Salt és un dels paisatges de la gran estafa immobiliària. Durant els anys del boom de la construcció, el poble esdevingué una jungla on hi proliferaren l’especulació i els abusos de poder dels bancs. Avui, el resultat és un paisatge devastat, de vides hipotecades i famílies sense recursos que es queden al carrer. En aquest reportatge, hem volgut donar veu a aquells que estan fent front a aquesta injustícia, posant de manifest que, malgrat la situació és extrema, el moviment de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca és més fort que mai. La lluita de la PAH és un dels motius pels quals molta gent que ha perdut sa casa no perdrà mai la dignitat.
El dret a l’habitatge, si bé és un dret reconegut tant per la Declaració Universal dels Drets Humans com per la Constitució espanyola, en la pràctica no ha estat mai un dret garantit. La nul·la política d’habitatge públic i social i la manca de regulació l’han convertit en un objecte de benefici a mans d’uns pocs. En comptes de vetllar perquè estigui a l’abast de tothom, les administracions públiques han deixat que sigui l’avidesa del mercat immobiliari qui regulés els preus i així, un bé de primera necessitat com és l’habitatge ha passat a ser gairebé un luxe.
Text: Laure Duplay, Judit Font i Júlia OlcinaFotografies: Gerard Canadell, Laure Duplay i Júlia Olcina
Salt, somni dels bancs, malson dels habitants
Durant els anys de la bombolla immobiliària, el sector de la construcció va créixer per sobre de les necessitats reals, alimentat amb la cultura de la compra i l’especulació. Els lloguers eren escassos i els preus es dispararen, de manera que arribà un punt en què el pagament d’una quota d’hipoteca resultava més barat que llogar un pis.
El cas de Salt és força representatiu d’allò que estava passant. En aquells anys, moltes persones hi van comprar habitatges mitjançant hipoteques, bàsicament per una necessitat de sostre o per l’elevat preu del lloguer. A més, la forta discriminació que patien els col·lectius d’immigrants en l’accés al lloguer va agreujar la situació i va provocar que la compra d’habitatges es disparés de manera exagerada.
I així, s’anà forjant el malson. Les immobiliàries i les entitats bancàries van veure-hi l’oportunitat de treure’n partit i van concedir crèdits a tort i a dret, amb pràctiques abusives que desprotegeixen els deutors i permeten els bancs dessagnar-los fins l’extenuació.
Avui en dia, aquest malson és una realitat ben crua. Els abusos i l’estafa indiscriminada, perpetrada per les entitats bancàries en els anys de màxima expansió, juntament amb l’increment de l’atur, han portat al progressiu empobriment de bona part de la població, que no pot fer front als deutes hipotecaris il·legítims i abusius. Així, cada cop ens trobem davant més casos de desnonaments i tot plegat resulta encara més aberrant si observem com proliferen els habitatges buits, tapiats i precintats a la zona centre.
Un problema amb cara i ulls
La qüestió de l’habitatge és un problema tan bàsic que ens afecta a tots i, per això, la lluita que està duent a terme la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca troba recolzaments allà on va. La seua reivindicació no és només per cobrir una necessitat bàsica, sinó que es tracta de lluitar per una vida digna.
En aquest reportatge, hem volgut donar veu a aquells qui estan en primera línia, tirant endavant aquesta lluita. Hem volgut posar cara i ulls a aquells que ho estan vivint de més a prop, perquè és gràcies a la seua lluita diària que hi ha l’esperança que el món sigui un dia un lloc més habitable.
El drama en xifres:
Segons dades del Ministerio de Fomento, entre els anys 2005 i 2007, moment àlgid de creixement de població i de la bombolla immobiliària, es van vendre a Salt més de 250 habitatges per trimestre, mentre que la resta de trimestres entre 2004 i 2012, no superen els 80 de mitjana.
Segons dades de l’IDESCAT, l’any 2007 l’atur registrat a Salt era de 1.200 persones de mitjana anual, mentre que l’any 2011, aquesta xifra s’havia triplicat, arribant a un màxim d’atur mitjà registrat de 3.800 persones. Actualment, la xifra d’aturats es manté en prop de 3.700 persones, si bé aquesta disminució també pot ser deguda al fet que, des de 2011, també hi ha disminució de població que marxa del municipi, segons dades del Padró Municipal d’Habitants.
