«Son las 12:30 de la noche; enciéndose las luces de celdas y pasillos y al abrirse la puerta de la 1ª morada de éste con sus demás convivientes, asoma el director del establecimiento. Después de haber sido llamados varios penados para salir cara a la muerte (…) Ciérrase la puerta y entre nosotros, breves minutos del más sepulcral silencio.» (J.F.)
Joan Sureda. Col·lecció 905.1 Efadós. CAT AMS 4850 Arxiu
Municipal de Salt
Text: Frederic Mayol
Fotos: Fons Arxiu Municpal de Salt
La presó provincial de Girona estava situada en un edifici al costat del Seminari fins que l’any 1936, amb l’esclat de la Guerra Civil i l’augment dels empresonaments, s’amplia cap a l’edifici veí. La població reclusa, aproximadament unes 500 persones, estava formada bàsicament pels condemnats pels fets del 18 de juliol i dies posteriors, gent políticament afí a la dreta, militars, religiosos i falangistes.
El 1939, amb l’entrada dels nacionals a Girona, la presó va passar a estar ocupada per persones afins o lleials a la República i el seu nombre va augmentar de forma espectacular: 2.145 homes el 1940 i fins a més de 3.000, posteriorment. Al principi hi havia homes i dones en un espai que no complia les mínimes condicions d’habitabilitat i higiene i que estava clarament massificat, en cel·les per a 2 o 3 persones n’hi havia 15 o més. A finals de 1940 les dones van ser traslladades al convent de les Adoratrius, a la ronda Pare Claret de Girona, que es convertiria en la presó central de dones, i el 1941, a instàncies del bisbe Cartañà, que insistia que la presó havia d’abandonar el Seminari, van començar les obres de rehabilitació d’un edifici que, per les seves característiques, podia servir a aquest propòsit. Era un altre convent de monges que havia quedat abandonat a l’inici del conflicte bèl·lic, un edifici molt gran, d’estructura geomètrica i regular, de caràcter auster i que donava una forta sensació de fortalesa: el convent de Santa Clara de Salt.
La rehabilitació va ser duta a terme pels mateixos reclusos que després l’havien d’ocupar. Es van reparar teulades, compartimentar espais, aixecar murs i construir nombroses garites de vigilància. També es va restaurar l’església i s’hi instal·là un nou retaule d’estil barroc per substituir el cremat durant la guerra. En aquell mateix moment les clarisses van tornar al seu convent saltenc, però a causa de les obres i que ja no era una comunitat gaire nombrosa, 12 monges, s’hi van instal·lar a la casa del capellà, al costat de l’església.
A principi de l’any 1942 es va fer efectiu el trasllat i, si bé a Salt les condicions del nou espai eren millors, no ho era la vida a la presó; i un exemple d’això són els nombrosos testimonis recollits sobre el dia a dia de la població reclusa i el tracte que se’ls donava, gairebé inhumà. A l’Arxiu Municipal de Salt conservem alguns d’aquests testimonis dels quals hem extret algunes de les històries que expliquem a continuació.
Als interns que estaven a «la nevera», així anomenaven les cel·les dels condemnats a mort, se’ls despertava a la nit i es feia veure que els anaven a executar per tornar-los tot seguit a la cel·la; o al contrari, feien veure que s’oblidaven d’un pres i quan aquest creia que viuria un dia més, el tornaven a buscar per executar-lo. «En el decurs del temps que hi vaig estar allà, en vaig veure sortir de la ratlla de 300, anar cap al cementiri»
Les condicions de vida a l’equipament eren molt dures, no solament pel fet d’estar privat de llibertat, sinó per l’actitud despectiva i de menyspreu d’alguns civils, religiosos o militars que hi treballaven. A més a més, hi havia xinxes, polls i puces; el menjar era escàs i en alguns casos estava en males condicions; «ens donaven un ranxo per dinar que no hi havia qui s’ho mengés. Vaig entrar pesant 78 quilos i quan en vaig sortir en feia 58». Un altre testimoni recorda que des de la seva cel·la veia un pati interior que donava accés a la cuina, allà hi havia els gibrells on guardaven la llet destinada a l’esmorzar i més d’un cop havien vist com les rates hi nedaven tranquil·lament a dins.
