Bandes de totes bandes
Text: Héctor Martínez, Laure Duplay i Angès Cabezas
Com a poble es pot dir que Salt té ritme! Tenim aquí quatre grups de percussió, encara que els falti lloc per assajar, no els falten les ganes d’expressar-se tant amb instruments com amb paraules! Tenim representants de la Banda del Rec, Oudiodial, la banda d’en Pere Botero i Giro Ktras! Han vingut tots a la convocatòria d’avui, un dia fred de desembre, en el fred local de Diables a les Guixeres de la Coma Cros…
Els ritmes de Salt La percussió és la música més antiga que és coneix, és l’essència del ritme pròpiament i no es pot dir que sigui originària d’un o altre lloc, sinó que totes les cultures tenen els seus ritmes per bé que s’utilitzin instruments diferents segons la zona. En aquest número de 17190 ens trobem amb diferents bandes de percussió per veure què tenen en comú i què de diferent i endinsar-nos així en els ritmes de Salt.
17190: Si us sembla, abans de començar, comenteu de quina banda veniu i com us dieu.
Mònica (M): Sóc la Mònica Bonet, sóc de Salt. Des del 2004 que formo part de la Banda del Rec i ara en sóc la directora. Vaig apuntar-m’hi perquè els vaig veure una vegada tocar i particularment com que m’agrada molt la música i vaig decidir que volia apuntar-m’hi. I així fins ara!
Sandra (S): Sóc la Sandra, toco a la Banda del Rec i també sóc saltenca. Em vaig apuntar perquè dues amigues que ara ja no hi són em van convidar a venir al càsting. Vaig venir i des d’aleshores que hi toco.
Paula (P): Sóc la Paula, també de Salt. Toco amb la Banda d’en Pere Botero. Sobretot m’hi vaig apuntar perquè coneixia gent del cau −sembla que tots acabem sent la mateixa gent. En el meu cas, els pares no m’hi deixaven apuntar perquè deien que eren una mala influència. Als setze anys em vaig plantar i m’hi vaig incorporar. Era la ventafocs del grup. A les dotze acabava l’assaig i el meu pare ja era a la porta. Penso que la banda m’ha obert les portes a moltes coses, poder anar a molts pobles, festes…
Bakari (B): Sóc en Bakari Sane. La meva és una llarga història. Sóc el responsable a Salt de l’associació Oudiodial, associació del col·lectiu diola de Gàmbia, Senegal i Guinea Bissau que viuen a Catalunya.Jo mai havia tocat cap instrument a l’Àfrica, però vaig poder convèncer els meus amics per comprar material de la nostra terra. Aquest és bàsicament l’objectiu i la idea del grup: donar a conèixer la nostra cultura a la gent d’aquí i als nostres propis fills i germans residents a Catalunya, perquè tots nosaltres la coneixem i respectem i, a la vegada, ens fem respectar.
Afra (A): Jo sóc l’Afra i també sóc de la Banda del Rec des de fa tres anys. Un plaer ser aquí.
17190: A Catalunya hi ha força aquesta tradició, o la idea preconcebuda, de bandes que acompanyen altres grups de folklore, com és el cas de Diables, o be s’associen les bandes a les festes del poble (cercavila, carnestoltes), sempre sol ser així? Quin és l’origen de les vostres bandes?
P: la Banda d’en Pere Botero va començar a agafar entitat pròpia fa uns onze anys. Però els Diables com a tal crec que fa 27 anys que rutllen. En el nostre cas l’objectiu principal de la banda és acompanyar els Diables, però ara ja fa un temps que funcionem també com una banda a part.
M: en el cas de la Banda del Rec va néixer arran de la Comissió de Festes de Salt, ja que existia un conveni per tocar durant la cavalcada de Reis. A partir d’aquí vam començar a tenir moltes ganes de tocar en altres esdeveniments, aniversaris, etc. Es va reunir el grup i van formar-se com a entitat. A partir de llavors la banda ha anat evolucionant i ara ja no té res a veure amb el seu origen. Abans érem quatre amics que ens trobàvem, fèiem una mica de fressa… i ara hem ampliat ritmes, temes, instruments, membres… ara som cap a vint integrants i amb més rigor que no pas uns anys enrere.
