els moments considerats més convenients va estabilitzar la producció elèctrica al llarg de l’any i facilitar el regadiu. Alhora el transvasament d’aigua cap a Barcelona va reduir-ne la disponibilitat total i el cabal circulant per la Sèquia Monar es va reduir a una tercera part.
Tot i que Sau i Susqueda tenen poc marge per parar els grans aiguats, les riuades convencionals del Ter han pràcticament desaparegut a Salt i la reducció del sediment arrossegat ha fet que el llit del riu es vagi enfonsant. Aquests dos factors units a la disminució del cabal van simplificar el riu a un sol curs amb alguna illeta de tant en tant, de manera que els altres braços es van assecar. Això va propiciar l’extensió de les finques pels nous còrrecs i les antigues grans illes, així com la proliferació de mals usos com l’establiment d’un abocador entre el Pas de les Cases Noves i el Pla dels Socs. Fins i tot l’Ajuntament de Girona, amb Salt annexionat, es va atrevir a planificar la canalització del riu i la construcció d’un gran polígon industrial entre l’Avinguda Josep Tarradellas i l’Autopista, projecte que l’oposició veïnal va aturar.
La situació local va canviar quan l’any 1989 es va atermenar el Domini Públic Hidràulic amb la funció de protegir la població de les inundacions, però que alhora va permetre que el conjunt dels saltencs tornessin a disposar d’un espai col·lectiu, en aquest cas per al coneixement, l’esbarjo i el manteniment de la biodiversitat, de la qual en depèn directament la nostra salut. Amb la protecció del paratge dins el Lloc d’Importància Comunitària Riberes del Baix Ter, aquest espai va quedar consolidat.
Talment el mar o la muntanya impregnen el caràcter de les seves viles i gents, sense cap mena de dubte, l’aigua del Ter ha bastit Salt, un poble de riu.
CRONOLOGIA
Any 833: primera referència d’un rec. Situat entre còrrecs (els cursos abandonats del Ter) i Salt.Any 988: primeres cites de molins, tot i que probablement ja existien en períodes anteriors.Any 1018: s’amplia el tram de la Sèquia Monar de Santa Eugènia a l’Onyar.Any 1346: sota el regnat de Pere III el Cerimoniós, es torna a reformar la Sèquia Monar, ara a Salt, donant-li les característiques que l’han portat fins l’actualitat.
Any 1430: primera cita conservada que parla explícitament del dret de regar en l’àmbit de la Sèquia Monar.
Any 1449: la reina Maria, lloctinent del rei Alfons el Magnànim, atorga el Privilegi del Batlle a Salt, el qual inclou el dret d’ús dels aiguadeixos als habitants de Salt.
Segles xv i xvi: les vernedes s’expandeixen entre l’areny del Ter i la Sèquia Monar, reflex d’una menor utilització d’aquestes terres després de la disminució de la població per efecte de les pestes, fams i guerres del segle xiv.
Any 1533: referència escrita d’una riuada que canvià el curs del Ter, el fenomen provocà un plet entre Mas Rossell (Sant Gregori) i Mas Llorens (Salt) per l’ús de les terres. El pergamí que ho descriu es troba exposat al Museu de l’Aigua.
Anys 1595 i 1598: es produeixen els primers incidents violents registrats entre pagesos i ramaders, relacionats amb l’expansió de l’horta coincidint amb la recuperació demogràfica; pugna que s’estén com a mínim fins a 1757.
Any 1620: el comú de Girona obté la concessió feudal de la Sèquia Monar.
Anys 1635-1659: guerra franco-espanyola. El rei ordenà la destrucció dels molins que hi havia fora de les muralles de Girona, tots els molins de Salt en patiren les conseqüències.
Any 1680: una sentència de la Reial Audiència reconeix la validesa del dret d’ús dels aiguadeixos davant un plet entre els pagesos de Salt i les carnisseries de Girona.
Any 1680: es cita per primera vegada l’ús de defenses per reduir els efectes de les riuades.
Any 1753: amb la finalitat de protegir de les riuades la ciutat de Girona, es prohibeix la pastura i la recollida de llenya i es planten arbres, amb referència a moreres, a les deveses entre la Resclosa Reial i la ciutat.
Any 1855: desamortització de Madoz. S’ordena la privatització de la darrera devesa comuna. S’estableix l’obligació de plantar-hi arbres i tenir-ne cura i d’assumir les despeses de creació del Camí del Mig, del drenatge de les Fonts del Ter i dels treballs per evitar que el riu envaeixi de nou aquest braç.
Any 1940: els dies 17 i 18 d’octubre, les fortes pluges provoquen grans riuades a tots els rius del nord-est de Catalunya. El Ter ateny els 2350 m3/s a Roda de Ter, es desconeix el cabal a Girona perquè l’escala d’aforament va ser destruïda per l’aigua.
Any 1969: Finalitzen les obres a la presa de Susqueda, que juntament amb el recreixement de la de Sau, acabat l’any 1963, completa el sistema de pantans del Ter.
Anys 1971-1983: L’Ajuntament de Girona, que havia annexionat Salt, planifica canalitzar el Ter i urbanitzar la major part de l’actual Parc de les Deveses.
Any 1987: El primer Pla General de Salt, ja altre cop independent, protegeix les Deveses.
Any 1989: Atermenament del Domini Públic Hidràulic del Ter a Salt.
Any 2006: La Generalitat de Catalunya inclou la major part del Parc de les Deveses dins els espais naturals protegits de la Xarxa Natura 2000, formant part de l’espai Riberes del Baix Ter.
Any 2008: La Comissió Europea ratifica la integració del la major part del Parc de les Deveses dins el Lloc d’Importància Comunitària Riberes del Baix Ter.