Els drets dels estrangers des d’una perspectiva municipal
Conversem amb la Sira, l’Adama, l’Andreu i en Pere, tècnics d’acollida i ciutadania amb molta experiència, perquè ens parlin de la gestió de la diversitat en l’àmbit local i dels reptes que tenim a Salt en matèria d’immigració. Amb aquest diàleg volem col·laborar a enfortir el discurs públic per promoure la immigració com a riquesa i oportunitat i lluitar contra els rumors, els prejudicis i les diferents formes de racisme. Al mateix temps volem posar-nos en la pell de persones estrangeres i prendre consciència del que implica ser estranger avui en dia.
Text: Èlia Llinàs i Laure Duplay
Fotos: Pere Serrat
- Sira Kande, d’origen senegalès, mare de tres fills, viu a Salt des del 2005. Tècnica d’acollida al Consorci de Benestar Social Gironès-Salt.
- Andreu Bover, pare de quatre fills, viu a Salt. Treballa a l’Ajuntament de Salt des del 1996, i com a cap de l’Àrea de Ciutadania des del 2005
- Adama Boiro va néixer a Senegal. Mare de tres fills, viu a Girona però se sent molt vinculada a Salt. Treballa a l’Ajuntament de Lloret amb la Fundació SER.GI fent de mediadora i tècnica de ciutadania.
- Pere Cortada, pare de dos fills. Tècnic de la Secretaria d’Igualtat, Migracions i Ciutadania de la Generalitat des de fa 12 anys, fa classes sobre temes d’immigració i ciutadania a la Universitat de Girona.
17190: A nivell local, es poden garantir els diferents drets de la població immigrant?
Pere: Hi ha una observació prèvia. A Catalunya hi ha una matriu de desigualtat que té a veure directament amb la Llei d’estrangeria, una llei racista que fa que, si tu no has nascut a Catalunya, tota la vida la teva condició de ciutadana sigui qüestionada. Quan no tens papers no pots accedir a determinats drets. És una situació molt miserable i molt dura. Després, quan passes a ser regular, perdre la feina o cometre un petit delicte o una petita infracció per alcoholèmia o per conduir sense assegurança o amb el carnet caducat, et pot suposar que no puguis renovar els papers i per tant et tornis a quedar sense papers. Quan tens la residència permanent, a mesura que vas renovant, et pots quedar sense papers. Però, fins i tot, s’han inventat una figura nova a nivell jurídic, la nacionalitat lesiva, és a dir, que, quan t’han concedit la nacionalitat, en qualsevol moment te la poden treure. Per tant, si tu ets una persona estrangera, aquesta màcula que tens pel fet de ser estranger dura tota la vida. Aquesta matriu de desigualtat racista determina el poc o molt que es pugui fer des de l’àmbit local.
Adama: Tinc la sensació que vivim en una situació de tolerància: et dono aquests drets però te’ls puc treure quan a mi em doni la gana. Per tant, això és que ens estan tolerant però que no ens estan acceptant.
Andreu: Sabem que una de cada tres persones del municipi no pot votar. Per tant, s’haurien de buscar altres espais de participació on la gent invisible pugui donar la seva opinió sobre situacions concretes.
17190: En l’àmbit municipal, quines eines ens queden per intentar garantir el dret al treball?
Sira: L’ocupació és fonamental. Crec que el problema més gran que tenim a Salt és la pobresa, tant de la població immigrant com de la població autòctona. Ja sabem que a Salt l’índex de joves és molt alt i jo crec que hem d’apostar per la formació, l’educació, i després que tothom pugui tenir igualtat d’accés a diferents llocs de treball en el municipi. A Salt hi ha quasi un 40% de població immigrant i aquesta diversitat no es reflecteix enlloc. I ara sí que a Salt hi ha gent preparada, i hem de poder veure gent d’origen immigrant a les escoles, a l’Ajuntament, a tots els departaments, perquè, si no, aquesta diversitat no es reflecteix en res.
Andreu: Sovint les polítiques d’ocupació no tenen en compte la situació jurídica de molts joves. Per exemple, hi havia uns programes concrets promoguts pels Servei d’Ocupació de Catalunya als quals només et podies presentar si tenies DNI. Afortunadament, aquestes normatives es van adaptant, però encara hi ha poca lògica de territori. Si la normativa impedeix que hi puguin accedir, es crea una frustració afegida i una falta de reconeixement.
