Imaginar-se l’entorn quotidià d’una manera diferent és un exercici mental que tothom ha practicat alguna vegada. A més de ser un exercici saludable i recomanable, és així com comencen a canviar moltes coses de la realitat que ens envolta. Potser hem deixat en mans dels polítics aquest aspecte de l’evolució física, social i cultural de les nostres viles i molt sovint ens ha decebut.

Pensar i reflexionar sobre com podem fer un poble millor hauria de ser un exercici democràtic quotidià: les consultes populars, els processos participatius… En definitiva, preguntar a la gent quin poble vol i com el vol hauria de ser una manera de fer habitual, i potser serà així en el futur.

De moment, però, ens haurem de conformar a imaginar-nos un poble diferent. I això és el que hem pretès fer en aquesta edició de 17190UniverSalt! Podríem haver fet aquest exercici entre els membres de l’equip de redacció de la revista (de segur que haguessin sortit bones idees!), però ens semblava més interessant demanar a gent amb experiència que gosés imaginar alguna millora en un camp específic. Vam demanar als nostres convidats que juguessin a fantasiejar amb idees concretes…

Segurament que en llegir aquestes pàgines que vénen a continuació, benvolguts lectors, hi voldreu dir la vostra, ficar-hi cullerada, afegir o canviar propostes… D’això es tracta, que aquestes idees serveixin de trampolí per jugar a inventar-nos un altre Salt possible.

Hem triat set àmbits diferents: en aquest número, dos metges del CAP llencen propostes sobre salut, un membre de l’associació Mou-te en bici tractarà l’àrea de mobilitat i, qui havia estat arquitecte de l’Ajuntament (ara feliçment jubilat) ens presentarà les seves idees en relació amb l’ urbanisme.

Per llegir les propostes sobre educació, exclusió social, cultura i lleure haureu d’esperar al proper número de 17190UniverSalt. Però somniar, això ja podem començar a fer-ho ara!

 

SALUT

Curar-se en salut

Proposta d’Anna Llens i Alfons Moret, metges

Tenir salut significa estar bé físicament. També significa estar bé mentalment. Però no només això. Parlem amb dos metges del CAP Salt-1, un dels nostres ambulatoris de referència, que ens expliquen que la salut és quelcom que afecta la totalitat de la persona. És a dir, podem tenir salut física, mental, però també salut social, familiar, econòmica, comunitària… I és que si tenim daltabaixos i ens trontolla algun dels nostres pilars, sigui la feina o la família o algun altre, difícilment podrem sentir-nos bé.

Vet aquí una situació força estesa en els temps que corren: si us haguéssiu quedat sense feina per l’esclat de la crisi econòmica i no poguéssiu fer front a la hipoteca, probablement acudiríeu al metge de capçalera malgrat que no patíssiu cap problema orgànic greu… Com a mínim, estaríeu preocupats, i probablement apareixerien símptomes que assenyalarien aquest malestar: cefalees, nerviosisme, insomni, fatiga, etc. Es podrien tractar per tal que milloressin, però l’arrel del problema, és clar que és una altra.

Pensant a nivell local, l’Anna i l’Alfons opinen que un Salt millor en termes de salut seria aquell que es preocupés de prevenir i de dur a terme mesures de salut pública accessibles a tothom. Una vila que vetlla per les necessitats dels seus habitants contribueix a tenir una població més saludable.

Aquí deixem unes quantes pinzellades d’idees que ens ofereixen i en les quals seria interessant anar pensant-hi:

Primerament caldria prendre mesures perquè les necessitats bàsiques de tothom estiguessin cobertes: 1. Parada al mercat setmanal d’intercanvi de material de salut: ulleres, cadires de rodes, audiòfons, etc. La gestió del material i de la parada aniria a càrrec de l’Ajuntament, qui faria una campanya de difusió i sensibilització perquè tothom que tingués aquesta mena de material a casa sense fer-ne ús pogués donar-lo o bescanviar-lo per productes de primera necessitat. 2. Banc de llet per beneficiar nadons que pel motiu que sigui no hagin pogut gaudir de lactància materna. La llet es podria adquirir comprant-la o bescanviant-la per altres productes de primera necessitat (roba, aliments, etc.) 3. Accés a l’aigua: Que les fonts públiques de la vila ragessin, per calmar la set, netejar-se o el que sigui. Cal recordar que el dret a l’aigua és un dret humà. 4. Accés a l’habitatge: Lloguer social dels pisos que actualment hi ha buits a Salt.