17190: Quan ens plantejàvem fer aquest diàleg, a part del fet que la Banda del Rec feia 10 anys, també era perquè ens feia la sensació que actualment existeix un boom pel que fa a les bandes de percussió. És així?
P: Aquest boom de bandes, i sobretot aquí a Girona, ha creat una competència sana entre nosaltres. Hi ha gent que tot i que fa el mateix que tu però de manera més professional: coreografies, vestuaris… quan els veus, aleshores, t’hi vols assemblar.
S: És molt curiós perquè cada banda té el seu estil, els seus colors. Quan veus actuacions comentes “els verds, qui són? Ah, calla són aquells…”. I es crea un ambient molt xulo.
17190: En el cas de Cassumai ens explicaves que l’associació vol donar a conèixer la vostra cultura a Salt, però als països d’origen, amb quina finalitat apareixen aquestes bandes?
B: Sobretot acompanyament de festes. És la dansa tradicional de la nostra cultura: batejos, casaments…
P: I aquí, quan hi ha una festa, també toqueu?
B: Sí, és clar. Al nostre col·lectiu ens criden per anar a tot Catalunya: Rubí, Granollers… ens contracten per anar a animar. També participem en altres esdeveniments culturals catalans, per exemple, la cavalcada dels Reis Mags, en què formem part de la comitiva del rei negre. És una cosa molt nova, abans no passava.
A: La qüestió és fer coses noves i atrevides. Abans tothom posava música tranquil·la a un casament i ara ens criden a nosaltres.
[Arriba a la trobada l’Àlex (Al), de la Banda del Rec, que s’asseu i també s’incorpora al diàleg]
17190: Es requereix algun nivell musical per poder tocar a una banda? Com ho feu per incorporar nous integrants?
S: Tot depèn de la banda. N’existeixen de més professionals que busquen gent amb tècnica, més experiència. En el meu cas no havia tocat mai cap instrument i vaig apuntar-m’hi. Penso que és una bona manera d’aprendre’n.
P: El que passa és que, depenent de l’any, ens manquen certs aspectes i al setembre és quan fem els càstings abans de començar la temporada. Per exemple, ens falten cotxes o certs instruments o gent que sàpiga fer tràmits… fem l’entrevista personal, organitzem un assaig obert i deixem que la gent participi i a partir d’aquí ho mirem tot: les ganes, la música… però ha començat gent amb nosaltres que no en sabia gaire però que en tenia moltes ganes i compromís i això és bàsic.
M: Nosaltres sí que demanem que tinguin més de 17 anys. Potser no demanem que hagin fet música o expressió musical però sí que tinguin una mica de nocions musicals.
S: Es tracta d’anar aprenent, sentir-te còmode i, a partir d’aquí, ja aniràs progressant. Ho pot fer qualsevol, no cal saber llenguatge musical.
A: A mi em posen una partitura al davant i, si et sóc sincera, no la ser pas llegir. Però em demanes que repeteixi el tempo i em defenso.
