Avui, per continuar la ruta, anem a menjar al marroquí.
El restaurant ja té reputació, però encara no té nom propi: fa 7 anys que es diu Glacé, del nom de l’antic local. Però el dia que veieu “Marràqueix” en el frontal del número 3 de la plaça de Catalunya, ja sabreu que el lloc ha acabat de constituir la seva identitat.
Text: Laure Duplay i Luciana Glogowski
Identitat, de fet, ja en té força. La sala, ampla i acollidora, està decorada amb rajoles als murs, fotos en blanc i negre del Marroc, exhibició de carbasses, de teteres, recipients de terra i, en primera línia, els plats tradicionals de tagín. A la terrasseta de fora estan els homes bevent el té amb menta i, a dins, també! És que tot just s’apropa l’hora de menjar. Entrem, ens seiem i un cambrer jove i afable ens ve a atendre. Li demanem el menú però no n’hi ha, avui es fa vedella amb verdures, pollastre amb verdures o llenties. També hi ha sopa i crema de pèsols. El cuscús es fa cada divendres. Demanem si fan tagins i la resposta és que, precisament, això és el que ens proposa: la carn amb verdures és el tagín!
Com a entrant ens porten aigua i el pa rodó, aquell tan esponjós, un bon aperitiu per a qui es mor de gana. I ben aviat el tagín. Mai n’havia vist amb patates fregides per sobre, tal vegada és l’adaptació saltenca! Però no falta res, una carn tova cuita durant hores, amb pèsols, patates, mongetes, olives, pebrot verd picant i la nota dolça de les prunes seques amarades, mmm! Les llenties en el seu suquet triomfen igualment.
Recordem a temps que estem treballant per vosaltres, lectors, i fem impacientar l’estòmac per fer unes fotos, explicant al cambrer que són per a una revista saltenca. Ens proposa comentar-nos desprès tot el que conté el plat, però la veritat és que les nostres panxes contentes ens fan oblidar demanar-ho! Per donar-vos una idea, el tagín té el sabor del que s’ha estofat a foc molt lent, té el punt just de picant i una mica més si fas mossegades al bitxo! El condiment tradicionalment utilitzat és el ras al hanut, una barreja d’espècies originària del Magrib, que vol dir “el sostre de la botiga”. Són entre 6 i 30 espècies barrejades que corresponen al millor que pot oferir el botiguer. És la versió mediterrània del curri. Si no m’equivoco, les llenties s’han aprofitat del mateix procés.
Davant meu tinc la televisió, que difon les notícies d’Al-Jazeera, la cadena que ha revolucionat el tractament de la informació en els països àrabs, donant una veu diferent, des del punt de vista àrab, a una audiència internacional cada vegada més gran. Però a mesura que s’omple el restaurant, van canviant els canals fins a acabar en el tan vist programa “Corazón” de TVE1! Llavors deixo anar la mirada en els retrats penjats. Són líders marroquins, un d’ells és el mític Mohamed ibn Abd el-Krim, líder de la guerra d’independència marroquina del 1921, contra els espanyols i els francesos, en la regió de cultura amaziga del Rif, al nord del Marroc.
Per acabar, el xef ens convida al te amb pastes. Deu ser la raó principal per la qual es diu dels marroquins que són els consumidors més grans de sucre del món! Hem trobat molta dolçor en aquest restaurant: la gent, l’ambient, el tagín i el te, mmm!