Anar a l’escola amb una guerra civil pel mig

Els anys 30 també foren temps de crisi. La República, en pau i en guerra, fou una etapa convulsa i difícil, de greus desigualtats socials i conflictes; però alhora fou un temps d’oportunitats. Si volem rastrejar on són els fonaments de l’educació pública a casa nostra, hem de recordar tots aquells qui posaren el seu gra de sorra durant les primeres dècades del segle passat. Recordar els anys de la República ens ensenya que tot temps de crisi és alhora temps de transformació.

Text: Júlia Olcina

Sempre he pensat que la història és un viatge. Navegar en el temps ens porta a mons llunyans i a diferents maneres de viure, i ens ensenya que les persones som tot un ventall de possibilitats.  Per encetar el viatge, hi ha infinites maneres… el camí més directe és el que comença amb un vestigi del passat, aquell que conté la màgia d’haver sigut creat anys, dècades o segles enrere i arriba a les teves mans.

Fa poc vaig tenir la sort que un d’aquests vestigis arribés a les meves mans. Tot començà amb un bagul corcat, al pati d’una vella casa del carrer Processó. Què hi havia dintre? Sota un munt de mantes i revistes velles, vam trobar uns quaderns escolars de nen petit, amb dictats escrits amb ploma -d’aquella cal·ligrafia que fa servir la gent gran- i dibuixos acurats. També hi havia alguns llibres de text amb les pàgines esgrogueïdes, tot dels anys 30 i 40.

La màquina del temps ja estava engegada. Aquells quaderns eren la porta a una altra època, i milers de preguntes començaven a surar en l’aire, fent olor de papers vells i d’un passat recent de República i de Guerra Civil, de somnis i misèria, de contradiccions i d’oportunitats perdudes. Aquell nen havia viscut la seva infància durant un període turbulent i el seu pas per l’escola abastava des de la República fins la Dictadura, passant pels confusos anys de la guerra i la revolució, durant el quals, malgrat tot, les escoles havien obert les seves portes cada dia.

En aquest article, hem volgut compartir aquest viatge en el temps a les escoles dels anys 30, ja que en els temps que corren, i davant els atacs que contínuament pateix l’escola pública, és necessari recordar l’esforç amb què es va convertir en una realitat.

L’escola pública a Salt (1931-1936)

Quan el 1931 es va instaurar la República, el sistema educatiu públic era encara molt precari. El 1930 el 40% de la població de Salt era analfabeta, amb un 20% més de dones que d’homes[i]. A més, l’absentisme escolar estava a l’ordre del dia i també era més gran entre les noies que entre els nois.[ii]

A Salt només hi havia una escola pública, les anomenades Escoles Nacionals, incapaces de donar cabuda a tots els nens que estaven en edat escolar. Durant les dues primeres dècades del s. XX, havien estat escoles unitàries, és a dir, tenien un sol mestre, que havia de fer-se càrrec de grups nombrosos de nens d’edats variades, en espais força petits i limitats. Aquesta falta de recursos es pot observar en les següents xifres dels anys 20: l’escola de nois solia tenir uns 120 alumnes matriculats, a càrrec d’un sol mestre i un auxiliar, mentre que a l’escola de noies el nombre d’alumnes oscil·lava entre les 60 i les 70, totes a càrrec d’una sola mestra.

Aquesta situació canvià el 1929, quan s’inauguraren les noves Escuelas Nacionales Graduadas.[iii] El nou edifici escolar no només suposava una millora respecte als locals anteriors, sinó que implicava un gran canvi quant a l’organització escolar: es tractava del pas de l’escola unitària a l’escola graduada, és a dir, un model amb tantes aules com cursos s’hi imparteixen, amb diversos mestres encarregats de diferents nivells d’aprenentatge. Malgrat que als primers anys hi hauria pocs grups d’alumnes, al llarg de l’etapa republicana s’anirien ampliant, hi arribaren nous mestres i es realitzaren millores a l’edifici, condicionant-lo amb tancaments, calefacció i nou mobiliari. [iv]

Amb tot, una de les necessitats que l’escola pública encara no estava cobrint era la dels més petits. De fet, només hi havia una guarderia a tot el poble, que portaven les monges del convent de les Clarisses. Per això, el 1934 s’aprovà la creació d’una escola de pàrvuls[v] i s’obrí una guarderia estiuenca per acollir els fills dels treballadors durant les vacances escolars.[vi]

Quant a l’educació per a adults, en aquest període encara no era un servei públic. Al Centre Republicà i al Centre Obrer La Floreal, s’oferien diversos tipus d’activitats per a la formació cultural dels treballadors. Pel que fa a les escoles, els mateixos mestres oferien classes extraordinàries, algunes de gratuïtes i d’altres de remunerades. El 1935 es va prohibir aquesta pràctica, però davant les demandes dels mestres, es va reprendre l’any següent, amb la condició que les quotes que es cobressin fossin assequibles a totes les classes socials del poble.[vii]

Noves maneres d’ensenyar i aprendre

Un dels avenços educatius més importants que impulsà la República fou la renovació pedagògica, un moviment que havia anat forjant-se al llarg de les primeres dècades del s. XX i que posava en qüestió els mètodes de l’escola tradicional.