En ocasions els feien anar al pati al pic de l’hivern i els tenien una hora o una hora i mitja en formació abans d’anar a missa passant fred i picant de peus a terra per intentar entrar una mica en calor mentre el mossèn els deia que si el president Francesc Macià els havia promès «que fruirien de caseta i hortet» no es preocupessin, que molts d’ells ja la tenien ben reservada, per a l’eternitat.
Una història punyent ens parla d’un cap local de la Falange que, per evitar que el mossèn del poble aconseguís l’indult de 9 veïns condemnats a mort i ingressats a la presó de Girona, va fer valdre la seva autoritat per executar-los abans que el pobre capellà arribés de Burgos amb l’indult a la mà. La justícia, divina o no, va fer que un temps després aquell home caigués en desgràcia i fos reclòs a la mateixa presó. Ignorant que els homes que hi havia a les oficines no eren funcionaris de carrera, sinó els mateixos presos, es va donar importància davant seu explicant quin havia estat el seu càrrec i quines havien estat les seves «obres». Els oficinistes no varen dir res, simplement li van donar una simple manta per dormir i jeure i el van «instal·lar» en un racó just al costat d’un gibrell que feia les funcions d’urinari per a 300 persones, de tal manera que «gairebé tots els que durant la nit se’n servien, quan acabaven d’orinar ‘se l’espolsaven’ damunt del – dormilec.» Al dia següent aquest home va demanar un matalàs per dormir, el cap de sala el va portar al magatzem i li va dir: «escolliu el que vulgueu d’aquests 9 que tinc aquí apilats, són dels que vos vàreu fer afusellar». L’home va fer la volta «i va marxar com un gos amb la cua entre les cames». Finalment, després de moltes humiliacions més, va aconseguir que la Direcció del centre el posés en una cel·la tot sol.
També van tenir, però, algun bri de bondat com quan van substituir el capellà per mossèn Sebastià Puig, rector de la parròquia de Salt, que oficiava la missa tan ràpid que l’escolà no tenia ni temps de seguir-lo i amb menys d’un quart d’hora ja la tenia enllestida. O mossèn Anton Collell que xerrava amb els presos sense fer-los cap sermó i els donava tabac en abundància. O el director de l’escola de la presó, el professor Jesús Alozas Peronella, «persona boníssima i molt humana».
Durant la seva estada, els presos tenien diverses ocupacions. A alguns els feien treballar en destacaments destinats a obres en diferents llocs: en la rehabilitació de la presó de Salt, a la presa del Pasteral, en la construcció de la plaça coberta del mercat del Lleó de Girona, a Blanes o a Pont Major, en el que seria la posterior presó de Girona. Algunes ocupacions també eren dins de la mateixa presó, com fer de fuster en un petit taller, o, com s’ha vist anteriorment, a oficines, a la farmàcia o d’ajudant del practicant per injectar la vacuna contra el tifus als interns.
Els interns de la presó eren principalment homes de nacionalitat espanyola, tot i que hi va haver alguna dona, poques, quatre o cinc com a màxim, i estrangers que escapaven de la II Guerra Mundial i eren capturats en travessar la frontera. Es parla d’uns 300 estrangers, bàsicament francesos fugits de l’ocupació nazi de França. La institució rebia subvencions d’organitzacions benèfiques i oficials per tenir aquestes persones. Segons el testimoni que va treballar a les oficines, pels francesos donaven a la presó 35 pessetes (0,21 €); pels anglesos i els de les seves colònies, 135 (0,81 €), i pels belgues, holandesos i apàtrides, 50 pessetes (0,30 €). Al cap d’unes setmanes d’estar a Salt, eren enviats a Àfrica per servir en l’exèrcit del general De Gaulle.
