Indignació, impotència, solidaritat… Podríem fer la llista molt més llarga, però amb aquestes tres paraules en fem prou per definir els sentiments de molta gent de Salt i de tants altres indrets del nostre país, i de la mateixa Unió Europea, davant la crisi humanitària de les persones demandants d’asil. Una crisi que ens parla de Síria, però també d’Eritrea o de Palestina, i sobretot, de vulneració de Drets Humans.
Text: Carles Serra, Coordinadora d’ONG Solidàries i membre de #GironaAcull
Fotos: Sònia Cervià
En plena era digital, les imatges parlen per si mateixes: les dels polítics europeus fent reunions per abordar un tema urgent sobre el qual no s’acaben posant d’acord i sobre el qual programaran una altra reunió per al cap de tres mesos; les de les persones que fugen d’una guerra —que han provocat i alimentat els mateixos polítics que no saben posar-se d’acord— i que ho fan per cercar una vida segura, caient sovint en mans de les màfies migratòries; les imatges de la por i la ignorància d’una Europa acovardida que surt a manifestar-se amb pancartes i consignes contra l’estranger que els vol “robar” el seu benestar; però també, la foto de la solidaritat, la de les persones, ONG i entitats desplaçades a Lesbos o Idomeni, que intenten donar un mínim de dignitat a la situació de les persones que hi han arribat fugint dels conflictes dels seus llocs d’origen, i la de de la gent que fa repicar les cassoles per mostrar el seu rebuig a les polítiques de la Unió Europea.
És el cas de la Plataforma #GironaAcull, a la qual s’ha integrat un bon nombre de saltencs i saltenques, que es va posar en marxa a finals del mes de març amb l’objectiu de sensibilitzar la ciutadania sobre les causes de l’actual crisi humanitària, així com per oferir mecanismes fiables i contrastats de solidaritat envers les persones refugiades. #GironaAcull és un col·lectiu format a partir de la confluència de dos moviments: per una banda, la comissió de suport a les persones refugiades —creada el mes de setembre passat entorn de la Coordinadora d’ONG Solidàries de les comarques gironines— i, per l’altra, els participants en les jornades “Els refugiats del segle XXI”, organitzades per la CUP de Girona.
Abans d’aquesta unitat d’acció, tanmateix, de feina ja se n’havia anat fent, tant des de la comissió com institucionalment. L’Ajuntament de Salt, sense anar més lluny, va aprovar en el ple del mes de setembre una moció en què es declarava municipi acollidor. Una moció, impulsada pel Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, que s’havia redactat en previsió de la imminent arribada de persones refugiades —la famosa quota dels 16.000 que corresponia a l’estat espanyol i dels quals només s’han acollit 18— i que davant la negativa del govern espanyol de facilitar-ne l’arribada semblaria que s’hagués quedat en una mera declaració d’intencions, ara bé implicava també tasques a dur a terme, algunes de les quals ja estan fetes. Una moció que a finals d’abril havien aprovat un total de 280 municipis d’arreu de Catalunya, a més de 31 entitats supramunicipals; un fet que demostra la sensibilització ciutadana envers la situació i, de retruc, la dels seus representants polítics més propers.
Pel que fa a la comissió de suport, ja havia anat duent a terme diferents actes de sensibilització com el Cicle de cinema sobre persones refugiades dut a terme els mesos de novembre i desembre a la Factoria Cultural Coma Cros, la taula rodona en el programa Mirades de TV Girona, la campanya de denúncia de la situació coincidint amb la cavalcada de Reis a Salt i Girona, o els articles d’opinió publicats als dos diaris gironins amb punts de vista diferents i alhora complementaris sobre el tema.
En el cas de #GironaAcull, es va decidir des d’un primer moment crear diferents comissions de treball –ajuda humanitària, accions i denúncia política— i sortir al carrer per mostrar el rebuig de la gent a les polítiques de la Unió Europea, la més vergonyosa de les quals ha estat l’acord amb Turquia perquè aquest país faci la feina bruta als seus veïns europeus a canvi d’una contraprestació econòmica, custodiant les persones –en molts de casos expulsades de Grècia— a l’espera que els governs europeus decideixin si volen acollir-les. Precisament, aquest acord és un tema que la comissió de denúncia política està treballant des de diferents punts de vista: per una banda, promovent la presentació de mocions als principals municipis gironins els quals s’insta a denunciar l’acord i, per l’altra, estudiant la possibilitat d’emprendre-hi mesures legals en contra.