Fatou Sinera
La Fatou és una dona sarahule de Gàmbia, que va arribar a Salt l’any 2003, reagrupada pel seu marit que ja hi vivia i hi treballava. Els seus 3 fills han nascut a Salt, un poble que li “encanta”, on diu que hi ha trobat bona gent i de diferents procedències, un fet que segons diu “l’ha canviat molt”. Ha estudiat el CFGM d’administrativa a l’Institut Vallvera i ara està estudiant Hostaleria a l’EHG.
Falsos compromisos de Bankia
Quan ella va venir, el seu marit era el titular de la hipoteca contractada amb Bankia per la compra del pis on vivien, al carrer Torras i Bages; però el 2008, com tants altres, ell va perdre la feina en el sector de la construcció. El 2011, després de 2 anys sense treballar i amb grans dificultats per pagar les quotes, el banc els va oferir dues possibilitats per evitar la denúncia i l’execució hipotecària: el refinançament o bé entregar i perdre el pis. Davant d’aquesta situació, el febrer de 2011 van firmar davant notari que retornaven el pis al banc a canvi d’eixugar el deute.
Tanmateix, poc temps després, Hisenda els va reclamar 10.000 € en concepte d’impostos, com si els tràmits d’entrega del pis al banc hagués estat compravenda, si bé mai van rebre cap tipus d’ingrés. Es van sentir estafats i no podien fer front a aquest deute. La Fatou estava treballant a l’Ajuntament de Salt, i vivien en un pis de lloguer. “Jo tenia molta por amb el pis de Torras i Bages. Demanàvem que ens reduïssin la quota i ens deien que, si no pagàvem, ens farien fora. Després de mesos sense pagar, jo trucava per negociar i no hi havia manera. En aquella època jo no ho coneixia, perquè no existia la PAH i potser m’haguessin ajudat en aquesta situació. Jo estava sola i no podia contra ells. Ara he après a defendre’m.”
“Vull negociar un lloguer social amb el banc i viure dignament”
Certament, quan es van trobar en aquesta situació, la PAH-Girona encara no existia (es va iniciar el setembre de 2011) per la qual cosa van viure tot el procés sols i sense gaires suports. Temps després, a finals del 2012, una amiga li va proposar d’anar a una de les assemblees de la PAH un divendres a la tarda: “Hi vaig anar i vaig quedar molt trista i impactada de veure molta gent afectada per la qüestió de les hipoteques. Em pensava que havíem estat només nosaltres sols. Però alhora també estava molt contenta de la gent que ajuda i vaig veure que jo podia aportar coses. Des d’aquell dia no he deixat d’anar-hi.”
Actualment, la família de la Fatou es troba amb grans dificultats per pagar també el lloguer, ja que només tenen els ingressos de l’ajut que rep el seu marit de 426 € per a tota la família. Novament, el seu objectiu és negociar amb el banc propietari del pis on viuen actualment per obtenir un lloguer social que puguin pagar: “Mai he volgut viure en un pis que no puc pagar. Jo vull un lloguer social, ja sigui en aquest pis o en un altre. Jo no vull viure gratis enlloc, això es una mentida que es diu, jo vull negociar un lloguer social amb el banc i viure dignament”.
Segons la Fatou, és una situació molt complicada perdre la feina i a més perdre la casa; “Potser hi ha gent que pensa que els immigrants vénen aquí a buscar-se la vida i la feina sense més. Jo estic estudiant i he treballat, i el govern no m’ha donat res. Jo sóc immigrant i estic lluitant pel futur de Salt, pel benestar de tots. Jo estic lluitant per un futur millor per a tots”.
Iolanda
La Iolanda és de Lleó. Després d’haver estat uns quants estius venint a treballar a la Jonquera, va trobar feina a Girona i li començaren a anar prou bé les coses com per quedar-s’hi. Així que ja fa deu anys que va decidir instal·lar-se a Salt. Ens explica que, com que el lloguer estava molt car, el 2004 es va llançar a demanar una hipoteca. En aquell moment era el que semblava més lògic, ja que les mensualitats de la hipoteca eren més baixes que el lloguer i, a més, et permetien l’horitzó de tenir una casa pròpia en un futur. Els empleats de Bankia la van acabar de convèncer amb els mateixos arguments i així es va acabar d’entrampar.
