Palestina és una terra ocupada militarment. El 1948 l’ONU va fer un pla de partició que els palestins van rebutjar. Els sionistes van aprofitar l’avinentesa per justificar una guerra de conquesta i expulsar els palestins de la seva terra. El pla consistia a terroritzar la població perquè marxés. Les milícies jueves entraven als pobles palestins i mataven a sang freda la majoria dels homes, una d’aquestes matances va ser la de Deir Yassin, en què van ser assassinades més de 400 persones. Les notícies d’aquests fets corrien com la pólvora i la gent atemorida va tancar les seves cases i va fugir dels combats. Es varen endur les claus de casa amb la certesa que en unes setmanes les coses s’haurien calmat i podrien retornar a viure en pau als seus pobles. Avui, 70 anys després, encara no han pogut tornar-hi. Avui aquelles 700.000 persones que es van veure obligades a marxar s’han convertit en més de 5 milions, són els refugiats palestins. Més de 5 milions de persones escampades per la majoria dels països del món, però especialment concentrades als miserables camps de refugiats del Líban, Jordània, Iraq i Síria. A aquesta expulsió els palestins l’anomenen Al Nakba, el desastre, i és, en paraules de l’historiador israelià Ilan Pappé, la més gran neteja ètnica executada sobre una població a escala mundial.
Text: Isidre Pallàs
el 2008. El 15 de maig va ser assassinat durant les protestes en
contra de l’ambaixada dels Estats Units a Jerusalem.
(Fadi Abu Saleh – Photo reportedly by Shehab Agency)
Poc després l’ONU va fer una resolució, la 194, en què reconeixia el dret dels palestins a retornar als seus llocs de residència. Una resolució que Israel va incomplir i segueix incomplint amb la complicitat dels EUA, Rússia i les principals potències europees. L’ONU va organitzar l’assistència humanitària als refugiats palestins a través de l’UNWRA, una agència que gestiona les ajudes i la vida als camps de refugiats, que financia els hospitals i les escoles i que proveeix escassament de menjar a les famílies palestines refugiades. L’ONU no ha emprès cap acció perquè aquesta situació injusta s’acabi i, en canvi, l’assistència humanitària ha contribuït que no es produeixi un canvi en positiu per als refugiats palestins, Per tant, podríem dir, que l’UNWRA és una eina més d’aquesta ocupació, ja que enquista el problema i fa que l’ocupació per part d’Israel de terres palestines es perpetuï sense solució, l’ONU, doncs, és una peça més en la despossessió del palestins, una eina decisiva en la continuació de l’ocupació israeliana.
Líban els va acollir i els va confinar en camps de refugiats infectes. Els 500.000 palestins són considerats apàtrides i tenen permís de residència però no de treball, estan exclosos dels serveis de salut i d’educació i són la reserva de mà d’obra barata ja que es veuen obligats a treballar il·legalment en les feines més penoses. Els està prohibit la compra de propietats. La complicada situació política i la guerra civil libanesa de 1975 a 1991 van malmetre encara més les condicions de vida dels refugiats palestins. Ningú ha oblidat encara les matances dels camps de Sabra i Xatila l’any 1982 per part de les milícies feixistes cristianes aliades d’Israel. Tothom oblida, però, que a Sabra i Xatila encara hi viuen palestins en condicions pitjors i encara més amuntegats que els tristos dies d’aquella matança.
Amb la guerra d’Iraq els refugiats palestins van patir persecucions i les lluites internes entre faccions rivals els van obligar a fugir altre cop cap a Síria i Jordània. El 2006 n’hi havia 35000, amb prou feines avui arriben als 10.000.
A Jordània hi viuen més de dos milions de palestins. A diferència dels països veïns tenen la ciutadania completa a excepció de 120.000 procedents de la Franja de Gaza. Oficialment hi ha 10 camps de refugiats que acullen 370.000 persones. A aquest país és on hi ha la concentració més gran de refugiats palestins.
A Egipte hi ha uns 50.000 palestins que no tenen permís de residència permanent i no es poden inscriure com a refugiats.
A Síria n’hi havia més de mig milió abans de la revolució i la guerra. Tenien tots els drets però no la plena ciutadania. La repressió i els bombardejos per part del règim els ha obligat a cercar refugi igual que la resta de sirians. El camp de refugiats palestins de Yarmouk, prop de Damasc, es va afegir a la revolta contra la dictadura d’Al-Assad i en represàlia ha estat bombardejat i destruït. Baixar al-Assad ha matat gairebé tants palestins com Israel. Per això és més penosa l’absència de crítiques contra ell per part dels partits palestins als quals la dictadura subvenciona i també per bona part de l’esquerra del nostre país que sembla estar cega davant els crims de Al-Assad contra la seva població.
Però també a dins els territoris ocupats a Palestina hi ha camps de refugiats. A Cisjordània hi ha 19 camps de l’UNWRA amb una població de més de 750.000 persones. A la Franja de Gaza hi ha 8 camps i els refugiats són 1.400.000 sobre un total de 2 milions de persones. El bloqueig de la Franja que Israel manté des de 2006, juntament amb bombardejos massius i reiterats per part de l’exèrcit d’Israel han portat a la població a viure en una situació deplorable en què les necessitats mínimes no poden ser cobertes per a tothom.
El dret al retorn és un dret reconegut internacionalment, basat en la jurisdicció internacional i irrenunciable per part de la població palestina. Aquest dret és el clau roent al qual s’aferren les esperances dels palestins d’una vida digna i justa. Un dret que els acords de pau d’Oslo van oblidar conscientment perquè implica la desaparició de l’estat d’Israel com a estat jueu. La solució dels dos estats, Israel i Palestina, obvia el dret al retorn, per això està abocada al fracàs. L’única sortida viable és la d’un estat binacional a Palestina. Un estat laic amb drets democràtics i ciutadans per a tothom, amb una important minoria jueva i amb els palestins exiliats retornats a casa seva. Contra aquesta solució lluiten els sionistes i els seus aliats arreu del món. No es tracta de destruir Israel, es tracta de destruir les lleis racistes que provoquen l’apartheid. Es tracta d’acabar amb el militarisme que converteix la vida i la mort de les persones en negocis i guanys. Es tracta de restituir els drets i la residència a les persones que varen ser expulsades dels seus pobles i ciutats. Es tracta de democràcia, de justícia, de respecte als drets humans. Es tracta d’acabar amb la impunitat dels assassins i restituir la dignitat humana.
És per això que els joves palestins es manifesten pacíficament i moren a trets, assassinats a sang freda pels franctiradors de l’exèrcit israelià, en unes manifestacions persistents a la Franja de Gaza conegudes com la Marxa del Retorn. És per això que com a éssers humans lliures i justos només podem estar amb la llibertat i la justícia. És per això que donem suport a la lluita i els drets de palestins, Si vam poder acabar amb l’apartheid a Sud-àfrica, també acabarem amb l’apartheid a Palestina.