La majoria de poblacions avui dia, malauradament, han perdut les seves sales de cinema històriques situades al centre de la població. Aquestes s’han vist substituïdes pels multicines, situats normalment en centres comercials o espais d’oci de l’extraradi i amb una cartellera sobretot comercial.
Text: Enric Rubio i Agnès Cabezas
No fa tants anys, però, a Salt hi havia hagut fins a sis cinemes. De ben segur que molts dels nostres veïns van tenir el primer contacte amb el setè art gràcies al Cinema Bordons, el més antic, el Cinema Bohigas-Subils, el Cinema Nonó, el Cinema del Centre Republicà i, posteriorment, el Cinema Núria i el Cinema Esplai. Anunciant aquests nous temps de l’oci que arribaven, el cinema Núria va ser convertit, tot i que per poc temps, en una sala recreativa de bitlles.
Primers cinemes a Salt; els anys 20: Bordons, Bohigas-Subils, Nonó i Centre Republicà
El primer cinema del qual es té constància en els registres de l’època és el Cinema Bordons. Segons consta en una acta del Ple, el 13 de febrer del 1922 el senyor Enric de Bordons Luna va fer la sol·licitud de llicència d’obertura d’un cinema. Només 12 dies després ja consta l’alta de contribució industrial d’un cinematògraf a nom del mateix Bordons al carrer Girona, 47, amb capacitat per a 300 persones.
Pel que fa al Cinema Bohigas-Subils, en aquest cas la sol·licitud per a la llicència i pocs dies després l’alta del cinematògraf, per a 8 funcions, es van fer el desembre del 1923. Es tractava d’un cinema al primer pis de la cafeteria de Josep Bohigas i Mir “Café, 20 céntimos taza”, situada al carrer Girona, 34. El 1924 es queda aquesta cafeteria en Narcís Subils Margenats i, amb l’arribada d’aquest nou propietari, el cinema passa el primer any de 8 a 10 funcions, el segon any amplia fins a 20 funcions i el 1928 ja hi consten 25 funcions. En la documentació hi consten “100 asientos a 0,30 pts. 50 asientos a 0,20 pts”. El local, on també s’instal·là una taula de billar, és traspassat al seu nebot, Narcís Ribas Subils, que es dedicà després a regentar diverses cafeteries i desapareix dels registres cap constància del cinema.
El Cinema Nonó estava situat al número 9 del carrer Sant Josep amb accés pel carrer de la Séquia. Poca cosa se sap d’aquest cinema més enllà del fet que el 18 de novembre del 1927 es va donar d’alta a la contribució industrial com a cinematògraf de 6 funcions a nom de Nicanor Nonó Rey amb una capacitat de 150 persones: 100 seients de 1a a 0,50 ptes. i 50 de 2a a 0,25 pessetes. Consta també en documentació antiga que el gener del 1928 augmenta a 15 funcions.
Per altra banda, també ben poca cosa se sap del Cinema Centre Republicà. Aquest fou donat d’alta a nom de Joan Roura el 12 d’octubre del 1929 com a cinema de 14 funcions a la plaça de Sant Pere, 13 (actual plaça de la Vila). Hi constaven 125 localitats de 1a i 75 de 2a, a 0,40 i 0,20 pessetes respectivament. Les funcions van començar l’endemà mateix, el 13 d’octubre. Poca cosa més se’n sap, només que l’any següent les localitats de 2a van disminuir a 20 i que el 30 de juny del 1936 fou donat de baixa.
El cinema Núria, un local històric
El cinema Núria va ser un local històric. Els seus inicis consten dels anys 20 al local La Floreal de la CNT, per això molts s’hi referien com “el cine de La Floreal”. Tal com deia l’article publicat a El Punt (16/3/2014) per l’Eva Vàzquez, es tracta d’un antic cinema que “serveix de model per resseguir la prosperitat i la decadència de les primeres sales d’exhibició als pobles gironins”.
Segons el padró de contribució industrial, es feia cinema des de gener del 1932. L’any següent, disposava d’un projector sonor de la marca italiana Pionifilm que distribuïa en exclusiva a tota la península Radio Magaldi de Girona.