B: La cultura diola té tres pilars: convivència, educació i diversió. Per tant, acceptem qualsevol persona i de totes les edats. Si vols ballar, vens a ballar, si vols tocar, aprens a tocar i t’hi afegeixes. Però en el nostre cas és una mica diferent ja que tenim danses diferents, personatges i rols, similar als Gegants. Cada personatge té el seu rol dins la societat diola: per exemple, hi ha un personatge que té banyes com un dimoni, que fa por als nens que es porten malament. Un altre de vermell amb ganivets que és l’educador de la gent gran. Antigament, a la nostra cultura no es portava ningú davant la justícia. Si algú havia comés algun acte perjudicial pel col·lectiu, era la societat qui l’educava. Vivim en una zona de l’Àfrica on plou molt i som ramaders. Per tant, dur una persona als jutjats pot comportar greus conseqüències pel col·lectiu, ja que potser és el més valent, o més fort i que aporta altres aspectes a la societat. Durant els balls, aquests personatges els poden advertir diverses vegades fins que el col·lectiu pot decidir que, finalment, se’l dugui davant la justícia. Amb els nens funciona de manera similar. Tothom decideix una mica què s’ha de fer la festa, quan ens reunim per cantar i ballar algú em pot dir “escolta Bakari, quan surti aquest personatge, com que el meu nano s’ha portat malament, feu el favor d’avisar-lo”. Així els nens canvien d’actitud.
S: Així expliqueu històries també quan toqueu i balleu?
B: No ben bé, les històries es fan a part, això ho solen fer els avis o àvies. Agrupen els nens de les famílies i els porten amb alguna persona gran que sap històries a canvi de pagar a qui conta la història un cigarret. Però el que es fa en percussió és que cada personatge té el seu ritme i mentre es balla, a l’hora s’educa.
17190: A nivell acústic com us organitzeu?
M: En el cas de la Banda del Rec tenim estipulats uns instruments i el que diferenciem una mica és entre aguts i greus. Per exemple, tenim els surdos que són aquests grans i hi ha el que és agut, el greu i un que és encara més agut que li diem surdito. Llavors tenim els goliats que són de mida mitjana i també n’hi ha d’aguts i greus.
P: La tipologia de les bandes de per aquí és molt semblant: totes tenen caixa, tamborins, els goliats, etc. hi ha bandes que tamborins no en tenen, també pot passar. També, per l’assistència, pels compromisos de les persones, pot passar que en un bolo hi hagi 4 tamborins i 2 goliats. També depèn de la professionalitat de cada banda. En el nostre cas individualment no cobrem res, els diners que es fan són per a la banda, material o vestuari. Així que no hi ha un contracte tan exigent com potser en altres bandes que sempre disposen de tota la formació. En general, també depèn de cada banda i el gust propi.
[Arriba a la trobada en Roger (R)), de Giro-Ktras, que s’asseu i s’incorpora al diàleg]
R: Hola soy Roger. Somos de Giro-Ktras, una banda compuesta en su mayoría por hondureños de Salt y de Girona, de toda la provincia.
S: Però teniu el local aquí a Salt?
R: Ahora mismo no tenemos local. Guardamos los instrumentos en L’Escudella Solidària, en Santa Eugènia, pero por el momento no tenemos local para ensayar. Lo hacemos en la calle.
17190: Si vols explicar una mica com es va crear el vostre grup?
R: La banda es producto de la actividad de una asociación de hondureños. En Girona somos una comunidad muy grande, de hecho Girona es donde vivimos más hondureños de toda Europa, 17.000 en toda la provincia. En 2008-2009 llegamos a alcanzar los 23.000, después con lo de la crisis algunas personas se fueron. Así que como asociación hicimos una actividad el 2014 para celebrar la independencia de Honduras, que para nosotros es un dia muy importante. En Honduras se celebra en todos los colegios, se hace una cercavila en cada ciudad con bandas, chicas bailando, se hace una representación de lo que es la cultura hondureña, los jóvenes salen, etc. Es el dia más grande para nosotros y es de lo que más estrañabamos aquí. Entonces decidimos hacer un evento aquí para nuestra comunidad donde podamos celebrarlo y enseñarles a la gente de aquí nuestra cultura. Así nació nuestra banda. Al tocar un ritmo diferente a los de aquí, la punta, llama mucho la atención. Empezamos con cinco personas y ahora somos 24 y del grupo primero algunos chicos se fueron y formaron otra banda que son 19. Es una cosa que ha gustado mucho.
17190: Tots els components són d’origen hondureny?