La Iolanda està convençuda que l’enganyaren i no acaba d’entendre com pot ser que li concedissin una hipoteca, tenint en compte la seua precària situació econòmica. De fet, el 2008 es va veure obligada a demanar un refinançament -una mena de crèdit a part, per poder fer front als pagaments-. Es posa les mans al cap quan pensa que li donaren aquest crèdit amb la seua parella a l’atur i ella cobrant només un sou de netejadora: “Em tornaren a enganyar”, afirma.
Quan es va quedar a l’atur, amb una prestació de 200 euros mensuals, ja no va poder seguir pagant al banc. A partir d’aquí va provar de tot per negociar la dació en pagament de l’habitatge i desprendre’s del deute, però no ha obtingut resposta. Recentment, ha esbrinat que el seu cas està arxivat des del 2010, i per tant, el procés ha quedat com suspès, impregnat d’incerteses. Per això ara està intentant aclarir totes aquestes incògnites amb l’assessorament legal de la PAH.
Amb la PAH, la Iolanda hi porta treballant un any i tres mesos. Es va assabentar que existien a través d’internet, buscant ajuda per fer front a la situació d’emergència que estava vivint amb sa casa. D’entrada, a la PAH li van resoldre molts dubtes, però més enllà de l’assessorament que hi va trobar, s’alegra de com s’hi ha sentit acollida i recolzada en tot moment. El primer cop que va poder conèixer gent en situacions similars a la d’ella es va adonar que no estava sola. “Me sentí mal viendo casos peores que el mío”, ens comentava, però alhora afirma que hi trobà molta força i energia per fer front als problemes. Des de llavors, ha estat lluitant amb la Plataforma: assistint a reunions, participant en accions per aturar desnonaments… “¡Siempre que he podido he estado con ellos y seguiré!”, proclama. “¡Seguiremos luchando y algo se hará, al final habrá solución! ¡Tenemos que seguir luchando todos en una piña!”.
La Iolanda està convençuda que el problema de lhabitatge és tan greu i generalitzat que “hasta al que tiene más pasta le puede pasar”. Per això, reivindica el dret de tothom a un habitatge digne i assenyala que el lloguer social podria ser una solució, però hauria d’ajustar-se als ingressos i les possibilitats de les persones, ja que, com ella mateixa ens recorda, “hay gente como yo que no podría pagar un alquiler social; si hubiera trabajo lo pagaríamos, pero no es que no se quiera, es que no se puede pagar”.
No obstant la cruesa de la seua situació, Iolanda ja no es deixa arrossegar per l’angoixa. El suport que li ha aportat la lluita en la PAH l’ha ajudat a tirar endavant. Com ella mateixa ens diu, ha après “a mirar más de frente y a ser más valiente! Ahora me atrevo a hacer cosas que antes no me atrevía… ¡A ir hacia adelante y que sea lo que Dios quiera!”
Un bloc per desbloquejar la situació de l’habitatge
Mentre l’accés a l’habitatge és impossible per a bona part de la població, existeix un important parc d’habitatges buits o en desús. Ho explica, d’una banda, la política especulativa de propietaris i empreses promotores i, de l’altra, els habitatges que han estat desnonats, els quals paradoxalment, un cop expulsades les famílies, retornen a mans de les entitats bancàries. Aquesta aberració ha estat un dels motius que han dut a la PAH i altres col·lectius a la ocupació del Bloc Salt…
Obra social de la… PAH
L’objectiu és clar i contundent, ho diu la pintada que domina l’hort: “Obra social de la PAH”, una PAH que pren el relleu de l’estat o de les caixes que destinen fons a la causa social. Com que l’edifici pertany a un banc rescatat amb diners públics, és el lloc idoni a ocupar per reivindicar lloguers socials i, alhora, denunciar la presència d’edificis buits mentre hi ha gent sense casa. Així, des de Setmana Santa, l’edifici de pisos buits està ocupat per membres de la PAH.