Pere: Fa tres o quatre anys, en el moment més dur de la crisi, estàvem en el 22% d’atur “espanyol” i el 40% d’atur estranger. Ha anat millorant l’economia però sempre, sistemàticament, l’atur estranger duplica l’espanyol. Ara estem al 10/11% d’atur espanyol i al 22% d’atur estranger. És igual la formació que tinguis, que, si el teu cognom és tal o no tens DNI o el teu color de la pell és tal, la teva entrada al mercat laboral està tallada. Vivim en una societat patriarcal i en una societat racista i això es demostra amb el sostre de vidre en el cas de les dones i també en el cas de les persones d’origen immigrant que, encara que ja siguin catalanes, no poden prosperar.
Coses que es poden fer des de l’àmbit municipal… Entorn a la irregularitat, sabem que quan una persona fa tres anys que és irregular, amb un contracte de treball la podem regularitzar i, com que accedeix a feines molt precàries, un cop té aquest primer contracte de treball ja se’n surt. No és una persona que torna a caure a la irregularitat en la propera renovació, sabem que és una persona que treballarà de paleta, de fuster, del que sigui, però que trobarà una feina.
17190: L’Ajuntament de Barcelona no va fer una cosa així?
Pere: Sí, a través d’empreses d’inserció laboral, ha començat a fer unes formacions per a les persones que són irregulars. L’Ajuntament ofereix el contracte de treball, i així els tenim contractats en plans d’ocupació durant un any. És un col·lectiu que fa molts anys que és aquí, que no tornarà mai al país d’origen, que fa deu anys que està treballant del bosc i sabem que està en una situació d’absoluta indefensió. Doncs anem-lo a regularitzar i si té família encara més. Una altra mesura seria identificar aquelles persones que estan en situació regular però que estan a punt de caure en la irregularitat. És un públic més vulnerable i els hem de prioritzar. Com ho podem fer? La població immigrada, per culpa de la Llei d’estrangeria que hem de derogar, si no té la nacionalitat, no pot accedir a molts llocs de l’Administració pública. Però sí que hi ha mecanismes: un és la reserva de contractació. Com a Administració pública treus un paquet a concurs, d’un servei de neteja o de gestió, i pots fer una reserva. Ve d’una directiva europea i significa que a aquesta parcel·la que tu protegeixes només poden accedir-hi centres especials de treball o empreses d’inserció laboral que es dediquen a l’àmbit social. Per tant indirectament a través d’aquesta contractació pots treure aquests paquets a concurs i a partir d’aquí pots contractar aquells perfils, de manera coordinada amb els serveis socials.
Després hi ha els interins, que poden ser estrangers. Quan surt una plaça pública d’interinatge no cal demanar el DNI. Si no és una plaça de funcionari, els treballadors públics poden ser persones estrangeres. A mesura que hi hagi més diversitat en la gestió pública aconsegueixes que es normalitzi que t’atengui una metgessa, un mestre, que sigui d’origen divers. També reforça els joves, que veuen una expectativa possible. A Salt hi ha seixanta policies, i quants n’hi ha que no siguin blancs com la llet? Zero.
Adama: La Llei d’estrangeria és la base del mal de totes les persones vingudes de fora i dels seus fills. Per fer qualsevol pla, o qualsevol eina per millorar l’ocupació, primer s’ha de mirar la llei perquè una persona que té papers, però que els pot perdre en qualsevol moment, és molt difícil que pugui formar-se i, a més, pugui formar i acompanyar els seus fills perquè després puguin fer una bona formació i trobar una bona feina.
Parlaré una mica també de la representació. Cadascú vota el que sent que el representa, i esclar, si vas a qualsevol lloc de l’Administració pública i no et sents representat… Hi ha moltes persones que pel fet de no conèixer-ho i pel fet d’haver viscut sempre aquesta barrera no troba aquesta connexió. Fins i tot a la feina, quan fem reunions de plans de ciutadania, està molt bé que hi hagi moltes persones autòctones, però estaria bé que hi hagués persones d’orígens diversos, i això no ho trobem. Penso que sí, que l’Administració s’ha de posar les piles, ha de fer polítiques per facilitar l’accés al mercat laboral de les persones d’origen estranger —o fins i tot ens podríem oblidar de les persones que han nascut fora i mirar almenys els que han nascut aquí—, perquè realment van sortint joves que estan preparats i poden fer certes feines.
