Laure Duplay
il·lustració: Yoko Kataoka
Un vespre, asseguda davant la xemeneia, el foc em va explicar la història de la dona de fum. Us l’explico tot seguit.
La dona de fum va néixer en un refugi de muntanya on una colla d’amics s’havien aplegat per passar-hi la nit. Al refugi, hi havia una xemeneia; i a la xemeneia, uns tions. Els tions no es volien encendre, potser per excés d’humitat, potser perquè tenien massa ganes de gresca. Finalment, però, es van deixar seduir per les flames i el foc va aparèixer.
És d’aquesta xemeneia que surt, d’amagat, la dona de fum. S’esmuny d’entre les flames i, lluny del foc, que flameja, fa els seus primers moviments. Ha agafat cos dins la llenya i, com el foc, balla.
La dona de fum ha nascut dansant i dansarà tota la vesprada per al grup d’amics que li han donat vida. Des dels seus primers instants coneix el riure i l’alegria dels humans que l’envolten. I balla, s’allarga, es recargola, explora el refugi sencer estirant-se fins a tornar-se com un fil prim que serpenteja en l’espai. Seguidament, i de cop, es condensa. La dona de fum descobreix, així, l’olor que l’acompanya arreu. Descobreix també la seva pròpia energia.
Passen les hores. El foc s’extingeix i els amics se’n van al llit. La jove dona de fum, després d’observar amb calma i atenció tot allò que l’envolta, se sent inexorablement atreta… pel conducte de la xemeneia.
Amunt, amunt… a descobrir el món! La dona de fum agafa un corrent d’aire i viatja. Baixa la muntanya, segueix el curs del riu, puja al cim dels arbres, s’esmuny pels forats i ressegueix tots els racons. Passa alguns dies al bosc i després arriba al poble. Allà, gira al voltant dels humans, feliç de retrobar-los. Els considera una mica com arbusts en moviment que pot seguir i explorar igualment. Observa els filets de fum que surten de vegades d’aquests humans: de la boca dels fumadors, de les natges dels petaners, de les orelles dels irascibles. De vegades els fa pessigolles al nas o juga a enterbolir-los la visió. De vegades els ensenya el camí atraient la seva mà per la seva densitat elèctrica.
La proximitat als humans li permet identificar un perill: els fums tòxics. Ells bé que miren de barrejar-se amb ella, però cap diàleg és possible amb aquests elements pudents que, malgrat les aparences, tenen tota una altra consistència: agressius, pesats, poc amants del joc… La dona de fum no s’hi entén gens. Del món dels humans, li agraden molt els cafès. La fascinen les olors i els petits fums, aromatitzats, del cafè, la xocolata i el te. I aquell ambient calorós i festiu que li permet dansar com quan va néixer!
És allà, en un cafè superpoblat, que sent per primera vegada tristesa. La dona de fum està acostumada a gaudir de l’alegria i l’entusiasme en soledat. Malgrat les pessigolles i les bromes que els regala, malgrat que aconsegueix fer riure un nen i distreure un somiador, els humans la ignoren. Com si no hi fos. La dona de fum se sent sola.
Tampoc ha aconseguit trobar company entre els seus semblants. Els fums amb què s’ha creuat són tan efímers! Gairebé no tenen vida: s’evaporen en l’instant del seu naixement.
La dona de fum reflexiona uns dies i decideix marxar, anar a la recerca de xemeneies. És d’on ha sortit ella, no? Malauradament, l’hivern ha passat i els focs a les llars són rars.
La dona de fum enfila cap al nord, remuntant la tramuntana pels seus corrents inversos. De camí, en una platja, troba un foc de camp d’on es desfan fumarades, olors i música. S’apropa i troba, per fi, companys que se li assemblen. S’hi refrega, s’enrotlla en les flames, però, per a la seva desesperació, aquests moments compartits no duren. Els éssers de fum s’evaporen en l’aire, es dissolen sobre ells mateixos en un instant.
La dona, doncs, reprèn el seu camí. Una olor coneguda la guia cap a una granja. Efectivament, allà troba un altra congènere. És un vell de fum, un senyor gras que viu assegut i instal·lat sobre una enorme estufa, enmig del menjador. Sembla que s’està regenerant contínuament: pot ser que tingui mil anys. Aquest vell fum pesat, endevinant el desconcert de la nostra jove dona fumada, pren un aire greu i es posa a parlar.
Li diu: «Escolta’m! Has eludit la sort del nostre poble, la que ens mana no viure més que un instant abans d’esfumar-nos en l’aire. Compte, però: si mai puges massa enlaire, al cel, tu també t’evaporaràs. Aquesta és la raó per la qual no trobes amics: tots els fums són atrets pel cel, on moren de manera instantània. Estigues alerta i alimenta’t sempre d’allò que t’ha fet viure: la calor, l’alegria i tot el que trobaràs en el teu camí. I no segueixis buscant companys: no els trobaràs, ja que el teu destí és extraordinari”.
El vell té molts fums; de seguida perd l’interès en la seva companya i torna confortablement a ell mateix i als seus innombrables plecs.
La dona de fum segueix fent camí; el seu vol, però, és més pesat. El cel, per la seva banda, revesteix un nou atractiu: és el desconegut, el risc. De veritat que comporta la mort?, es pregunta. I així continua amb la seva vida, dansant i explorant, entre l’alegria i la tristesa, entre l’esperança i la desesperació.
Un vespre, sobre un pujol del sud de França, troba un incendi immens. La tramuntana i el mestral aviven les flames amb alegria. Els arbres secs s’incendien i el foc s’estén: sembla que res el podria parar. La nostra amiga es llança de cap a l’incendi i es barreja, feliç, amb tots els fums que troba. Quan un fum es dissol, en troba un altre, i són trobades més boniques unes que les altres. Són també totes efímeres. Sense adonar-se’n, cada vegada és més a la vora del cel.
D’alegria, la jove de fum fa una tombarella i puja encara més enlaire. Sent que perd consistència, se sent lleugera, fina, cada vegada més transparent. Però mentre la seva ment s’alleugereix, penetra en un espai d’aigua. Se sent acollida com a dins d’un coixí. Ha entrat en un home núvol! El seu contacte és dolç i sedós. Entre els dos s’ha creat una reacció química extraordinària, talment com entre dos éssers ben vius. La dona de fum i l’home núvol entonen una melodia silenciosa i esbossen una dansa celestial.
La dona de fum pensa que la mort, ara, pot esperar: ha trobat l’amor!