Pel que fa a la mobilització ciutadana impulsada des de #GironaAcull, va començar el primer dilluns d’abril. Des d’aleshores, cada dilluns a la tarda, es fa una concentració sorollosa a la plaça del Vi de Girona en contra de la manera com s’està gestionant aquesta crisi humanitària des de la Unió Europea i el govern central. A més d’aquesta activitat periòdica, es va fer una manifestació pels carrers de Girona el 7 de maig passat, s’han fet xerrades informatives a diferents poblacions, activitats de sensibilització a centres educatius i es van aprofitar el Fòrum Social Mundial, la diada de Sant Jordi i el Primer de Maig per poder donar visibilitat al tema en uns contextos diferents als habituals.
En el cas de la comissió d’ajuda humanitària, s’actua des del vessant local, preparant-se per, quan comencin a arribar persones refugiades, col·laborar en la seva acollida; però també s’ha iniciat una línia de treball internacional encarregada d’estudiar les accions que s’estan duen a terme als camps de refugiats (i altres llocs) per així poder escollir amb criteri a qui transferir els diners que es recullin en nom de la plataforma.
Precisament, el fet de poder canalitzar, de la manera més efectiva i eficient, l’impuls solidari que situacions de crisi humanitària com l’actual generen és un punt molt important que cal tenir en compte per evitar que es generin situacions desaconsellables i males praxis. Així, i partint de l’experiència d’algunes de les entitats agrupades a #GironaAcull, no es recomanen les campanyes de recollida de qualsevol mena de materials. Està comprovat que són molt més efectives les aportacions econòmiques a les entitats especialitzades que estan treballant sobre el terreny, ja que aquestes coneixen les necessitats que hi ha i poden destinar els diners a adquirir els materials que calguin en cada moment.
I si ens referim altre cop a l’acolliment de persones refugiades als municipis catalans, es pot assegurar que el país està més que preparat per fer-ho. Si tenim en compte el nombre de persones que vindrien a Catalunya —unes 4.500—, només cal saber que l’any 2014 van arribar més de 110.000 persones estrangeres i que això no va suposar cap sotrac per al país. I si, a més, sabem que des del mes de setembre la Generalitat té estructurat el Comitè Català d’Acollida del qual en formen part els diferents departaments del Govern, ajuntaments acollidors i entitats socials experimentades en aquestes situacions, amb un protocol a seguir i espais de primera acollida, entendrem que no ens poden agafar per sorpresa. Això sí, caldrà vetllar perquè aquesta acollida no suposi deixar de banda altres col·lectius que ja són aquí i que també estan passant per situacions difícils.
La guerra de Síria és, actualment, el principal focus generador de persones refugiades però no és, ni de bon tros, l’únic. A més del conflicte sirià n’hi ha d’altres de latents a l’Afganistan, Iraq, Eritrea, Nigèria i Ucraïna, i les persones que en fugen també estan trucant a les portes de la Unió Europea demanant asil; és més, algunes ja són aquí des d’abans d’aquesta crisi fent els tràmits per ser acollides. Hem de recordar, a més, els casos de llarga durada com el dels campaments sahrauís ubicats al desert algerià –més de 40 anys— o el de la població palestina refugiada al Líban o Jordània.
D’altra banda, cal tenir en compte que no només els conflictes armats provoquen que la gent deixi la seva llar i intenti arribar a un altre país on demanar asil. N’hi ha que fugen del seu país perquè hi pateixen persecucions a causa de la raça, la religió, la nacionalitat, l’opció política, la pertinença a un grup social, el gènere o orientació sexual. I encara hi hauríem d’afegir un altre grup que en els propers anys anirà a més: els refugiats ambientals. És a dir, les persones que s’han vist obligades a deixar les seves poblacions perquè el mar les ha engolit o les terres s’han desertitzat.
I una cosa que hem de tenir ben clara és que quan parlem de persones refugiades no ens estem referint a éssers diferents o estranys, sinó a homes, dones, infants, famílies senceres…, gent com tu i com jo que malauradament està passant per una situació excepcional i a qui no podem girar l’esquena. I és amb aquesta empatia que cal que ens els mirem i que sortim al carrer a reclamar als polítics del govern central i de la Unió Europea que les persones –les vides humanes– són abans que els diners. I que els drets humans no tenen fronteres.
Més informació:
https://www.facebook.com/GironaAcull
https://twitter.com/GironaAcull