Però per mi sobretot, el més important és que la Generalitat hauria de fer alguna cosa més amb el racisme. Per què? Doncs perquè si tenim unes persones que són les que fan la selecció, i aquestes persones són racistes, doncs serà molt difícil accedir a una feina perquè posarà totes les traves perquè aquell noi o noia hi entri. Penso que som una societat molt racista, i moltes vegades ho som i no ens n’adonem i quan ens n’adonem no volem fer-hi res.
La formació és bàsica i la Llei d’estrangeria cal derogar-la, o almenys canviar algunes coses, perquè quan arribi una persona aquí pugui tenir directament un contracte i el permís de residència i no calguin els tres anys de padró.
Pere: L’altre dia vaig anar a una entitat que es dedica a la inserció laboral i vaig preguntar quines dificultats tenien amb població d’origen estranger, amb el tema de si les empreses hi posaven traves o així. I en un moment determinat vaig preguntar si hi ha empreses que diuen que no volen noies amb hijab. I la mateixa empresa d’inserció em diu “amb els joves hem treballat molt de temps que es treguin el hijab”. El hijab és una cosa que forma part de la teva llibertat religiosa i ningú té el dret de treballar perquè te’l treguis! Estem normalitzant coses que no ho són. Hem de generar mecanismes per denunciar aquest racisme o, si no es vol dir racisme perquè és massa dur, doncs aquestes actuacions de discriminació. Cal anar a inspecció de treball i dir que en aquesta empresa no agafen persones que portin hijab. O cal aplicar altres mesures per evitar això, com els currículums cecs (sense nom i sense foto). A França funciona. Tu selecciones la persona en funció dels mèrits que té.
Sira: Crec que, per poder combatre el racisme de la societat, és molt important combatre primer el racisme institucional, que genera polítiques migratòries que no respecten els drets humans. Crec que s’ha de començar per aquí perquè la societat és el reflex del que són les seves institucions, les polítiques públiques, i ara mateix és el que estem veient. S’ha de fer a través de manifestacions, etc. Crec que s’ha d’acabar amb el racisme institucional per poder arribar allà on volem arribar realment.
17190: Una persona que ha nascut aquí i els seus pares són del Marroc, quina condició té?
Andreu: És marroquí. I això es manté. Hi ha joves de divuit o dinou anys nascuts aquí que encara no han accedit a la nacionalitat espanyola.
Sira: Quan neix un nen aquí, de facto, no pot tenir la nacionalitat espanyola, té la nacionalitat dels seus pares. Al cap d’un any la pot demanar, però les condicions d’accés a la nacionalitat ara mateix són molt difícils.
Adama: És una de les coses que hauria de fer enfadar a la gent. L’Estat espanyol ha modificat la llei per accedir a la nacionalitat per residència, i la gent no s’ha enfadat prou. Un nen que ha nascut aquí i ha fet l’ESO, encara ha de fer l’examen d’A2 de castellà quan hi ha una ordre del 2015, aturada, que diu que no l’han de fer.
Andreu: És humiliant. I l’examen de cultura que es proposa, m’agradaria veure si els nacionals el passaríem.
Sira: Jo puc estar aquí deu anys i no tenir nacionalitat. Un que vingui d’Amèrica Llatina pot estar dos anys aquí i pot accedir a la nacionalitat. Hi ha diferents convenis, i aquestes diferències es noten a l’hora de la participació política. Les persones estrangeres extracomunitàries, si no hi ha conveni entre els dos països, no poden votar ni a les eleccions municipals. I un europeu que sigui comunitari que porti aquí dos dies, pot votar! Per mi és la primera discriminació.
Andreu: Salt té molt de mèrit. És un municipi amb unes singularitats extraordinàries. Té sis quilòmetres quadrats, dels quals tres estan urbanitzats, i d’aquests tres, un és zona comercial i l’altre és polígon industrial. Amb la qual cosa, hi ha 30.000 persones que conviuen en un quilòmetre i mig. Amb un urbanisme salvatge, construït durant l’època del postfranquisme, amb molt poc espai públic, en el qual hi ha molta competència. Cada dia que passa i no passa res és un petit miracle que es produeix, perquè realment el normal seria que el conflicte fos un fet recurrent i constant.