R: La mayoría, pero no todos. Hay una chica catalana, otra chilena, una colombiana… aunque la idea original era la celebración, después se mantuvo la banda y entonces decidimos por que no usar la música como elemento de integración y a la vez dar una oportunidad a los jóvenes que hagan algo productivo. Así surgió la idea de la banda y con el apoyo de mucha gente e instituciones, hemos viajado mucho, hemos ido a Italia, Madrid, Valencia, Zaragoza.
S: Com entra la gent?
R: No hay ningún requisito, lo único que pedimos nosotros son ganas. De los 24 que somos, sólo unos cinco habían tocado antes un instrumento. Tenemos la suerte de contar con personas que han sido profesores de percusión y nos enseñan, pero lo más importante es tener ganas y aportar tu propio talento.
17190: Casumai quins intruments feu servir?
B: Els instruments tradicionals que fem servir són tres. Tambor petit, un de gran i un llarg, el saba. Cadascun dels quals té un ritme diferent. Però més modernament s’hi afegeixen altres instruments. Aquí tenim un guitarrista. Ara, a Senegal no hi ha cap grup que només tingui tambors, la majoria tenen també guitarra, o saxo o bateries modernes. Abans sí, solament tambors, els djembés. De fet el djembé no és un instrument diola, sinó que ve de Mali però s’ha incorporat perquè dóna un so molt ampli.
P: Jo he vist que les dones toquen una mena de canyes…
B: Sí, les toquen les dones per no haver de fer servir les mans. Són fetes d’un arbre africà. Tots els nostres instruments vénen d’allà.
P: I Girona K-tras quins instruments feu servir?
R: Tenemos también un tambor típico que lo llevamos de Honduras. Es un tambor que se toca con las manos parecido al jembé, lo único que la madera que se utiliza es de un árbol de allá. El ritmo que tocamos nosotros es punta, que es un ritmo de descendencia africana exclusivamente de Honduras y tradicionalmente se toca con este tambor. Era un ritmo originario de las tribus pero se fue modernizando y llevamos una bateria portàtil de cuatro. Llevamos bombos, la huira, y los redoblantes, las cajas, también unos cencerros, las claves. También los xilófonos són típicos.
M: Les masses les feu vosaltres?
R: Sí, porque el sonido tiene que ser potente. Dentro del ritmo le combinamos algun sonido de guerra y allá, en los colegios, se hacen encuentros y se hace competencia, entonces tiene que impressionar. Así que las mejores masas son las que fabricamos nosotros para que se escuche más potente.
17190: Hi ha competicions de percussió?
Al: Sí, a Catalunya n’hi ha moltes. A la zona de Barcelona, per exemple, es porta molt la samba, que es tocaria amb els instruments que portem nosaltres, caixa, tamborins, els platets, goliats i surdos. I n’hi ha moltíssimes, la més important d’àmbit estatal diria que és Percumón que es fa a València.
P: Nosaltres vam anar a la competició As de Repiques a Vilassar de Mar i vam quedar segons! Hi havia força bandes, sobretot de Catalunya però també alguna de francesa. Va ser un “subidón” per a nosaltres, perquè aquell any ens havíem posat com a objectiu millorar temes i vam decidir presentar-nos a dos concursos i això ens va portar a millorar els ritmes, que sonin nets, canviar de vestuari, etc. Però ara hem desconnectat una mica dels concursos, però això depèn dels objectius que et marques cada any.
El que sí que es fan molt per aquí són batucades. A comarques gironines és típic que, per Festa Major o algun esdeveniment així, es facin batucades i s’ajuntin diferents bandes d’altres pobles, però normalment del mateix estil.
S: És una llàstima que estiguem tan a prop i no ho aprofitem! Estem tots aquí mateix, fem coses diferents i és molt xulo que en un mateix poble hi hagi tanta varietat, el que ens estem perdent! Hem de quedar tots un dia o fer intercanvis.
