Text: Enric Rubio
-Et podries presentar?
Sóc en David, sóc músic, sóc xilè i alhora català d’adopció… i saltenc!
–Explica una mica la teva trajectòria musical i els projectes de futur.
Vaig començar a tocar als tretze anys. Suposo que la música que escoltaven els meus germans grans em va influir força (rock i rock progressiu), així com també la música que escoltava el meu pare: sobretot clàssica. Des de petit anava a concerts i era una experiència molt potent. La bateria em va captivar des del primer moment. Passava hores tocant sobre l’escriptori ple de llibres del meu pares amb pinzells gruixuts de la meva mare, mentre sonaven discos de Rush, Pat Benatar, Metallica… Hi havia alguns dels volums del meu pare que van sortir particularment perjudicats, com ara un gros diccionari bilingüe que es deia Velázquez… Després vaig començar a estudiar de debò amb professors particulars, en diverses escoles… i finalment vaig entrar al conservatori. A partir d’aquí ja ha sigut un aprenentatge continu i un no parar mai d’estudiar música. Actualment el meu projecte principal es Saltsazz; tot i que tinc altres projectes, aquest és el més absorbent ja que faig de compositor, pianista i productor.
-En els teus projectes el jazz sempre hi és present. Què té el jazz que no tinguin altres músiques?
Com a baterista, el pas per una escola de jazz molt potent a Santiago em va marcar molt. Jo era molt jove i estava tocant amb gent molt més gran que jo. Tocava molt i vaig tenir l’oportunitat de tocar amb molts bons músics. La improvisació era una cosa quotidiana. Quan vaig entrar al conservatori, va començar la “lluita” entre l’ensenyament clàssic i la meva vena jazzística. A tots els nivells. La improvisació era una cosa natural per a mi, però al conservatori això no es feia. Bàsicament, el que té el jazz és això, la llibertat creativa, que en la música clàssica també existia sobretot en els seus orígens, però que s’ha anat perdent al llarg dels anys.
-M’ha dit un ocellet que dónes classes de bateria, piano i que, de tant en tant, et deixen tocar l’orgue en alguna església. Tu no pares quiet, no?
Al conservatori vaig fer piano i a partir d’aquí vaig anar progressivament en cosa de pocs anys passant de la percussió al piano. Un professor d’harmonia que em va marcar molt i que és organista em va ficar el cuquet al cap. Quan ja estava aquí, vaig començar a estudiar orgue litúrgic al conservatori de Girona. Fins fa relativament poc encara l’estudiava bastant; ara, els projectes amb piano m’absorbeixen el temps totalment. Aquestes experiències amb diversos instruments m’han donat flexibilitat i les aprofito en la meva faceta de professor.
-Què fas quan no estàs fent música?
La música m’absorbeix bastant… És el problema que la teva feina sigui feina i hobby al mateix temps, però, primer, amb la família, i segon el cinema, és una passió absoluta, tot i que ara restringida al ‘home cinema’, si es pot dir així, allò que mires pel·lis a la tele perquè anar al cinema és complicat… També hi ha la lectura, però majoritàriament sobre coses de música.
-El teu centre d’operacions és l’Espai Jazz del carrer Sant Romà. Què hi feu allà?
Bàsicament és un espai per a gent a qui li agrada la música, primer, i el jazz, en segon lloc. El jazz sobretot entès no como una música, sinó com una manera de fer música. Sempre es diu que no existeix la música de jazz, sinó ‘els’ músics de jazz. Una cosa que tenen els jazzistes és que no tenen por, en un moment donat, d’entrar en altres músiques, per exemple la clàssica, o folklòrica, i solen sortir coses molt interessants. El tarannà de l’Espai Jazz, intentem que sigui aquest, una manera creativa de fer, pròpia del jazz però aplicable al fet musical en general.
-Pots presentar als companys de Saltsazz?