A partir de 1945 les clarisses, que encara estaven a la casa del capellà, van començar els tràmits per intentar que els retornessin l’edifici en la seva totalitat, però van topar amb la burocràcia i el fet que no es podia traslladar la presó fins que no estigués construït un nou edifici. No va ser fins el 1962 que es va signar el decret d’aprovació del projecte i pressupost de construcció de la nova presó al carrer de Formentera del barri de Pont Major, a Girona. Encara haurien de passar uns quants anys perquè s’acabés la nova construcció i recuperar el convent.
El març de 1967, finalment, s’inaugurava la presó de Pont Major, s’abandonava Salt i es retornava el convent a les seves propietàries, però les instal·lacions que van heretar eren gairebé una ruïna necessitada de grans reformes que no podien assumir, per això van decidir vendre l’edifici i buscar un indret més tranquil. La venda es va formalitzar l’any 1974 en una immobiliària, que el va enderrocar i va construir un gran bloc de pisos, amb la qual cosa es posà fi a gairebé cent anys d’història del convent de Santa Clara de Salt.
En l’actualitat no queda res d’aquell edifici, de recolliment, primer, i de malson, després; només un bloc de pisos que ocupa els números 32 i 34 del carrer Abat Oliba i de l’1 al 5 de la plaça de Catalunya, i una gran plaça on hi havia hagut els jardins i l’hort. És precisament en aquest espai on avui dia podem llegir una placa, instal·lada l’any 1997 durant el transcurs d’un homenatge que l’Association Nationale de Combattants Volontaires de la Résistance i l’associació Évadés de France et des Internés en Espagne van fer als soldats francesos i catalans reclosos a la presó de Salt.
La presó va tenir reclusos com Joaquim Danés, Josep Pallach, Abel Paz, Paco Mera, Ricard Fornells, Josep Figueras, Jordi Pujol i una llarga llista de persones, algunes de les quals no va poder sortir mai més. Hi va haver reclusos de tota la província de Girona, també de Salt: Luciano Vila, Jaume Costa, Josep Masmitjà, Rafel Puig, Daniel Puig, Joaquim Valls, Josep Payot, Joan Trias, Pere Bach, Teodor Solà, Miquel Parramon, Enric Gironès, Raimon Rigau, Josep Espanyol, Antoni Iglesias, Pere Corominas, Pere Sabater, Ramon Pibernat, Joan Gironès, Jaume Mas, Pere Bustins, Antoni Ribot, Isidre Pous, Jordi Pous, Crecenciano Ortega, Conrat Canals, Joan Maurici, Enric Olivés, Xavier Corominas…
Cessió Pere Joan Sureda. Col·lecció 905.1 Efadós. CAT AMS 4859
Arxiu Municipal de Salt
desconegut. Col·lecció 905.7 Lourdes Bota. CAT AMS 2973 Arxiu
Municipal de Salt
Bibliografia
-
MENERÓ DEL REC, EL, «Entre la Maçana i la presó», dins de Revista de Salt, La Farga, núm. 141, setembre, 1991. pàg. 11.
-
JUHERA i CALS, Miquel, «Petjades franciscanes a les comarques gironines». Girona, 1994.
-
CLARA, Josep, «Elements per a una història de Salt», dins de Revista de Girona, núm. 86, Girona, 1978.
-
CLARA, Josep «El bisbe Narcís Jubany contra les clarisses de Salt», dins d’Annals de l’Institut d’Estudis Gironins. Vol. LVII, 2016.
-
Reculls de premsa de l’època i actuals de El Punt; Diari de Girona; El mercat de Girona, etc.
-
Fons 602 Figueres. Arxiu Municipal de Salt.
Webgrafia