A les comarques gironines, foren els mestres de pobles petits de l’Alt Empordà els qui prengueren la iniciativa, col·laborant entre ells, de manera autoorganitzada i voluntària. El 1903 encetaren les Converses Pedagògiques, unes trobades per compartir experiències i aprendre els uns dels altres, que aviat s’estengueren a les ciutats. Hi  proliferaren revistes com El Magisteri Gironí, Gerunda o el Butlletí dels Mestres[viii], que donaven veu a les propostes de pedagogs com Decroly, Freinet, Montessori o Francesc Ferrer i Guàrdia, així com als nous corrents educatius de l’Escola Nova o la Institución Libre de Enseñanza.[ix]

Durant la República, tots aquests corrents s’imposaren amb molta força; de fet, l’educació republicana s’edificà sobre la idea del paidocentrisme, és a dir, el protagonisme central del nen en l’aprenentatge. Hi destacarà l’aprenentatge basat en l’observació i l’experimentació, a través del contacte amb la natura. A més, es rebutjaran els càstigs físics i es treballarà la socialització dels nens, mitjançant valors de convivència i de solidaritat.[x]

A les comarques gironines, un dels mestres més destacats en aquest esforç de renovació fou el director de l’escola pública de nois de Salt, Lluís Moreno i Torres, que fou membre de la Institución Libre de Enseñanza.[xi]

El català a l’escola

El procés de normalització lingüística a Catalunya fou lent i parcial. Tot i que la Constitució republicana reconeixia la llibertat de càtedra i permetia a les regions autònomes organitzar l’ensenyament en la seva llengua pròpia, en el cas de l’Estatut de Catalunya del 1932 es va establir un bilingüisme amb preponderància del castellà. No obstant això, al llarg dels anys 30 proliferaren els cursets i les conferències per a formar els mestres en la llengua catalana, conjugant-hi les aportacions voluntàries i el suport institucional.[xii]

Escola laica?

Tot i que la legislació republicana permetia l’existència de centres educatius privats, es prohibí que els mestres fossin membres d’ordes religiosos. Els crucifixos s’havien de retirar de les escoles i l’ensenyament de la religió només podria fer-se en establiments propis de l’Església, ja que l’assignatura de religió era substituïda per lliçons de lectura de la nova Constitució.

Tot plegat generava una forta controvèrsia. Una bona mostra n’és la manera com les escoles religioses escaparen a la prohibició. A Girona la majoria es constituïren en mútues, és a dir, associacions de pares que creaven una institució d’ensenyament privat, en la qual l’únic que canviava era l’aparença externa: es substituïa el nom religiós de l’escola per un de laic i els mestres capellans continuaven exercint el magisteri, però canviant l’hàbit per la roba de seglar.[xiii]

A Salt, s’hi va crear una comissió encarregada de substituir l’ensenyança religiosa al poble[xiv], però no sabem gaire sobre les seves actuacions. De fet, sembla que les escoles religioses que hi havia -el col·legi de les Dominiques i el de la Salle– van continuar funcionant fins al 1936.

Amb l’esclat de la Guerra Civil, en plena revolució social, es van confiscar tots els edificis religiosos. Es volia donar un tomb a la situació de privilegi que havia tingut l’Església històricament i aprofundir en la consolidació d’una escola pública i laica. Així, es van fer fora monges i capellans, i les seves escoles passaren a ser públiques.

A Girona, aquestes noves escoles van adoptar noms clarament revolucionaris. Per exemple: l’exconvent de l’Ave Maria, passà a anomenar-se Grup Escolar Bakunin; l’excol·legi dels maristes de la Mercè, seria el nou Grup Escolar Durruti, etc. [xv]

A Salt, els edificis escolars de la Salle i les Dominiques passaren a ser escoles primàries públiques, gestionades pel Consell Municipal. A més, el 1937, es sol·licità a la Generalitat la creació d’una Escola de Treball a l’edifici de l’exconvent de les monges de Santa Clara, per a la formació professional dels obrers de la construcció. [xvi]

Noies i nois van junts a classe

La coeducació no es farà efectiva en l’escola pública fins a la Guerra Civil. Per trobar una escola a terres gironines que la posés en pràctica abans del 1936 hem d’anar a Salt, al Centre Obrer de Cultura La Floreal. Aquí es creà el 1933 l’Escola Racionalista, una iniciativa vinculada a la CNT, que fou capdavantera en l’aplicació de les idees més innovadores de la pedagogia. Atorgava un alt grau d’autonomia als nens, ja que el seu principi era despertar l’esperit autodidacta i la creativitat dels alumnes. Malgrat que fou clausurada durant el Bienni Negre, tornà a reprendre les classes el 1936, i va acollir 22 nens i 27 nenes del poble fins al final de la guerra.

El malson de la postguerra

Amb la victòria feixista de la Guerra Civil, es suprimí l’obra educativa de la República. Molts mestres republicans foren perseguits, empresonats, executats o depurats, o bé hagueren de marxar forçosament a l’exili. A Salt, el discurs d’inauguració del nou curs escolar, l’any 1939, mostra clarament quin model d’escola pública s’imposava amb la Dictadura:

(…) Salt, nombre de fuerte prestigio por los innumerables asesinatos cometidos por sus hombres, experimentará gracias al esfuerzo de los hombres de la nueva España, un cambio radical de vida. El nombre de Dios presidirá ya para siempre estas escuelas… Y tú, maestro que me sucedes, recuerda que España espera de tu abnegado sacerdocio la regeneración de estos niños, su educación esmerada y su acercamiento hacia el Todopoderoso (…)[xvii]