Sira: Esclar, perquè no hi ha aquesta interacció. Cadascú viu al seu barri, o a la seva comunitat, no hi ha relació, però problemes si que n’hi ha molts, a Salt.
Andreu: Però l’any 2009 i 2010 hi havia hagut tensions.
Sira: S’ha millorat la situació.
Pere: Els que treballem en aquests temes ens equivoquem perquè sembla que treballem només amb la part de la gent amb pares o avis que han nascut fora de Catalunya. Ho dic perquè partim d’una visió del que és un estat, un idioma, una raça, una religió: l’estat nació tradicional. En aquest estat nació és molt fàcil que hi hagi racisme, perquè qui no és de la raça, el color, la religió o la llengua de l’estat nació se li aplica el racisme perquè en queda fora. A Catalunya ara tenim una oportunitat que és establir un model de societat que no sigui un estat nació, on hi hagi una sola llengua, una sola cultura, una sola religió, sinó un estat intercultural. El motiu pel qual soc independentista és que es donen uns condicionants que ens poden permetre ser una república de cultures, intercultural, on hi hagi pluralitat de llengües, de religions…, i per mida, bagatge i història podem superar el paradigma d’estat nació i establir una república amb una cultura comuna on ens integrem tots, que sigui intercultural i respecti les llengües i religions de tothom, que sigui plurilingüe…
Sira: Molt maco, però la realitat…
Pere: Des del municipalisme es pot construir aquest respecte cap a la interculturalitat. Després tens un problema, perquè l’Estat és el teu enemic, és qui fa la Llei d’estrangeria, qui expulsa, qui et diu que has de saber català, castellà. Però des del municipi la teva realitat és que tens gent que no té papers, que no sap català i potser no n’aprendrà mai. I per tant et veus obligat a construir una ciutat intercultural. Des d’aquest àmbit es pot fer molt. Per exemple a Badalona ara han obert una oficina on denunciar el racisme, una oficina antiracista (veurem quan dura perquè han fet una moció de censura) i a Barcelona una oficina per denunciar temes d’homofòbia, racisme, etc. Es comencen a obrir aquests espais de visibilitat, que donen una imatge de no impunitat.
Adama: Un país més petit és més senzill.
Pere: I on hi ha un 33% de població que hauria de votar i no vota, aquesta gent té un pes. Si surt al carrer té molt de poder.
Adama: De totes maneres, com ho podríem fer això, Pere? Perquè quan han fet la futura constitució catalana, o la llei de transitorietat, no ha canviat res.
Pere: Sí, tampoc es permet el dret a vot. Però ara tenim una oportunitat de fer molta pedagogia, a nivell de país i de municipi.
Andreu: Encara que sigui utòpic en aquest moment, la clau és que els altres models no han funcionat. Els casos més clars són França o Anglaterra. Dinamarca és un fracàs estrepitós. Pensaven que donant feina i habitatge la gent s’integraria a allò nostre, des d’aquesta visió supremacista, i han vist que passaven els anys i no era així. Doncs ara ens fem d’extrema dreta i racistes del tot. Crec que l’Administració, com deia abans la Sira, és qui ha de fer l’esforç i posar les condicions per a la interacció.
Pere: Crec que té a veure amb què no treballem sobre el 100% de la població. Si la imatge que tens de la teva societat no és la de l’estat nació, i parlem català, berber, wòlof, castellà…
Andreu: El gran potencial que té Salt és que es pot comunicar amb tot el món. Em sembla que hi ha 84 nacionalitats reconegudes però cap a 130 ètnies diferents. Aquest potencial no només a nivell cultural, i de coneixement, sinó també a nivell econòmic, et dona una perspectiva absolutament diferent. L’àrab et comunica amb molts milions de persones al món!
17190: No seria una tasca de l’Administració fer el discurs per vendre Salt, amb aquest potencial de gent jove, preparada, amb idiomes que connecten amb tot el món?
Andreu: La Sira i l’Adama en són l’exemple! Jo em sento molt petit al seu costat. Quantes llengües parleu?
Sira: Vuit llengües.
Adama: Jo només tres, bé quatre llengües.
Sira: És el que diu sempre el secretari d’Immigració, Oriol Amorós: les persones immigrants són persones pont i poden aportar molt a la societat. Hem de tenir una altra mirada cap a aquesta immigració.