Quan la CNT es trasllada al Veïnat al principi de la guerra, l’edifici queda lliure fins que el 1939 l’adquireix la Coma Cros per a esbarjo dels treballadors. El 1945 els amos de la Coma Cros, Lluís i Joan, el bategen com a Cine Núria, en homenatge a la dona d’en Joan, Núria Raventós, i també segurament per fugir una mica de l’antic nom relacionat amb els anarquistes.
El 1945 el cinema Núria tenia 324 localitats, meitat general i l’altra de butaca, i l’entrada costava 2 pessetes. De la programació se n’ocupaven els germans Esteve i Lluís Gubau Massana, que després es quedaren el cinema. Els Gubau ja eren propietaris dels cinemes d’Anglès i Breda i eren també proveïdors de la major part de sales gironines. El fill de l’Esteve, en Ricard, va entrar també de jove al negoci fent de porter i acomodador al Núria. En el mateix article d’El Punt citat anteriorment, en Ricard explicava els seus records sobre com es negociava el preu de les pel·lícules que es projectarien a Barcelona. El mateix article té un record especial per als operaris que portaven a terme aquesta tasca. En concret es recorda en Benet Ramió, electricista de la Coma Cros, que també era projeccionista durant els anys 50 i un “bon exemple dels orígens de les sales d’exhibició de poble, sostingudes per operaris anònims, com ell, o com el seu ajudant i després successor, Enric Padrés”, que portaven a terme aquesta feina per un jornal de 150 pessetes al mes.
El Núria va ser tota una institució a Salt perquè, a banda de cinema, feia també de centre cívic: s’hi feien obres de teatre del Patronat Artístic Recreatiu, s’hi recitaven poemes, s’hi feien assemblees d’Acció Catòlica, homenatges a esportistes i tot tipus d’actes. Un article a El Punt (22/10/1985) amb motiu del seu tancament destaca algunes activitats que s’hi havien fet: “…recitals de cançó amb Llach i Raimon, conferències, mítings, revistes i assemblees d’entitats de la vila”. El 1969 consta també que s’hi havia dut a terme un cicle de cinema sobre països socialistes a càrrec del cineclub Alfie.
El seu moment àlgid com a cinema familiar va ser els anys 60 després que el compressin els germans Gubau. El 1961 la pel·lícula La Violetera va tenir 19.000 espectadors en només tres dies i es va coronar com la pel·lícula més vista. Segons relata també El Punt, la prosperitat del local va fer que el 1971 s’hagués d’ampliar: “Per fer-lo, l’Ajuntament va haver de donar permís per tancar un carreró que, a l’alçada d’on ara hi ha el vestíbul, comunicava l’actual carrer Major amb el carrer Llarg”. Era l’època de les pel·lícules de Bruce Lee que omplien el cinema de joves atrets per l’acció de les arts marcials.
El 1985 el cinema Núria tanca les seves portes i els anys 90 una empresa recreativa hi fa una sala de bitlles que està en funcionament alguns anys, però a mitjan anys 90 torna a quedar l’edifici tancat i sense ús. Finalment, des del 2003 és seu de la biblioteca infantil i juvenil Massagran i es torna a aquest edifici la seva relació amb la cultura.
El cinema Esplai, l’última projecció a la vila
El cinema Esplai va tancar l’agost del 1986, aproximadament un any després que el Núria, i amb el seu tancament Salt es queda sense cap cinema fins a l’obertura del multicine de l’Espai Gironès. També propietat dels germans Gubau, la manca de rendibilitat econòmica els va fer buscar arrendataris, tal com s’explica en un article d’El Punt (10/08/1986).
El novembre del mateix any es convertia en un garatge per als autocars Roca, després que aquesta empresa comprés el local, segons explica un article de Josep Bouis al Diari de Girona (Los Sitios). Aquest mateix article destaca el fet que “certs sectors de Salt” opinaven que “l’Ajuntament hauria d’impedir la desaparició del cinema Esplai”, única sala de projecció que funcionava en aquells moments a la localitat. Però el consistori, a través de les declaracions d’en Miquel Berga, en aquell moment tinent d’alcalde d’Ensenyament i Cultura, va considerar que, si bé era “un fet lamentable i desagradable”, era “molt demanar” que un Ajuntament salvés “l’aventura d’un cinema comercial”.
Des del 1999 hi trobem l’escola de Dansa Nou Espiral.