El projecte de Saltsazz va començar entre mi i en Fidel Cuentas. Fidel Cuentas és un percussionista bolivià amb molta trempera. Vam començar tocant a duo, i vam pensar de projectar això en un format més gros. A partir d’aquí vam incorporar en Manel Vega, que és un músic portentós i amb una llarga trajectòria. El saltenc David Bondia, que ja voltava per l’Espai feia un temps, el vam incorporar com a saxo alt, tenor i flautista. Després en Fidel havia estat fent algunes coses amb en Ruben Berengena, que també té una trajectòria molt potent, i el va convidar… i de cop i volta teníem una banda amb gent de primer nivell i amb moltes ganes de treballar. A partir d’aquí va començar el procés de producció, que va ser molt intens per a mi, des del punt de la composició. Vaig plantejar un projecte especialment compost per a aquest quintet.
-Uns monstres! I quins plans teniu?
Ara mateix estem en la fase de postproducció, acabant mescles i preparats per començar la difusió i projecció de la banda. El disc sortirà aproximadament al setembre i farem una presentació a bombo i platerets, tot i que encara no us puc anticipar quan exactament ni on… És sorpresa!
-Per cert, des que estàs a Salt en els teus projectes sempre hi ha el nom del poble: Salt Latin Band, ara Saltsazz…
Sí, és veritat. És un punt proselitista per part meva. Una mena de ‘bandera’ del poble. Quan jo estudiava música l’escola on anava també estava a un barri ‘diferent’, per dir-ho d’alguna manera, i el jazz i la diferència van de la mà. L’esperit de lluita que hi ha a Salt, amb tants d’immigrants que es busquen la vida i que intenten tirar endavant, és encomiable. M’hi sento identificat. I els músics de jazz, sobretot en els seus inicis, han estat lluitadors, marginats, entre l’art més elevat i el carrer. Salt és un lloc de lluita social i alhora esperança i això és molt viu.
-De què parleu a les vostres cançons?
La música és la més abstracta de les arts, sobretot quan no té lletra. La seva gràcia és que pot ser política sense ser-ho i alhora no ser-ho en absolut. En Pau Casals va dir que l’artista no es pot desvincular del seu medi i tancar-se còmodament en el seu art, suposadament ‘aliè’ a la societat. Hi estic d’acord, però alhora transmetre un missatge concret únicament a través de la música, sobretot quan aquest no té lletra, és matèria de l’esoterisme, del misticisme. En qualsevol cas, la nostra música intenta transmetre esperança (hi ha un tema del disc que es diu “Songo a la esperanza”, que és un tema alegre però amb una tonalitat menor, una cosa curiosa… potser això és un símbol..) alegria… La música llatina té això, aquesta trempera i ‘disfrute’ i alhora temes més foscos, que intenten fer connectar l’auditori amb reflexions profundes, siguin quines siguin.
-Amb tot el que està passant: atur, desnonaments, corrupció, etc, no t’entren ganes a vegades de compondre alguna cançó i dedicar-la als nostres governants? Què els diries?
Abans de dedicar una cançó als governants, dedicaré més cançons a la gent. Si la gent tenim consciència, tenim més possibilitats de canvi, penso. La nostra música va adreçada a la gent (i entre ells, suposo, als governants…). No crec que l’escoltin, en tot cas… estan en un altre òrbita. La gent (la gent normal, vull dir) estan més a prop i són més receptius.
-Penses que a Salt, la música pot aportar alguna cosa per acostar més la gent?
En general la música sempre pot aportar coses per acostar la gent. La música, com deia abans, per la seva naturalesa abstracta pot unir sense complexos. En principi no porta cap missatge (deixant de banda la música amb text, òbviament). Les notes en realitat no signifiquen res concret, però precisament aquí rau la seva incomparable capacitat comunicadora. Com que no té un contingut, tothom s’hi pot acostar sense prejudicis.
-Fes alguna proposta de millora pel poble (si t’hi atreveixes).
La creació de un centre cívic. Potenciar l’activitat cultural… Amb la nostra banda, per exemple, ens costa trobar llocs per anar a tocar. Com pot ser això?
-Proposa quatre grups per a la festa major (a part de tu, esclar).
Inti Illimani, Los Jaivas, Quilapayún….Saltsazz!!
-Digues el que vulguis a la gent de Salt!
Que no canviïn… que se sentin orgullosos del seu poble. És un poble entranyable i val molt… tot i el que diguin a la tele.
http://saltsazz.espaijazz.com/