Adama: No es pot pretendre que tu i jo tinguem la mateixa estructura mental per fer les coses, i això es un problema. Les persones que s’han format al seu país d’origen quan arriben aquí son un zero. Per què? Doncs perquè es pretén que aquella persona tingui la mateixa estructura mental que les que han nascut i viscut aquí, que tenen milers d’anys darrere seu. S’ha d’obrir una mica la ment i veure que el fet que tu facis les coses d’una manera no vol dir que les facis millor que un altre que les fa diferent. Jo crec que fins i tot en altres nivells —companys de feina, reunions…— moltes vegades es pretén que un sigui i pensi igual que el que té al costat.
Sira: És assimilacionisme.
Andreu: S’ha de legislar i gestionar en funció de la realitat que tens. Si aquesta realitat és diversa, la legislació i la gestió d’aquesta legislació ha d’estar en funció d’aquesta realitat diversa. El que no pots fer és legislar i gestionar per a només una part de la societat i que l’altra no sigui reconeguda, però a més li exigeixis tot —comporta’t bé, paga els impostos, compleix les ordenances municipals, cuida els fills, ajuda’ls a fer els deures— quan moltes vegades no tenen les eines.
17190: Podem parlar del dret a l’educació aquí a Salt? De la segregació escolar per exemple. Què es podria fer? Quina és l’especificitat de Salt?
Andreu: El tema de la segregació escolar ha d’anar acompanyat de polítiques urbanístiques i residencials. Tu pots invertir molt a l’escola pública però si no ho fas en l’entorn tindràs unes escoles molt ben dotades però amb el mateix alumnat. De la mateixa manera que per determinades coses hi ha una visió metropolitana, per fer-nos la foto amb el Temporada Alta, amb la Mirona, doncs amb les coses que realment ens afecten a tots i són temes de pobresa, també caldria aquesta visió i una solidaritat metropolitana. No hi és. En temes de mobilitat, Salt està molt penalitzada. Anar de Salt al Trueta es caríssim, son gairebé 3€ i una hora de temps. Si no hi ha canvis a nivell estructural, veig molt difícil de resoldre el tema de la segregació escolar. Vol dir grans inversions en polítiques públiques, urbanístiques.
Pere: El debat de la segregació l’enfoquem com un debat molt binari, població autòctona versus població estrangera, i crec que és una qüestió molt més profunda. Vol una mirada més intensa. Hi ha una segregació externa, que és la que tu veus al carrer, i una d’interna a dins les escoles. L’externa pot tenir diferents motius, uns serien l’origen de les famílies o el color de les famílies (per exemple, amb la població gitana) o el gènere. A Girona hi ha dues escoles de l’Opus Dei que segreguen per gènere. N’hi ha un altre que és la segregació per classe social, que no l’hem tocat ni treballat mai.
Andreu: La segregació no és d’ara. A partir de la immigració espanyola dels anys 70-80, el model de La Farga s’ha estès a tot el municipi. Han passat molts anys i no s’ha fet res, però res de res. Hi havia temps d’actuar, tant des del municipi com des del Departament i no s’ha fet res.
Pere: Hi ha un tema molt interessant que és mirar la segregació escolar des de un punt de vista lingüístic de les famílies. Quines llengües parlen a casa? Després internament, em preocupa molt més perquè no és visible. Els currículums no tenen en compte ni les religions, ni les llengües ni la cultura de les famílies dels nanos que hi van. Prenc l’exemple de Barcelona: si estàs en una escola del Raval a Barcelona i la població és del Pakistan, perquè no anem a preguntar a les famílies què volen fer en aquella escola? Per què no ensenyem urdú i en comptes de fer religió catòlica no fem religió musulmana? O no fem religió i fem cultura de la religió. Perquè no parlem amb ells i fem que l’escola sigui el seu espai de participació? Per tant, tenim currículums no adaptats. Jo porto els meus fills a l’Annexa, on hi ha molta població gitana. Una mestra em va dir: «Les mestres fem classe pensant en els nostres fills, blancs, de classe mitjana. Si demanéssim, en lloc de portar els deures fets, que portessin un pollet , totes les famílies gitanes portarien un pollet!» Quants de vosaltres portaríeu un pollet? (riures) Però el que se’ls demana és fer un treball virtual sobre el que és un pollet! Ja ho se que és estrany però és molt significatiu per mi! (riure) No ho poseu!