Després, seria interessant pensar en l’accés als tractaments i a la salut: 5. Particularment a Salt, caldrien més dentistes públics i que incloguessin a la cartera de serveis la malaltia periodontal i les pèrdues de peces. 6. Taxi elèctric gratuït per facilitar l’accés a l’ambulatori en cas de mobilitat reduïda. 7. Consultori sexual gratuït i anònim amb finalitat informativa i orientativa. 8. Projecte de medicina preventiva útil: xerrades obertes a tothom, a diversos espais comunitaris (casal d’avis, centre cívic, escoles…) sobre educació sanitària responent a preguntes freqüents com, per exemple, periodicitat dels controls ginecològics, assessorament sobre vacunes, colonoscòpies, mamografies, etc. 9. Difusió d’informació a través dels mitjans de comunicació local sobre l’ús dels medicaments, la responsabilització del pacient en el propi tractament, i altres temes d’interès.

Per últim, i sense oblidar que gaudir d’una xarxa relacional sòlida i confiable genera salut, autoestima i benestar, cal posar l’accent en espais de relació i de socialització: una zona de platgeta al parc Monar, tallers ocupacionals en espais públics, grups de suport mutu per a gent gran, etc.

En resum, una vila que es va construint amb i per als seus ciutadans genera salut!

 

 

 

MOBILITAT

Sobre rodes

Proposta de Jordi Peradalta de Mou-te en bici

Els desplaçaments per qüestió de feina, estudis, compres o lleure sempre han tingut un pes important a la nostra vida, però és un fet que cada vegada passem més de temps anant i venint cap a algun lloc. Això té molt a veure amb com entenem que han de ser la societat i la ciutat, però potser ara no és el moment de parlar-ne. En qualsevol cas, què podríem fer perquè l’estona que destinem cada dia a desplaçar-nos cap a algun lloc fos una experiència més positiva? Què podríem fer perquè les inversions que hi dediquem tinguessin més de sentit?

Desplaçar-se en bicicleta té tants arguments a favor per qüestió de salut, economia, reducció de la contaminació, desenvolupament personal, etc., que no cal dir que aquesta màquina de caminar hauria de tenir un paper rellevant en les polítiques de mobilitat d’un ajuntament ideal.

Una bona xarxa de carrils bici és indispensable, evidentment. Tanmateix, no ens equivoquem: que una ciutat tracti bé les bicicletes no vol pas dir que tingui un carril bici a cada carrer. Un nucli urbà ben dissenyat hauria de jerarquitzar els carrers i avingudes de manera que hi hagués, posem-hi, tres nivells. La gran majoria de calçades -nivell 1- es farien servir per a desplaçaments dins el mateix barri i per tant haurien de ser zona-20 o zona-30, amb poca i lenta circulació de vehicles. No hi caldria cap carril bici perquè el trànsit seria prou tranquil com per permetre que tots els vehicles -bicis incloses- compartissin la calçada sense problemes.

En un segon nivell, uns pocs carrers haurien de servir per comunicar barris, i en un tercer, carrers i avingudes més amples per enllaçar el nostre poble amb les poblacions veïnes. Aquests carrers suportarien més de circulació i alguns d’ells sí que haurien de disposar de carrils bici. Posant exemples concrets: és absurd que l’avinguda dels Països Catalans no tingui cap carril bici i en canvi sí que n’hi hagi al carrer Pep Ventura. El que tenim ara no és sinó un exemple de mala planificació. Per cert, on hi hagi carrils bici ha d’haver-hi prou senyalització tant vertical com horitzontal per visualitzar-ne bé la presència, cosa que sovint passem per alt.

Abans de continuar, un aclariment per recordar que Salt -des del punt de vista urbanístic- no és pas una illa d’asfalt i ciment al mig d’un paisatge verge sinó un extrem d’un nucli urbà que s’estén des de Montjuïc a Montfullà i de Fontajau a l’Avellaneda, per fer-ho curt. A més, aquest nucli rep i envia molta gent a altres nuclis; un nombre important d’aquests vehicles de pas es desplacen a través de Salt.

Tenint en compte això, una altra inversió que caldria fer -en coordinació amb altres autoritats de mobilitat- seria un gran aparcament dissuasiu a la zona de Montfullà o Torremirona de manera que els milers de cotxes que cada dia volen entrar a Girona des d’Anglès, Bescanó, etc. poguessin quedar-s’hi i els seus ocupants desplaçar-se eficientment fins a Salt o Girona amb l’ajut de transport públic que els deixés on calgués -la mateixa línia serviria el polígon.Per cert, ara que s’està parlant de la N-141 o variant de Bescanó, potser seria el moment de plantejar-se de guardar un espai amb aquest fi i tenir-lo en compte a l’hora de planificar el que s’hi hagi de fer en els propers anys.