R: Sí, la verdad es que sí, seria interessante para aprendrer. Nosotros hemos ido a Sant Feliu que hay un encuentro en julio y es bonito compartir porque al fin y al cabo son diferentes estilos pero del mismo hobby y siempre hay cosas que aprender. Ojalá lo pudieramos hacer en Salt.
B: Nosaltres hem guanyat un premi el 2010 a Barcelona, grallers i timbals.
17190: Hi ha un tema que abans comentàveu que és una mica problemàtic i és el de l’espai on assajar. Com ho feu, teniu local d’assaig?
M: De fet no, nosaltres ens deixen el local Diables. Fa un temps el vam demanar a l’Ajuntament, no ens el van concedir, al cap d’un any vam tornar a preguntar-ho i ens van dir que la sol·licitud s’havia traspaperat… A més, al tocar instruments que sonen fort, també hem tingut queixes de veïns depèn on assagem. Fins i tot hi ha hagut recollida de firmes.
P: Nosaltres tenim aquest local perquè formem part de Diables, perquè com a banda sola no tindríem prou pes o prou interès. Perquè aquí a Salt passa això, hi ha entitats que tenen instal·lacions que estan super bé i més facilitats, que segurament també tenen el seu propi fons, però l’Ajuntament també els ho ha posat més fàcil. Nosaltres tenim sort perquè estem dins de Diables, sinó segur que també tindríem problemes com la resta.
P: Esperem que amb el projecte de l’Ateneu puguin canviar les coses perquè estaria molt bé que hi hagués un local per a totes les bandes, no d’una en exclusiu, i que estigués equipat per fer percussió, que puguis tocar sense molestar ningú i també per a nosaltres mateixos, perquè depèn on assagis hi ha molt ressò i t’has de posar taps a les orelles. No hi ha prou valoració de les bandes, directament.
Al: Als locals que no estan ben preparats tens dificultat per assajar, si fas una filera força llarga, el de darrera sent el de davant amb segons de retard. Llavors quan toques al carrer te n’adones d’errors que no senties a l’assaig.
R: Nosotros tenemos un problema muy grande en invierno. Dentro del grupo tenemos 10 o 12 niños y ensayar en la calle… Ensayamos al lado de los Bomberos en Girona y llevamos des de 2014 buscando un local, también hemos tenido problemas con los vecinos y nos han puesto dos o tres multas. No hay manera de conseguir un local. Y es muy contradictorio porque después participamos en muchas actividades del ayuntamiento de Girona y, en cambio, no nos han dado ninguna facilidad para conseguir un local, ni tan solo opciones, ni que fuera un pabellón o centro civico en un horario determinado. Al final nos hemos adaptado a la situación pero es duro quedar con los niños en la calle con este frío. Hay ganas de hacer cosas pero no se les da el valor que tienen las bandas de percusión. Para nosotros es una manera de integración y de visualización, les estamos dando a los jóvenes una oportunidad de hacer algo en grupo.
P: És una nova cultura que està naixent. Abans la cultura popular eren diables, castells, gegants… però potser la nova cultura popular ara és aquesta i s’ha de cuidar perquè potser d’aquí 50 anys també se li donarà aquest valor i es dirà “aquesta banda té 50 anys”, llavors tindrà un valor històric.
Al: No es valora gaire, en general, la cultura. Jo estic també a Diables de l’Onyar i sí, ens van donar un local fa 28 anys, que està molt bé i tenim un buc d’assaig per a la banda, però quan es fa, per exemple, el vídeo de promoció de les festes, tot i que el correfoc és l’acte més multitudinari, no surt enlloc.
S: Però el que passa aquí a Salt, a més, és que espai n’hi ha. El problema és que està en desús i d’això ens queixem. Fem moltes coses pel poble.
Al: Fins i tot un teatre, si no es fa servir entre setmana, podria ser un bon lloc per assajar una banda, perquè està adequat acústicament. Si no es fa, és perquè interessen altres coses.