Un té per trobar-se
Al bloc de la PAH, des dels inicis de l’ocupació hi ha un pis per trobar-se, per fer vida entre tots. Un matí ens inviten a la taula comuna i ens conviden a un te, mentre la gent hi va arribant. Així descobrim com funciona el bloc, qui viu aquí i quines són les últimes notícies, o més ben dit, les lluites en curs i els problemes per resoldre. Al dia de la trobada, el 29 de maig, hi viuen unes 10 famílies. Coneixem tres dones, mares que viuen amb la seva família al bloc, després d’haver tingut problemes d’habitatge i d’haver-se implicat a la PAH de Girona.
Empadronament difícil
Les famílies estan intentant empadronar-se per legalitzar la seva situació i per donar-se d’alta amb els serveis bàsics, però se’ls demana factura de llum, d’aigua i contracte de lloguer. De fet, el padró de Salt està reconegut com més restrictiu que la llei! Per la seva banda, l’ajuntament fa declaracions afirmant que ningú no els ha presentat cap paper, cosa que està desmentida pels habitants del bloc.
A Sabadell i Terrassa, la PAH ha aconseguit l’empadronament després de tres blocs ocupats. És una experiència que la PAH de Girona fa servir com a referent per elaborar la seva estratègia. La pressió social i mediàtica al carrer és imprescindible.
Pisos “de luxe” plens d’avaries
La Doris, membre de la PAH, conta que l’alcalde de Salt va declarar: “Aquests pisos de luxe no són per vosaltres!” La gent del bloc riu al sentir-ho i ens confien que preferirien uns pisos més ben construïts i acabats i sense tantes avaries! A més de les contínues avaries, la companya d’aigües els ha tallat l’aigua vàries vegades, arribant a l’extrem de cobrir amb ciment la presa d’aigua! Tot això, en contra de la seguretat bàsica dels veïns, ja que ni els bombers podrien accedir-hi fins que els militants no ho haguessin tret.
Les famílies del bloc han estat realitzant nombroses accions a l’ajuntament per demanar mediació amb la companyia de l’aigua. Tanmateix, el tema no avança. I no és d’estranyar, recordem que a Salt el dret a l’aigua està poc considerat: fins i tot les fonts públiques del nostre poble s’avergonyeixen de no oferir aigua als ciutadans…
La cooperació tot ho pot
Segons la gent que hi viu, aquí es comparteixen les tasques de la comunitat de veïns. Tot, en general, es fa de forma col·lectiva i es reparteixen les feines segons les possibilitats. La filosofia és que ningú està regalant res, sinó que cadascú aporta alguna cosa. Per sort, les ajudes exteriors són també nombroses. Així, la gent s’ha pogut organitzar i portar endavant la lluita.
Hi va haver la participació i el suport de diversos col·lectius i persones, tant pel que fa a la feina com als recursos o al suport moral. Una de les mostres més vistoses d’aquesta feina col·lectiva és el solar abandonat que hi havia enfront del bloc, que gràcies a l’impuls de l’Ateneu Naturalista de Girona, ha donat pas a un hort comunitari molt bonic que ja dóna els seus fruits!
Entrevista a Doris.
Bloc okupat “Acció social de la PAH”
La Doris té 51 anys, tres fills grans i una aura de calma i de determinació impressionants. Forma part del nucli dur de la PAH de Girona…
Conta’ns la teua història… Com vas arribar aquí?
Yo soy de Santiago de Chile. Allí luché muchos años contra la dictadura, en la clandestinidad, y mi familia fuimos represaliados. Cuando por fin llegó la transición, en los años ’80, al principio se vivió como un momento de cambio, con mucha ilusión. Pensé “la alegría ya viene”, pero la alegría nunca llegó… La transición que hicieron fue una desilusión enorme, no se ha cambiado ni la Constitución! Con el gobierno de transición ya no sabíamos quiénes eran los enemigos. Fue un momento muy duro, de desilusiones, de sentir que no había valido la pena que mataran a mi familia por algo que no se quería cambiar.
Yo estaba en un grupo de mujeres, con las que aprendí que se pueden cambiar muchas cosas, a pesar de todo. Quienes te ponían las piedras en el camino eran los gobiernos. Así que decidí actuar y no dejarme arrastrar por la desilusión ni la depresión. El 2001 lo dejé todo y me vine sola a España.