Una tercera inversió és per millorar el transport públic. Aquí cal tenir en compte dos apartats: autobús i tramvia. Un tramvia per a l’àrea urbana de Girona i Salt ja ha estat estudiat més d’una vegada. Ara seria el moment de dur-lo a la pràctica. Creiem que l’avinguda dels Països Catalans seria el lloc ideal per fer-l’hi circular, tot i que no s’hauria de descartar alguna línia addicional. Per exemple, molts de nosaltres hem estat a Montpeller o Bordeus i hi hem vist tramvies a zones equivalents al que és el carrer Major. Un tramvia en aquest carrer ajudaria a pacificar el trànsit i descongestionar els pulmons del veïnat. Caldria estudiar-ho.

Caldria un servei d’autobús prou flexible per poder augmentar freqüències a les hores punta. D’altra banda, ens alegra veure autobusos plens de gent els dies feiners a quarts de nou del matí però el cor se’ns encongeix quan algun diumenge a la tarda veiem màquines de deu o dotze metres de llarg i traient molt de fum amb un o dos usuaris a dins. Cal renovar la flota per tal que contamini menys i s’ajusti més a les necessitats horàries.

A l’apartat de transport públic a vegades se situen sistemes de bicicletes públiques com ara la Girocleta. Tanmateix, per afavorir que hi hagués més bicicletes al carrer creiem que invertiríem el nostre pressupost en un altre sentit: aparcaments tipus “bicibox” en una sèrie de places o espais públics. Per a aquelles persones que no coneguin el bicibox, direm que són una mena de minigaratges públics en què cadascú pot guardar la seva pròpia bicicleta de manera que no calgui pujar-la al pis i la bici no hagi de dormir al carrer. Googlegeu “bicibox” i en tindreu una idea més precisa.

Per últim, caldria enllestir una “anella verda”. A més de tenir una bona xarxa de carrils bici i vies verdes dins i fora de la ciutat, fóra bo articular una mena d’anella de circumval·lació al voltant de Salt. Una part ja està feta (tot i que cal arranjar tant el camí del Torin com el carril de l’av. de la Pau), però seria necessari un vial per a vianants i ciclistes que anés paral·lel a l’autopista des d’aproximadament els pisos de la Gassol fins al camí dels Carlins, al qual s’hauria de poder accedir amb seguretat.

per als seus ciutadans genera salut!

 

 

URBANISME

EL Rec, canal de cultura

Proposta de Ramon Artal, arquitecte

Imaginem un futur en que el Rec torni a esdevenir protagonista del paisatge urbà, centre d’un eix cívic que relliga parcs, places i equipaments públics.

D’ençà de l’Edat Mitjana la séquia Monar (de fet, a Salt tothom en diu el Rec), el Rec doncs, porta un bon cabal d’aigua del Ter avall cap a Girona, que la torna al Ter com d’amagat, passant per l’Onyar i per centenars de càmeres de fotos dels visitants de la ciutat.

El Rec servia inicialment per regar i per fer anar molins i fargues, després per moure els telers de les fàbriques i més endavant per generar electricitat. Aquesta la gastaven al començament les mateixes fàbriques, fins que van optar per comprar-la a la xarxa i es van vendre les centrals.

A Salt el Rec ha estat sempre font de riquesa i alhora límit, final de la ciutat construïda a la banda nord del camí ral. Girant-li l’esquena, Salt ha mirat sempre cap al sud, projectant i establint el seu creixement sobre els camps de conreu extensiu del pla.

La presència del Rec, entre més causes, va ser providencial per a la salvaguarda de les hortes i les deveses, magnífics espais que ara conformen l’incipient Parc de les Terres i Aigües del Ter. I alhora, sense el Rec no es pot explicar l’existència de tres fàbriques tèxtils funcionant alhora cap a finals del segle XIX, dues de les quals encara en marxa a les acaballes del XX. I sense les hortes ni les fàbriques, no es pot explicar Salt.

Tanmateix el Rec, en mans privades fins fa ben poc, ha estat el gran oblidat del paisatge urbà saltenc i de la imatge pública de Salt. Val a dir que també dels pressupostos de les administracions, públiques i privades. L’Ajuntament, els regants i les fàbriques (ara les centrals) s’han anat repartint els elevats costos dels pedaços que s’hi han hagut de fer, sempre massa tard i massa pocs.