A l’institut estan segregant per grups de nivell, una segregació interna dintre d’un mateix institut: A, B, C, D. A més cada grup te uns orígens diferents. Això està prohibit teòricament. Hi ha projectes concrets que es fan tant des de l’àmbit municipal com des de l’àmbit educatiu que han funcionat. Per exemple, l’escola Mare de Déu de Montserrat de Terrassa té uns èxits educatius brutals, han canviat totalment la concepció d’escola. Mai hi ha un sol adult per aula, les famílies participen a fer de voluntaris dintre l’aula, els currículums són adaptats… Sí que existeixen experiències que trenquen aquesta segregació interna, fent que els aprenentatges siguin significatius per als alumnes i que puguin treure molt bons resultats i acabin a la universitat.
Després hi ha un projecte de suport a batxillerat que m’estimo molt, a Banyoles. Es van adonar que els nens i les nenes de les famílies sarahules no arribaven a batxillerat. Van fer una mena de reforç escolar a nenes de secundària on moltes suspenien per un tema de motivació i expectatives. I es van treballar tres coses: primer, amb elles, fer un reforç; segon, molt important, veure les expectatives del mestre sobre l’alumne, és a dir, fer que Serveis Socials vagi a parlar amb cada mestre dient-li «mira, aquesta alumna forma part del projecte» perquè les expectatives de la mestre canviïn, i, tercer, veure les expectatives de la família. I ara tenim nenes d’aquestes que han acabat la carrera universitària. Per tant, hi ha coses a fer!
Andreu: En el número passat de la revista fèieu una entrevista a Jordi Artigal. La seva biblioteca ha salvat, en el bon sentit de la paraula, molts fracassos escolars perquè ha sigut una biblioteca adaptada al territori i pensada per a ell. Quan l’equipament se situa al servei de les potencialitats i les vulnerabilitats del territori, tens moltes més garanties que la gent se senti reconeguda i acollida que no pas si et mous per una lògica estàndard. Aquest és el problema de la majoria d’equipaments, on tothom actua de la mateixa manera. Quan hi ha un vincle, quan tu ets capaç de generar emocions amb les persones —és igual que li diguis inclusió, integració o interculturalitat—, hi ha reconeixement i estima i permet construir una cosa conjunta amb ells.
Sira: És molt difícil en el tema de la segregació escolar canviar la situació perquè ja hi ha una segregació residencial. Per exemple, el 75% de la comunitat senegalesa i gambiana viu a la zona del centre. Llavors tots els nens d’aquesta comunitat van a les mateixes escoles. És molt important treballar amb les famílies, ho trobo a faltar. L’any passat, va haver-hi una jornada que va organitzar la comunitat senegalesa que es diu Senexcelència en què vam participar l’Adama, en Pere i jo. Jo crec que aquests tipus de jornades han de multiplicar-se per reflexionar sobre l’educació dels fills i el paper que hi tenen les escoles, els instituts, les famílies… Ha anat molt bé! Avui em trobo amb nens que em diuen: «Fareu aquest any la Senexcelència? Perquè vull rebre un premi!”
17190: Hi ha un tema de reconeixement dels fills que tenen èxit escolar.
Sira: Sí! Les mares em diuen: «Ostres, tots els nens s’estan posant les piles perquè l’any passat l’acte va ser molt maco!” Pot haver-hi una escola, un institut amb un 100% d’origen immigrant. Si es treballa realment amb aquestes famílies, com heu dit, i les mestres aposten per treballar tota aquesta diversitat, jo crec que els resultats hi poden ser.
17190: Ens preocupa molt la implicació social d’això perquè van creixent nens en societats paral·leles i després volem que quan siguin grans convisquin.
Andreu: A més a més, hi ha els vuit-cents nanos que s’escolaritzen fora de Salt. Els estàs dient que Salt no és un lloc d’oportunitats. El teu entorn, els teus amics, són de Girona, de Bescanó… Per tant, les activitats ja les fas amb aquells amics i el teu projecte de vida ja no és a Salt. Tot això es tradueix finalment a les escoles públiques de Salt.
Pere: Salt té un problema d’imatge externa i d’autoimatge
Sira: És veritat!