B: Nosaltres havíem assajat força temps a les Deveses però ara ja no. Ens demanàvem que toquéssim fluix pels ocells. I passava sovint la policia per veure què fèiem. El 2010, a través d’un contracte amb l’Ajuntament de Girona, ens han deixat un espai del centre cívic Can Ninetes, a canvi de participar gratuïtament en una festa de Santa Eugènia cada sis mesos. Però nosaltres participem a moltes, no tenim en compte si ja hem participat a una o no. Quan s’ha creat la Mancomunitat de Santa Eugènia vam entrar-hi com a associació i tenim els mateixos drets que qualsevol altra entitat. Clar, la majoria de gent som de Salt, però la seu de la banda és a Santa Eugènia. Treballem més a Salt que a Girona: comitiva Rei Negre, Sant Jordi, Festa Major… som d’aquí però no tenim local aquí ni tampoc ens presentem a cap subvenció perquè són molt baixes.
17190: Properes actuacions on us podem veure en acció?
M: La propera actuació de la Banda del Rec és la cavalcada de Reis de Sant Gregori.
B: Nosaltres estarem el dia 4 de gener a Santa Eugènia i el dia 6 a Santa Caterina.
R: Nosotros estaremos en la cavalgada de Reis de Salt por primer año. Y tenemos también previsto viajar a Suiza en un festival latino en Zurich, tambien a Itàlia en un festival de música tradicional de todo el mundo que este año es dedicado a Honduras. Tenemos bastantes presentaciones previstas para los próximos meses, como unas 30. El problema es que no tenemos local de ensayo y en breve nos quedamos sin local donde guardar los instrumentos también, ya que no está claro que va a pasar con l’Escudella Solidària.
P: Això també és molt important. Són instruments cars que han suposat una inversió forta i cal tenir un lloc segur on poder-los guardar.
R: Sí, además si vienes de una actuación y llegas tarde, necesitas tener un sitio donde puedas ir a cualquier hora para dejar los instrumentos. Por eso, realmente seria muy bueno un local adaptado para todas las bandas donde cada una tuviera su espacio para dejar los instrumentos, con la libertad de ir a cualquier hora, y con un calendario para ensayos. Además así también serviria de punto de encuentro de bandas. Hacemos música, al fin y al cabo, si se nos valorizara un poco más podríamos hacer muchas cosas. También para hacer talleres, a veces nos lo piden, o intercanvios entre bandas, pero claro, donde llevamos los niños si no tenemos local?
P: En dir això de Zurich, recordava que l’any passat vam estar a Lingen, la ciutat agermanada amb Salt. Vam fer un intercanvi i això ho va coordinar l’ajuntament i va anar molt bé. Hi vam anar la banda i algun diable. Va estar molt bé. A més, aquí ho tenim molt vist i per ells és una cosa nova i s’ho passen molt bé, és molt agraït.
Al: Estaria molt bé que els nostres ajuntaments es dediquessin una mica més a promocionar-nos i a portar-nos fora perquè la nostra cultura es conegués una mica, sigui percussió, diables, balls africans, etc.
Paula (Pere Botero): Estaria molt bé que hi hagués un local per a totes les bandes, no d’una en exclusiu, i que estigués equipat per fer percussió.
Alex: un teatre, si no es fa servir entre setmana, podria ser un bon lloc per assajar una banda, perquè està adequat acústicament
Roger de Giro-Ktras: Hay ganas de hacer cosas pero no se les da el valor que tienen las bandas de percusión. Para nosotros es una manera de integración y de visualización, les estamos dando a los jóvenes una oportunidad de hacer algo en grupo.
Bakari (Oudiodial): Cada personatge té el seu rol dins la societat diola: per exemple, hi ha un personatge que té banyes com un dimoni, que fa por als nens que es porten malament. Un altre de vermell amb ganivets que és l’educador de la gent gran.
Sandra (La banda del Rec): Estem tots aquí mateix, fem coses diferents: quina varietat en un mateix poble i el que ens estem perdent! Hem de quedar tots un dia o fer intercanvis.