L’Ajuntament, que ara n’és el propietari, s’enfronta a un repte enorme, que de manera urgent vol dir endegar un pla de reparacions i manteniment que aconsegueixi frenar la degradació del canal, tot involucrant altres ajuntaments, administracions i usuaris en una comunitat d’usuaris capaç de gestionar-ne el dia a dia.

El primer PGOU de Salt (1987) va proposar que el límit del sòl urbà es mantingués sobre el curs del rec, i per garantir aquest objectiu va preveure’n un front d’equipaments públics i parcs urbans que allunyés la possibilitat de l’especulació. En aplicació d’aquest planejament s’han fet el parc de les Filadores, el parc esportiu de les Guixeres i el parc Monar, tots tres en servei ja fa temps, per bé que sense acabar.

En aquest front es mantenien enquistades les dues fàbriques tèxtils encara obertes, la Gassol i la Coma Cros. La seva permanència no es posava en qüestió atesa la importància que tenien per a la població, però s’estava amatent per no perdre de vista els ja perceptibles efectes de la crisi generalitzada del sector.

La Coma Cros va tancar efectivament pocs anys després i, mitjançant una complexa operació urbanística, l’Ajuntament en va esdevenir propietari. Des del primer moment va projectar-hi un equipament cultural, que és el que s’ha anat fent a empentes i rodolons, amb la Factoria Cultural, l’Ateneu i el Centre d’Arts Escèniques El Canal, tots ells ja en marxa per bé que tots ells també inacabats.

Ara fa uns deu anys també va tancar la Gassol, i els seus propietaris van intentar la requalificació per fer-hi blocs de pisos. Per raons diverses no van arribar a fer-se, i l’esclat de la bombolla immobiliària ha canviat massa coses per que s’arribin a fer mai. Pel que fa a la Gassol-Color, situada a frec del límit amb Bescanó i a tocar de la central de Montfullà, també és tancada, i en un lamentable estat d’abandó.

No és previsible que els propietaris d’aquestes dues fàbriques facin res mentre no s’albiri una solució a la crisi que els sigui rendible. Ara és doncs el moment de repensar-ne la reconversió, tot aplicant les ensenyances de la crisi i per tant sense tornar a caure en temptacions immobiliàries. Però també amb consciència de les necessitats de la societat saltenca i dels límits econòmics de l’Ajuntament.

Penso que haurien de seguir sent de titularitat privada, amb usos regulats amb cura i centrats en activitats productives i docents, que generin riquesa i tornin a oferir llocs de treball no basats en el totxo. Només algunes idees: conservar la majoria de les naus existents per instal·lar-hi tallers i botigues d’artesans; estudis d’artistes, tallers i obradors de serveis de proximitat; equipaments d’hostaleria i restauració: una mena de ciutat dels artistes i artesans, amb diversos possibles motors: una escola municipal d’arts i oficis estable, que podria partir de l’estructura actual de l’EMBA i, sobretot, la Fira del Cistell i l’escola de cistelleria que vol promoure l’Associació de Cistellers i Cistelleres de Catalunya. I també un centre de recerca i producció d’arts visuals, a la manera dels vapors del Poble Nou, a Barcelona.

També caldria modificar l’ús de l’antic escorxador, que ara és el magatzem de les Brigades Municipals i que hauria de reconvertir-se en centre naturalista i punt d’accés i d’informació del Parc de les Terres i Aigües del Ter. I s’haurien d’adquirir les dues minicentrals hidroelèctriques que hi ha al terme municipal per explotar-les en benefici del poble, i com a recurs educatiu.

Caldria realitzar les obres d’urbanització necessàries per donar continuïtat als itineraris de vianants iniciats entre tots aquests equipaments, obres ja previstes al planejament. Seran necessàries també, sobretot quan els diversos centres funcionin a ple rendiment, més bosses d’aparcament i alguna línia de transport públic.

Poden semblar propostes sense solta ni volta, i és que no són ni propostes: és no més que ens agrada imaginar el futur, un futur en que el Rec torni a esdevenir protagonista del paisatge urbà, centre d’un eix cívic que relliga parcs, places i equipaments públics mitjançant recorreguts per a vianants i de trànsit tranquil. Un futur en què el Rec seguirà sent límit, però també passeig i balcó sobre l’esplèndida vista de les hortes i les deveses. I tornarà a ser font de riquesa, en aquest cas cultural a més d’econòmica.