Pere: Crec que és fals i injust. Per exemple La Farga és un exemple de bona escola. I aquí no és pitjor que molts barris de Girona que potser ni se n’adonen. El problema és que Salt sempre ha tingut aquest estigma. A nivell de vida comunitària jo no sé de cap altra ciutat que sigui com Salt!
17190: Aquí ve una mica el que dèiem abans del discurs de tu mateix com a ciutat, que hi hauríem de començar a donar valor. Fins ara no n’hi estem donant.
Andreu: Hi ha unes identitats fragmentades i la identitat dominant és la identitat del Barri Vell. És la llúdriga, la Fira del Cistell, la Fira del Tèxtil…! Cadascú té la seva identitat però no hi ha una identitat saltenca compartida.
Pere: Té a veure amb el model que tenim de societat. Les coses es poden fer des del municipi no des de l’Ajuntament. Generar una identitat compartida que no sigui una llengua, un color, un passat. Ara pensava iftars comunitaris, trencament del dejuni.
Sira: L’any passat se’n va fer un, no, Andreu? Fa dos anys?
Andreu: Divendres passat se’n va fer un.
Adama: O la festa del Xai.
Pere: Nadal és una festa nostra però també ho és l’Iftar. El segon dissabte de ramadà es podria fer l’Iftar comunitari de Salt i seria una festa saltenca.
17190: No sé si heu vist que el primer ministre de Canadà aquest any va desitjar un bon ramadà a tots els musulmans, explicant a tot el país el que és i donant les gràcies als canadencs musulmans per la seva aportació a la societat. Us imagineu això aquí?
Pere: El discurs institucional és molt important. Tenir un polític que faci un discurs inclusiu canvia la mirada de tothom.
17190: Això sí que no val diners!
Adama: Són petits gestos molt simbòlics.
17190: Una última pregunta per tancar: com seria un municipi de Salt inclusiu?
Adama: Seria un lloc on tots ens poguéssim sentir iguals i respectats, reconeguts i tractats de la mateixa manera, amb la mateixa igualtat de condicions, amb la mateixa mirada.
Jo deixaria lo del pollet és molt parlant
Ens posem d’acord en les definicions:
INCLUSIÓ: Seria com un gran cercle on som tots a dins, totes les persones de diferents orígens i diferents cultures, on ens interrelacionem i convivim.
INTEGRACIÓ: Seria un cercle on la gent de diferents orígens ha d’entrar; on la gent autòctona et diu “vine i t’integraràs aquí on jo soc”. Però la integració hauria de ser bidireccional. Potser el punt és on t’integres. Ens integrem tots junts en una cosa nova?
INTERCULTURALITAT: Estaria per sobre de la integració i la inclusió. Amb la interculturalitat es garanteix la ciutadania. A partir del mínim comú denominador que compartim, i respectant i reconeixent les diferències, sumem aquest coneixement compartit i construïm una cosa nova.
MULTICULTURALITAT: Seria la coexistència reconeguda, però a partir de la diferència, tu per un costat i jo per l’altre: el barri xinès, el barri italià, el barri vietnamita…
CONVIVÈNCIA/COEXISTÈNCIA: A Salt hi ha coexistència. Cadascú viu al seu grup cohesionat però sense interactuar amb els altres grups. La convivència significa que cadascú manté la seva manera de fer però que entre tots construïm una cultura comuna, diferent de l’un i de l’altre, amb el reconeixement mutu.
El missatge final a la gent de Salt o al seu equip de govern
Andreu: Jo a la gent de Salt li dic que la diversitat no és un problema sinó una oportunitat.
Sira: El meu somni més gran és que els propers anys hi hagi en el consistori regidors d’origen magrebí o d’origen africà. Que es reflecteixi realment la diversitat que hi ha a Salt.
Adama: Jo el que li diria a l’Ajuntament com a proposta és que es respecti la moció antiracista que es va aprovar i que realment s’implementin projectes, o vies per treballar el tema del racisme. I que realment com a Ajuntament es repensin si no han de lluitar contra Plataforma per Catalunya.
Pere: La revolució comença a Salt! No, realment, els canvis socials aquests… la Catalunya intercultural, que sigui millor per a tothom, comença a Salt. La societat saltenca és la llavor i el germen. És a societats com Salt on pot néixer tot això!