http://intensificantvidesnervioses.wordpress.com/
Carta d’un exprofessor de l’Escola de Policia de Catalunya als seus companys
“Fue bonito y se está poniendo muy feo…”
Avui una nova persona ha ingressat a presó, i s’esperen noves detencions i nous empresonaments. La deriva pinotxetista —com l’anomenen alguns— que està prenent el govern està aconseguint el que sembla una estratègia d’ordre que es basa en “crear pànic” —com es deia durant l’operatiu del 27M— per “netejar la plaça” d’indesitjables, és clar…com tothom sap.
Això no era del que jo parlava quan explicava a classe el canvi de la política repressiva a la preventiva, de la policia franquista a la policia democràtica. La última ha resultat una repressió preventiva: del “redistribuïm per reduir la conflictivitat social” al “por si acaso, te entalego”. A la ja tristament clàssica política de castigar els pobres, ara s’ha afegit el castigar i espantar els dissidents.
Això ho escric amb el permís, l’estima i l’admiració pels companys del grup que es dediquen a la necessària tasca policial. Que això vagi per davant, sabeu que tinc molt de respecte per la feina que heu fet….
Però ara “otro gallo canta y es el negro”.
Fa pena i ràbia tot el que està passant; també provoquen por, que és el que sembla que desitgen, però estan provocant molt d’odi que ningú sap on desembocarà.
Em sentia molt lligat a la feina de formador de mossos i crec que tots i totes sabeu que l’he gaudit i li dec molt, he aprés molt i he sentit de prop el valor del coneixement sobre la seguretat.
He defensat la feina de policia des d’abans d’entrar a l’escola; entre d’altres motius, perquè tinc amics del meu barri que van decidir agafar aquest camí. He defensat la feina de policia en tots els àmbits, que no són molts però sí prou antagònics; una cosa que ja fa dies —potser mesos— que no puc fer, que no vull fer i de la qual començo a estar-ne avergonyit.
Crec que és perillós això que està passant i està clar que no reduirà la violència dintre la societat, ans el contrari, l’està augmentant. I no només em refereixo als empresonaments o als “actes vandàlics”, ni molt menys, sinó també als suïcidis, a l’alcoholisme, a la violència al carrer, als robatoris, als assassinats, etc. La sensació d’inseguretat no es quedarà en les capes baixes de la societat, sinó que anirà pujant com ja ho està fent. Tenim un atur desbocat, un 80% del personal cobra menys de 1000€, 7 ERO, 51 execucions hipotecàries i 17 desnonaments diaris a Catalunya… Haurem de pagar les crosses, les ambulàncies i de donar gràcies perquè no ens apallissin pel camí. Els meus pares estan acollonits pensant en els seus tres fills, dos d’ells a l’atur (el meu germà amb 45 anys i 3 criatures, i jo mateix) i que ni en la seva època van viure un menyspreu tan generalitzat contra la majoria social.
Que apareguin grups armats —novament—, que es multipliquin els sabotatges o que les presons estiguin a rebentar, és un horitzó completament plausible, més del que voldríem. I aquí ve el final del meu pamflet i el sentit del mateix: la inseguretat social en expansió que estan patint cada cop més capes de la població també arriba a les capes altes i serà combatuda amb més seguretat privada, condominis privats i carrers més semblants al pati de la Model que a una plaça pública.
La policia, igual que les presons, van en camí de la privatització total com ja deveu saber. A poc a poc, la seguretat privada, que a hores d’ara ja és un lobby de primer nivell internacional i va agafant més i més espai de la cosa pública i això és irreversible. Sapigueu també que ja estan treballant a presons i fent col·laboracions en tasques de trànsit. Les empreses de seguretat viuen de produir inseguretat i tant de bo vosaltres sapigueu que no anem per aquest camí, què tot és un malson i que els engarjolats són perillosos delinqüents i que el Sr. Puig és un home sensat, tant de bo.
Jo, sincerament, estic content d’haver fet la feina que he fet a l’ISPC i m’agradaria molt tenir nous mossos als que ocupar durant un trimestre amb les coses de la nostra assignatura. Però de fet, m’agradaria més poder dir que no, que és inadmissible i que hem de dedicar tot un curs a parlar del que ja és quelcom que fa riure: “la dimensió social de la tasca policial”, la qual cosa és un oxímoron; “la policia en el marc d’un Estat de dret” i el que desapareixerà com a llàgrimes sota la pluja, el somni d’una policia profundament democràtica, l’avantguarda d’una societat millor per tothom.
Salutacions i mercès a tothom.
Il·lustració: Àlex Martín (http://alexgosh.blogspot.com)