Ferran Joanmiquel
El nacionalisme, com moltes altres coses (la religió, el futbol o el reggaeton, per exemple), no és blanc o negre, bo o dolent per se. La seva “bondat o no” es defineix pel context social i històric en el qual cada nacionalisme particular està inserit. No es tracta, doncs, d’una qüestió etimològica. De fet, el moviment internacionalista-pacifista que va caracteritzar les classes obreres abans de la Primera Guerra Mundial partia de la base que tots els pobles som germans. Aquesta idea es construïa a partir del respecte i reconeixement dels altres estats-nació, no de la seva dissolució. Després, un cop començada la guerra, el nacionalisme fratricida que buscava la destrucció de l’altre es va imposar, en detriment de l’internacionalisme fraternal, així com de l’emancipació que s’havia de derivar de la lluita de classes, que quedava enterrada sota milions de morts.
La religió és l’opi del poble seria un clixé marxista que, sens dubte, en el context de l’època en què va ser formulat, tenia un sentit. Però actualment, la frase s’ha tornat un simple pamflet gastat de tant fer-lo servir. En tots els casos? Sempre hi ha excepcions, esclar. L’Opus Dei i el gihadisme serien exemples d’extremisme religiós excloent (“jo tinc la raó, per tant, tu no la tens”; o el que és el mateix: el “Déu està amb nosaltres”). El mateix pot ser aplicat amb el terme nacionalisme: que A sigui nacionalista no hauria d’excloure ni necessàriament malmetre la identitat de B.
Hi ha nacionalismes excloents, que volen imposar-se per sobre d’altres identitats, i hi ha nacionalismes que busquen, precisament, l’emancipació i el reconeixement de la seva identitat; tot i que identitat pot ser un terme força discutible, perquè com diu l’escriptor francolibanès Amin Maalouf també hi ha les identitats que maten. Però realment maten, les identitats? Si són identitats excloents, dutes a l’extrem, i tant que poden matar (guerres dels Balcans i un llarg etc.)! Com també mata el fonamentalisme integrista religiós o el fanatisme polític o el “futbolero”. Tot, en excés, pot matar. Per tant, no és la cosa en sí mateixa, sinó l’ús que se’n fa.
En tot cas, per a mi identitat fa referència al lloc on vius i del qual et sents part (o no), més enllà de qüestions lingüístiques i culturals. Evidentment, les identitats són múltiples: jo puc ser català, mediterrani, europeu i terrícola; o també, català, espanyol, mediterrani, europeu i terrícola (com veieu, no tots els termes identitaris estan necessàriament lligats al concepte estat-nació, i aquí cadascú es pot fer el seu propi Lego). El que no pot ser és que hi hagi una identitat que s’imposi per sobre d’una altra, negant-la i minoritzant-la. És per això que quan els partits constitucionalistes acusen els partits independentistes de nacionalistes, ho estan fent sobre la base d’una fal·làcia, és a dir, que mentre neguen el seu propi nacionalisme, inconscient o no, demonitzen el terme per menystenir el contrari. C’s, PP i PSOE-PSC tenen tot el dret del món de ser nacionalistes (que ho són encara que no ho vulguin admetre), el que no poden fer, precisament, és atacar els independentistes (JxCat, ERC i CUP) i atribuir-los una cosa de la qual ells mateixos ideològicament també en són partícips (la ceguesa del mateix nacionalisme, que diria el sociòleg porto-riqueny Ramón Grosfoguel).
Aleshores, és el mateix el nacionalisme excloent turc que el nacionalisme defensiu i emancipador del poble kurd? És el mateix el nacionalisme sionista opressor de l’estat d’Israel (ho repeteixo perquè no hi hagi temptacions demagògiques al respecte: dic “estat d’Israel” i no “poble d’Israel”) que el del poble palestí? És el mateix el nacionalisme sahrauí del Front Polisario que el de la monarquia marroquina…? I el Sr. Vargas Llosa i l’inefable Josep Borrell, que no són nacionalistes, ells, també, encara que ens alliçonin amb cants de sirena i diguin que el nacionalisme (el dels altres) és tan i tan perillós i verinós?
Sigui com sigui, el nacionalisme no ens hauria de servir com a excusa per empènyer-nos els uns contra els altres. Personalment, no tinc cap mena de problema d’ acceptar que algú se senti català, espanyol, europeu i terrícola. Això no hauria de ser mai un problema! El que ja no puc entendre ni accepto és el fet que no se’ns vulgui permetre decidir el nostre futur com a poble (com tampoc puc entendre la postura dels que només hi al·leguen qüestions juridicolegals en contra: fonamentalisme constitucionalista?).
Sóc indepe. Em vaig tornar indepe vistes les circumstàncies i per conviccions democràtiques i republicanes. Perquè crec que els pobles, tots, tenen dret a auto determinar-se (sempre que no es tracti d’identitats falses i prefabricades com la de la famosa Tabarnia, que molts mitjans informatius espanyols titllen d’ocurrència, però a la qual, a poc a poc, com qui no vol la cosa, van donant relleu). Sempre m’he sentit català, mediterrani, europeu (que no necessàriament de la UE) i terrícola. I em sap greu, però no, no m’he sentit mai espanyol, sempre ho he viscut com una cosa imposada, francament. Ara bé, això no vol dir que no pugui entendre que el meu veí se senti català, espanyol, europeu i terrícola i que per això mateix li hagi de dir el nom del porc i l’acusi de fatxa perquè no pensi com jo? Rebaixem el suflé, sisplau. Tots plegats. Hem de lluitar pel que creiem, però mai des de l’anul·lació de l’altre.
He anat a diverses manis i a alguns onzesdesetembres i no he portat mai cap senyera o estelada. Què voleu que us digui? Sempre m’ha costat identificar-me amb una bandera, tot i que respecto i entenc perfectament qui ho faci (mentre no sigui una bandera feixista, of course). El que em fot i no puc acceptar, repeteixo, és la negació constant, ad nauseam, per part de l’estat espanyol del dret a decidir. En aquest sentit, sempre he admirat la gent que va anar a votar que no a l’1-O. Es mereixen el mateix respecte que els que vam anar a votar que sí. Tot plegat ho dic conscient que ens espera una nova onada repressivojudicial i que la causa és, ara ja, general, amb presos polítics a la garjola que han esdevingut definitivament ostatges d’un estat autoritari.