Com vas contactar amb la PAH?
No iba a poder seguir pagando la hipoteca de mi casa y vi que tenía que buscar ayuda. La entidad bancaria pasó de todo. Yo pensé que era la única! Salí caminando, estaba llorando, vi un folleto, apunté el número y el día y me acerqué a la plataforma. Éramos cuatro personas. Dije: “Aquí estoy y aquí me quedo”. Era septiembre de 2011, allí comencé.
Desperté. No era la única! El problema era tan grande… Fui la primera que conseguí la dación en pago, pero esto no es la solución, tampoco, porque tenía que vivir en algún sitio y no tenía para vivir en otro piso. Así me enganché a la PAH. Para liberarme y luchar!
Com està siguent la teua experiència de lluita amb la PAH?
El trabajo del día a día en la calle es duro pero enriquecedor. Hemos descubierto que tenemos un poder muy grande, la fuerza de juntarnos, de conseguir tantas cosas juntos… Nos despertamos y despertamos a los demás!
Cuando llegué a España vi que aquí también había mucho por hacer. Así que ahora sigo contribuyendo con mi trabajo, me entrego, aporto la experiencia previa que traigo conmigo. Creo que no hay que esperar a que la alegría pase y no verla. Hay que estar activa y presente: la alegría está en parar un desahucio, en impedir que la gente se tire por la ventana, en apoyar a las familias! Los que llegamos a la PAH llegamos deshechos, es importante poder decirles “no estás solo”.
Me preocupa la gente que no viene a la plataforma por vergüenza, la gente autóctona sobre todo. Vamos hacia ellos pero tienen que encontrar un vínculo, porque el proceso de desahucio aísla. Una de las cosas que intentamos hacer es dar herramientas a la gente, por ejemplo en Girona hemos sacado un tríptico para explicar los procesos de ejecución hipotecaria, que pueden durar hasta veinte años.
Hay tantos pisos vacíos y tanta gente sin piso… No solo está la problemática de las hipotecas, también hay un problema de alquiler, y el desahucio es mucho más rápido con el alquiler, puede realizarse en un mes! La PAH lucha por una vivienda digna, tanto para casos de hipotecas como de alquileres, pero siempre cuando el propietario es una empresa o un banco, nunca un particular.
Quines solucions creus que es poden donar al problema de la vivenda?
Liberar espacios vacíos para ofrecerlos como alquiler social, con precios de alquiler adecuados a los ingresos de las personas. Pero no queremos que se nos den las cosas hechas, queremos dignidad. Nos proponemos recuperar la dignidad!
Queremos recuperar lo que nos han quitado. El sistema nos ha inculcado el individualismo, el poder le teme a esta unión de la gente. Yo desde que vivo aquí (en el bloc) he cambiado muchas cosas de mi modo de vida de antes. Ahora no veo la televisión, en vez de eso disfruto de la convivencia: discutimos, conversamos… Si tuviera que volver a vivir como antes de esto, no me acostumbraría a levantarme y no ver a nadie.
Quin recolzament esteu trobant amb el bloc?
Al planificar la ocupación nos preparamos para lo peor, pero todo ha sido muy positivo, tenemos mucho respaldo social. Hay gente que está apoyando de manera muy presente aunque no tiene problemas de vivienda. Los vecinos del edificio se acercan, se han ofrecido para cualquier cosa que necesitáramos. Pero el bloque son solo quince viviendas, de momento aún es poco. Mi esperanza es que la gente se anime y se extienda. Este es el primer bloque recuperado, pero no el último!
Ha estat un cop dur que no aprovaren la ILP? Com veus el futur?
Es más duro para ellos. A nosotros nos da más fuerza, nos llena de legitimidad. Esto impulsará que la lucha sea mayor en la calle. El futuro lo veo en la calle! Es nuestra lucha, nuestro triunfo! La fuerza que tenemos está en la calle! Nos costará que al fin las personas empiecen a perder el miedo, pero cada vez más el miedo está dejando de ser efectivo. Cada vez más la gente sentimos que, no porque nos vengan a detener, dejaremos de actuar!