Desnonaments a Salt: un crim dels poderosos

Darrerament el tema dels desnonaments ha saltat als mitjans de comunicació. Però, a Salt, aquest drama de profundes conseqüències ve colpejant un percentatge molt elevat de famílies des de l’inici de la crisi, tot i que és difícil quantificar-ho, doncs el Consell General del Poder Judicial només agrupa les dades per províncies i no per municipis.

Aquest problema social afecta greument Salt a causa de, per una banda, l’elevat índex d’atur resultant de la crisi i, per l’altra, de l’elevat nombre d’hipoteques que es van concedir en l’etapa d’expansió de la bombolla immobiliària. És en aquest context que parlem de crims dels poderosos envers les persones més vulnerables. Però qui ha fet visible aquest problema no ha estat l’ajuntament o la policia, com seria d’esperar, sinó la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) a través de les seves accions i de la seva lluita.

Els principals objectius de la PAH són aturar els desnonaments i obtenir la dació en pagament —és a dir, que en perdre la titularitat del pis també es cancel·li el deute amb el banc i que, aquests pisos, es destinin a lloguer social a un preu que les famílies que han perdut els pisos puguin afrontar.

Aquests passos formen part d’una estratègia per fer efectiu el dret a l’habitatge, però al mateix temps, aquesta hauria d’anar acompanyada d’una auditoria sobre la qüestió de l’habitatge en la història de la democràcia espanyola. És a dir, cal assenyalar les persones i institucions responsables de la situació actual, que no és altra que la mercantilització d’un dret humà bàsic reconegut a la mateixa Constitució Espanyola (art. 47).

A mesura que s’observa més detalladament la cadena d’accions que ens han portat fins aquí, es veu també qui són els responsables i beneficiaris d’aquesta  acumulació per despossessió, aquesta redistribució de la riquesa de pobres cap a rics.

En primer lloc, trobem responsabilitats polítiques, doncs en 35 anys de democràcia molt poca cosa s’ha fet per garantir el dret a l’habitatge. Ans al contrari, s’ha mercantilitzat aquest dret més que en l’època franquista: escassa promoció d’habitatge públic i principalment de compra, així com una progressiva desprotecció dels llogaters enfront dels propietaris amb el pretext que això incentivaria els propietaris de pisos a voler llogar, principalment amb la Llei d’Arrendaments Urbans que el PSOE va aprovar el 1985. El primer govern d’Aznar va apuntalar la cultura de la propietat incentivant més la desgravació fiscal per la compra d’habitatges, la flexibilització del crèdit que ha redundat en hipoteques més llargues i preus més elevats, una llei hipotecària de 1909 que deixa desemparat al deutor, etc.

Els segons responsables d’aquest crim són els banksters, més encara a Salt, doncs —com ens diu la teoria criminològica, el delicte de coll blanc, és a dir, de persones amb un estatus elevat— es produeix per una informació desigual entre les parts i per un abús de confiança. Aquesta desigualtat és encara més gran entre banc i persona immigrada, ja que, a més del menor coneixement de la llengua, s’hi afegeix un menor coneixement del sistema legal i dels seus drets.

Els crims dels bancs a Salt han estat sistemàtics: blanqueig de diners provinents del tràfic de drogues, apropiacions indegudes, fer avals creuats a persones que no es coneixien, taxar els pisos com els interessava ja que eren els propietaris de les agències de taxació, complicitat amb notaris…

Les immobiliàries a Salt han estat una altra part essencial de la gran dimensió que ha adquirit l’estafa: en els anys de la bombolla prioritzaven clarament la venta fent que trobar un lloguer fos molt complicat, ja que el volum de negoci que feien era molt menor. A més a més, per assegurar-se que els bancs atorguessin la hipoteca, en moltes ocasions, falsificaven les nòmines, contractaven immigrants amb cert pes a la seva comunitat per tal que convencessin els seus compatriotes de comprar amb la seva immobiliària, sovint oferien pisos només a Salt i a Santa Eugènia però no al centre de Girona si la persona era immigrant, fins i tot n’hi havia que operaven sense llicència tal i com va denunciar la PAH, mentre les autoritats locals no feien res.

Així que, quan es repeteix fins a la sacietat la cantarella dels poderosos que ningú els va posar una pistola al pit per signar la hipoteca, s’oblida que la hipoteca era l’única sortida per a molta gent per accedir a l’habitatge. En definitiva, els desnonaments a Salt són el resultat d’un procés de mercantilització i vulneració del dret a l’habitatge i dels crims dels banksters i de les immobiliàries.

Prou desnonaments!